LA LLEIDA SILENCIOSA (II): ESPERITS AL CARRER DEMOCRÀCIA

Regularment arriba a algunes bústies de Lleida en format octaveta una publicitat d'un xaman africà afincat a la ciutat que viu, o almenys ho intenta, d'interpretar i amainar els mals de l'esperit, segons diu a l'anunci. Els adeptes lleidatans al nou empresari dels esperits no tenen una presència pública gaire notòria, ni tampoc sembla que aquesta sigui la pretensió de l'impulsor, més aviat s'hi endevina una finalitat econòmica que filosòfico-religiosa.

Tot i la distància temporal i la finalitat diferent, l'anunci de la bústia em fa pensar en una història d'esperits succeïda a Lleida entre finals del segle XIX i principis del XX. Resulta que un estudiant lleidatà, acabades les vacances de nadal, es traslladà altre cop a Barcelona amb la intenció de continuar el curs. El pare, abans de marxar, li va donar una quantitat de bitllets important en un sobre tancat perquè l'entregués en mà a un barceloní. A falta de telèfon, el pare esperava resposta del fill per carta, però passats cinc dies no en tenia notícia. El pare, preocupat, decidí posar-hi remei. A la matinada del cinquè dia, quan el pare va calcular que el seu fill, si no estava de festa, havia d'estar dormint, va acudir a un familiar amb facultats medianímiques per evocar amb força l'esperit del seu fill. Segons sembla, l'esperit del fill va possessionar-se del cos del mèdium en breus moments i mitjançant aquest va explicar-li que la persona a qui havia de donar els diners era fora de Barcelona i no havia pogut donar-li en mà el sobre fins a la nit anterior, un cop entregats, aquell mateix dia li va escriure per fer-li saber que els diners havien arribat a bones mans. L'esperit del fill afegia que rebria la carta l'endemà de la sessió esperitista. I així va ser com el dia següent el pare va rebre la carta i el fill es va despertar conscient d'haver somiat que havia estat a casa dels seus pares a Lleida. 

Al primer pis del número 12 del carrer Democràcia hi havia la seu del Cercle Cristià Esperitista de Lleida el 1900

Aquesta història va ser exposada en una conferència per Humbert Torres a la revista esperitista Luz, Unión y Verdad el 1917. Torres va ser un dels apòstols de l'esperitisme a Lleida, l'interès per aquesta religió li venia per tradició familiar, el seu pare, el doctor Marià Torres, n'era un dels seus màxims propagadors a la capital del Segre.

La història de l'esperitisme lleidatà i ponentí arrenca a mitjans del segle XIX i resta força allunyada del xamanisme africà arribat a Europa un segle més tard. La relació de la cultura europea contemporània amb els esperits es va desenvolupar fortament arreu del continent i també a les Amèriques entre mitjans del segle XIX i principis del XX. Aquesta cultura religiosa va tenir el seu codificador en el francès Allan Kardec, autor amb cert ressò als Països Catalans, en la seua línia es va crear la Unió Esperitista Kardeciana de Catalunya. Durant l'època assenyalada a les comarques de Ponent s'hi podien trobar seguidors kardecians a diferents poblacions com Tàrrega, Mequinensa, Maials, Balaguer, El Tarrós, Barbens, Bell-lloc o a la mateixa Lleida, entre altres.

A Lleida capital els esperitistes van aprofitar el període de llibertat obert durant el Sexenni Democràtic per fundar el 1873 el Cercle Cristià Esperitista, el qual tenia la seua seu el 1900 al primer pis del carrer Democràcia número 12, avui molt a prop del restaurant La Masia i del Col·legi Sagrada Família. Entre els fundadors del Cercle hi havia Marià Pérez Dalmau, Domènec Miquel i Josep Amigó i Pellicer (professor de l'institut de batxillerat de la ciutat i autor de diversos llibres i articles, alguns d'aquests li costarien represàlies, multes i presó per ofenses a l'Església catòlica). Amigó era el director de la revista esperitista publicada mensualment a Lleida  El Buen Sentido, la quantitat i continuïtat de números que van sortir ens fa pensar que l'esperitisme devia tenir força seguidors a Ponent. Més tard i ja entrat el segle XX apareixeria una altra revista a Lleida titulada Luz del Porvenir. La reacció de la cúria catòlica, que veia amenaçada la seua parròquia, no es feu esperar, amb l'objectiu de combatre l'esperitisme es va publicar la revista El Sentido Común (1875). Posteriorment, apareixerien altres centres a la ciutat que coneixem amb els noms de Centre Esperitista Victor Hugo i Centre Esperitista Luz del Alba.

Entre els seguidors més coneguts de l'esperitisme a Ponent hi havia persones influents com els doctors Torres, el pare Marià i el seu fill Humbert (diputat i alcalde de Lleida), regidors com Bonaventura Neach o el mateix president de la Generalitat, Lluís Companys. També l'anarquista lleidatà César Broto va flirtejar-hi durant un breu període de la seua vida.

Si parem atenció amb els noms relacionats amb l'esperitisme hi veiem diversos personatges vinculats amb el republicanisme, nacionalista o lerrouxista, i també amb l'anarquisme. L'esperitisme, ja fos per convicció o per oposició al catolicisme dominant, es considerava un punt de trobada de lliurepensadors, motiu pel qual s'hi trobaven entre els practicants alguns noms de l'esquerra catalana. Justament, per aquesta relació política i de confrontació amb la religió preponderant va fer que el franquisme perseguís i marginés les pràctiques esperitistes. Poc pes ha tingut l'esperitisme en la recuperació de la memòria històrica de l'antifranquisme. Aquesta seria la raó per la qual avui, quan es parla d'esperitisme, ens ve a la ment una imatge més pròpia de les pel·lícules americanes que de la tradició esperitista catalana i europea dels segles passats.

L'esperitisme és una religió que creu en la dualitat entre cos i ànima i la independència d'ambdós elements, quan el cos mor, l'ànima continua vivint, diuen els esperitistes que l'ànima descarna del cos. Els mèdiums eren el pont entre el món físic i el de les ànimes, ja que eren capaços de comunicar-se amb l'ànima d'un cos no present (com el cas de la història de l'inici d'aquest post). La telepatia era una altra forma de comunicació mitjançant el pensament, però entre dues ànimes ubicades en cossos diferents. I finalment, la criptestèsia que és la capacitat de conèixer un element sense usar cap dels sentits. Segons els esperitistes calia tenir certa sensibilitat per comprendre i dominar aquestes tècniques, però eren a l'abast de tothom.

El Buen Sentido, revista esperitista publicada pel Cercle Cristià Esperitista de Lleida (1875-1890) i El Sentido Común, la resposta catòlica (1875).

És per això que l'esperitisme oferia una relativa llibertat, no tenia intèrprets, és a dir, no disposava d'un clergat format com els cristians. Es considerava abominable cobrar per contactar amb els esperits, lluny dels programes de televisió actuals i no endevinava el futur. A més, els practicants podien combinar les pràctiques i creences esperitistes amb les cristianes sense problema, hi havia una certa reinterpretació de determinats textos. Tanmateix, la idea de Déu tenia alguns matisos, es concebia que tot era Déu, cosa que explicaria històries com la de Víctor Torres. Just abans d'anar a la guerra, Humbert Torres li va demanar al seu fill Víctor que en cas de perill invoqués a l'ànima de la seua difunta mare, segons Humbert, només hi havia de pensar amb força i  aquesta l'ajudaria, un fet que xoca amb la concepció cristiana que hagués invocat a Déu. 

L'esperitisme tenia influències de les religions orientals, molt de moda entre els esnobs europeus del segle XIX. Alguns dels seus seguidors hi barrejaren un cert component científic que creà una branca d'estudiosos de l'ànima coneguda com a metapsíquica (actualment, es coneix com a parapsicologia), Humbert i Marià Torres n'eren estudiosos (la història de més amunt és un exemple d'un cas d'estudi). L'emergència de la psicologia com a ciència va tenir certa relació amb l'esperitisme que cercava referents entre el racionalisme científic, d'aquí l'aparició de la metapsíquica, per distingir-se de la religió catòlica, més relacionada amb mites i llegendes. A diferència dels catòlics, els esperitistes aplaudien els batejos, casaments i enterraments civils, eren contraris a la guerra, entenien la religiositat com un fenomen personal individual i no col·lectiu com la religió catòlica.

L'esperitisme va tenir algunes desviacions cap a l'espectacle, com la prestidigitació, molt de moda durant l'època d'auge de l'esperistisme. Altres problemes de l'esperitisme venien provocats per la mateixa naturalesa de la religió, com la falta d'estructura d'aquest tipus de creença que provocava a vegades resultats poc esperats. Explicava César Broto que en una sessió esperitista a la Lleida dels anys trenta en què va ser convidat, un cop asseguts al voltant d'una taula i unides les mans, van començar a fer preguntes a l'esperit amb qui es volien comunicar. Al cap d'una estona, el mateix Broto va notar que la taula responia a les puntades d'un dels assistents.

Potser la visió que ens ha quedat amb el pas dels anys i de la repressió o marginació franquista de l'esperitisme ha estat aquesta, la de l'espectacle, com dèiem anteriorment, la de les pel·lícules americanes. Això fa que el xamanisme africà intenti ocupar un lloc oblidat a mig camí entre el curanderisme i la religiositat. L'esperitisme als Països Catalans va estar fortament arrelat al territori, era contestatari a la religió oficial, lliure i sense mitjancers, molt vinculat a determinats sectors de l'esquerra i capaç d'organitzar-se en igualtat. Aquest és un fenomen poc estudiat i amb presència a Lleida i comarques de Ponent, avui només ens queda el record d'aquell primer pis del carrer Democràcia número 12.

Bibliografia:

Jaume Barrull, Humbert Torres. Metge, filòsof, polític, Alfazeta, Lleida (2009).

César Broto, M. A. Bergés, La Lleida anarquista, Pagès Editors, Lleida (2006).

Premsa consultada: Luz, Unión y Verdad, El Buen Sentido, El Sentido Común.