Si ara parléssim d'un ajuntament asfixiat pels deutes de la seua legislatura, incapaç de sufragar despeses d'anys anteriors que es retarden en el temps, d'un estat que es queda amb les rendes dels ajuntaments i en retarda el pagament de les indemnitzacions, de la caiguda dels preus agrícoles i a sobre els veïns benestants aconsegueixen avantatges fiscals, si aquest bloc no parlés d'història, molts pensaríeu que estem parlant de la segona dècada del segle XXI. Sap greu dir-vos que aquesta és una situació viscuda altres cops al llarg de la història de Lleida i del país.
Quan va passar això? Com es va arribar a aquesta situació? Quines solucions van proposar l'ajuntament i l'estat? I el millor del cas, què van fer els ciutadans de Lleida? I què hi té a veure el Portal de Boters en tot això?
Corria l'any 1865, un any difícil per la caiguda dels preus del blat i les dificultats financeres de les institucions, tan l'estat com els ajuntaments. L'administració estatal poc preocupada pels interessos municipals va prendre la iniciativa, però enlloc de trobar una solució conjunta amb l'ajuntament, ho feu en contra. D'entrada, va apoderar-se de les rendes del pont i dels molins fariners propietat de l'ajuntament, fonts importants per la minsa hisenda municipal. I en segon lloc, les indemnitzacions per l'apropiació no arribaven, cosa que alimentava el deute de l'ajuntament d'anys anteriors. La reducció de les rendes va provocar les queixes dels veïns per la deixadesa del municipi, una de les queixes reflectida al periòdic El Ilerdense, portaveu de l'opositor Partit Moderat, era la poca il·luminació del pont. A això se li va afegir el mal estat del pont del Segre que al juny de 1866 acabaria veient com s'enfonsaven dos arcs del pont, via principal de comunicació de la ciutat.
L'ajuntament va proposar millorar la seua caixa, la proposta de l'ajuntament va arribar a principis de setembre de 1865 en forma d'impost sobre el consum de raïm. La solució de gravar sobre el consum afectava especialment les classes més desafavorides, que sense veu a l'ajuntament, veien augmentar els gravàmens sobre els seus irrisoris guanys. Tanmateix, que l'impost recaigués sobre les classes populars tenia un motiu clar, tres anys abans el Partit Progressista governant va proposar cobrar els consums per repartiment, però els majors contribuents de la ciutat s'hi van oposar. La seua força tenia pes no sols econòmic, sinó també polític, ja que el sistema democràtic no funcionava per sufragi universal, sinó censatari, és a dir, només podien votar els ciutadans que arribaven a un cert nivell de riquesa, cosa que excloïa un gruix important de la societat
L'impost va tenir repercussions immediates, els pagesos arrendataris, els més pobres, els havia vençut el primer termini dels arrendaments que acostumava a vèncer el 15 d'agost i entre l'augment de l'impost i la caiguda dels preus del blat la situació era insostenible. Les classes populars, amb l'augment de l'impost, consideraven que l'ajuntament havia trencat el pacte no escrit de no apujar la contribució per sobre de les possibilitats admissibles.
La reacció popular no es va fer esperar, la tarda del 5 de setembre un grup nombrós de gent va reunir-se espontàniament al finalitzar la jornada laboral enmig de la indignació general per places i carrers comentant la injustícia del nou impost. El malestar no va tenir més conseqüències per aquell dia, però s'havia posat en comú entre la població i hi havia una voluntat de revolta.
L'endemà, dia 6, els regidors van confirmar la seua voluntat de cobrar el nou impost i, preveient la possibilitat de desordres, van alertar el governador perquè controlés l'ordre públic amb les tropes de la guàrdia civil i l'exèrcit (llavors no hi havia antiavalots). La confirmació d'haver de pagar l'impost va acabar d'encendre els ànims encara més i en acabar el jorn de treball, de les converses es passà als fets. Les reunions públiques i espontànies van passar a ser protestes públiques, aquestes es van dirigir cap a les casetes de cobrament d'impostos situades als portals d'entrada de la ciutat, els burots.
La casualitat va fer que el regidor que presidia la comissió de consums i els empleats cobradors es trobés en aquell moment al portal de Boters, situat al límit entre la plaça Cervantes (vora l'agència tributària) i els carrers de Boters i del Bisbe (tocant a una coneguda llibreria). El que en un principi era només una protesta irada d'un conjunt de ciutadans al límit de la seua subsistència, es va convertir en alguna cosa més quan regidor i empleats, apedregats i insultats pels manifestants, es van tancar als burots del portal des d'on van disparar contra els manifestants. Els trets van tocar a tres persones, dos van morir, una era una dona que sortia a buscar aigua a la font propera al portal.
Corria l'any 1865, un any difícil per la caiguda dels preus del blat i les dificultats financeres de les institucions, tan l'estat com els ajuntaments. L'administració estatal poc preocupada pels interessos municipals va prendre la iniciativa, però enlloc de trobar una solució conjunta amb l'ajuntament, ho feu en contra. D'entrada, va apoderar-se de les rendes del pont i dels molins fariners propietat de l'ajuntament, fonts importants per la minsa hisenda municipal. I en segon lloc, les indemnitzacions per l'apropiació no arribaven, cosa que alimentava el deute de l'ajuntament d'anys anteriors. La reducció de les rendes va provocar les queixes dels veïns per la deixadesa del municipi, una de les queixes reflectida al periòdic El Ilerdense, portaveu de l'opositor Partit Moderat, era la poca il·luminació del pont. A això se li va afegir el mal estat del pont del Segre que al juny de 1866 acabaria veient com s'enfonsaven dos arcs del pont, via principal de comunicació de la ciutat.
 |
| Portal de Boters, segons Enric Garsaball, inspirat en un dibuix d'Alexandre de Laborde de 1806. Font: J. Lladonosa (2007). |
L'ajuntament va proposar millorar la seua caixa, la proposta de l'ajuntament va arribar a principis de setembre de 1865 en forma d'impost sobre el consum de raïm. La solució de gravar sobre el consum afectava especialment les classes més desafavorides, que sense veu a l'ajuntament, veien augmentar els gravàmens sobre els seus irrisoris guanys. Tanmateix, que l'impost recaigués sobre les classes populars tenia un motiu clar, tres anys abans el Partit Progressista governant va proposar cobrar els consums per repartiment, però els majors contribuents de la ciutat s'hi van oposar. La seua força tenia pes no sols econòmic, sinó també polític, ja que el sistema democràtic no funcionava per sufragi universal, sinó censatari, és a dir, només podien votar els ciutadans que arribaven a un cert nivell de riquesa, cosa que excloïa un gruix important de la societat
L'impost va tenir repercussions immediates, els pagesos arrendataris, els més pobres, els havia vençut el primer termini dels arrendaments que acostumava a vèncer el 15 d'agost i entre l'augment de l'impost i la caiguda dels preus del blat la situació era insostenible. Les classes populars, amb l'augment de l'impost, consideraven que l'ajuntament havia trencat el pacte no escrit de no apujar la contribució per sobre de les possibilitats admissibles.
La reacció popular no es va fer esperar, la tarda del 5 de setembre un grup nombrós de gent va reunir-se espontàniament al finalitzar la jornada laboral enmig de la indignació general per places i carrers comentant la injustícia del nou impost. El malestar no va tenir més conseqüències per aquell dia, però s'havia posat en comú entre la població i hi havia una voluntat de revolta.
L'endemà, dia 6, els regidors van confirmar la seua voluntat de cobrar el nou impost i, preveient la possibilitat de desordres, van alertar el governador perquè controlés l'ordre públic amb les tropes de la guàrdia civil i l'exèrcit (llavors no hi havia antiavalots). La confirmació d'haver de pagar l'impost va acabar d'encendre els ànims encara més i en acabar el jorn de treball, de les converses es passà als fets. Les reunions públiques i espontànies van passar a ser protestes públiques, aquestes es van dirigir cap a les casetes de cobrament d'impostos situades als portals d'entrada de la ciutat, els burots.
La casualitat va fer que el regidor que presidia la comissió de consums i els empleats cobradors es trobés en aquell moment al portal de Boters, situat al límit entre la plaça Cervantes (vora l'agència tributària) i els carrers de Boters i del Bisbe (tocant a una coneguda llibreria). El que en un principi era només una protesta irada d'un conjunt de ciutadans al límit de la seua subsistència, es va convertir en alguna cosa més quan regidor i empleats, apedregats i insultats pels manifestants, es van tancar als burots del portal des d'on van disparar contra els manifestants. Els trets van tocar a tres persones, dos van morir, una era una dona que sortia a buscar aigua a la font propera al portal.
Enlloc de dissoldre els manifestants, allò va generar tot un seguit d'aldarulls que van tenir la ciutat controlada pels manifestants durant tota la nit, sense que les tropes s'atrevissin a sortir massa, només la guàrdia civil aconseguí detenir alguns manifestants, agreujant més la situació. El regidor només va aconseguir sortir del burot sota promesa d'eliminar l'impost.
El dia 7, la revolta continuava en marxa i s'havia estès per tota la ciutat, els regidors, veient que no podien controlar la situació i que el governador civil no feia res per aturar-ho, van decidir reunir-se amb els majors contribuents, amb qui havien pactat l'impost, per fer-se enrere i complir amb la promesa feta pel regidor de consums als manifestants. A falta d'aquests ingressos l'ajuntament no podria pagar a l'estat els impostos pendents, que d'altra banda li devia l'estat per haver-se quedat les rendes del molí i els portals.
Alguns grups de manifestants controlaven els burots dels diferents portals, altres recorrien la ciutat reclamant l'alliberament dels detinguts la nit anterior. Veient la negativa de les autoritats, decidiren travessar tot el carrer Major i dirigir-se a l'ajuntament, l'embat del nombrosíssim grup va fer témer al tinent d'alcalde l'assalt al consistori, qui auxiliat per serenos i forces municipals, va resistir els apedregaments de la multitud, els crits i esvalot també es giraren contra la casa del regidor Vilanova, que també apdregaren. A falta de resultats, els revoltats van anar a buscar al governador a la seu del govern civil, aquest va sortir al balcó i va amenaçar als revoltats perquè aturessin la revolta, cosa que no van fer. Llavors, el governador, que havia fet situar tropes de la guàrdia civil a la façana del riu (actual avinguda de Blondel) i tombant per la plaça Sant Francesc es presentaren amb actitud de disparar contra els manifestants al carrer Major. Això va fer marxar el tumult.
Les tropes van patrullar tota la nit per la ciutat i, l'endemà, en vista de la força dels manifestants van decidir alliberar els detinguts. Tanmateix, els revoltosos van cremar els burots i un magatzem. L'eliminació de l'impost, l'alliberament dels detinguts i l'arribada de tropes de Manresa va calmar els ànims, però es mantenia una calma tensa. El regidor del Partit Demòcrata (i republicà) Miquel Ferrer i Garcés apuntava que ningú s'atrevia a cobrar l'impost perquè li perillava la vida, però també entenia que l'ajuntament i el poder públic havia quedat deslegitimat. En conseqüència, els regidors van presentar la seua dimissió al governador, però aquest no els la va acceptar fins al juny de 1866 havent d'enfrontar-se amb els problemes i el conseqüent desgast de la situació.
El motí dels dies 6, 7 i 8 de setembre no va fer tornar a la calma a la població, que encara temia que els governants mantinguessin la voluntat de tornar a implantar l'impost, el dia 11 de setembre el paller de l'antic regidor Josep Gort, del Partit Moderat, cremava incendiat per alguns revoltats. L'amenaça sobre els rectors polítics de la ciutat, fossin al govern o a l'oposició, continuava planant. Les ordres del governador perquè els regidors apliquessin novament l'impost van ser desoïdes pels regidors, atemorits per la ciutadania.
L'impost dels consums era odiat per la població més pobra que en patia les conseqüències, però no sols la de Lleida, dies més tard hi hauria intents de revolta a Balaguer i a Térmens. La revolta de 1868, que obriria el Sexenni Democràtic (1868-1874), va tenir molt suport a Lleida i comarques de Ponent, una de les primeres mesures que es van prendre va ser l'eliminació dels consums, que no es reprengueren fins el 1874 provocant una altra revolta, però això ja és una altra història.
Bibliografia:
Josep M. Pons i Altés, Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX, Pagès Editors, Lleida (2002).
Josep Lladonosa i Pujol, Els carrers i places de Lleida a través de la història, Paeria/UdL, Lleida (2007).
El dia 7, la revolta continuava en marxa i s'havia estès per tota la ciutat, els regidors, veient que no podien controlar la situació i que el governador civil no feia res per aturar-ho, van decidir reunir-se amb els majors contribuents, amb qui havien pactat l'impost, per fer-se enrere i complir amb la promesa feta pel regidor de consums als manifestants. A falta d'aquests ingressos l'ajuntament no podria pagar a l'estat els impostos pendents, que d'altra banda li devia l'estat per haver-se quedat les rendes del molí i els portals.
 |
| Vista de la plaça Cervantes, de de l'Agència Tributària, al capdamunt de rambla Aragó. Foto: la Paeria. |
Les tropes van patrullar tota la nit per la ciutat i, l'endemà, en vista de la força dels manifestants van decidir alliberar els detinguts. Tanmateix, els revoltosos van cremar els burots i un magatzem. L'eliminació de l'impost, l'alliberament dels detinguts i l'arribada de tropes de Manresa va calmar els ànims, però es mantenia una calma tensa. El regidor del Partit Demòcrata (i republicà) Miquel Ferrer i Garcés apuntava que ningú s'atrevia a cobrar l'impost perquè li perillava la vida, però també entenia que l'ajuntament i el poder públic havia quedat deslegitimat. En conseqüència, els regidors van presentar la seua dimissió al governador, però aquest no els la va acceptar fins al juny de 1866 havent d'enfrontar-se amb els problemes i el conseqüent desgast de la situació.
El motí dels dies 6, 7 i 8 de setembre no va fer tornar a la calma a la població, que encara temia que els governants mantinguessin la voluntat de tornar a implantar l'impost, el dia 11 de setembre el paller de l'antic regidor Josep Gort, del Partit Moderat, cremava incendiat per alguns revoltats. L'amenaça sobre els rectors polítics de la ciutat, fossin al govern o a l'oposició, continuava planant. Les ordres del governador perquè els regidors apliquessin novament l'impost van ser desoïdes pels regidors, atemorits per la ciutadania.
L'impost dels consums era odiat per la població més pobra que en patia les conseqüències, però no sols la de Lleida, dies més tard hi hauria intents de revolta a Balaguer i a Térmens. La revolta de 1868, que obriria el Sexenni Democràtic (1868-1874), va tenir molt suport a Lleida i comarques de Ponent, una de les primeres mesures que es van prendre va ser l'eliminació dels consums, que no es reprengueren fins el 1874 provocant una altra revolta, però això ja és una altra història.
Bibliografia:
Josep M. Pons i Altés, Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX, Pagès Editors, Lleida (2002).
Josep Lladonosa i Pujol, Els carrers i places de Lleida a través de la història, Paeria/UdL, Lleida (2007).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada