LA LLEIDA SILENCIOSA (I): LA PLAÇA SANT FRANCESC I LA MAÇONERIA

La plaça de sant Francesc és per a molts lleidatans o visitants aquella plaça que deixa respirar el carrer Major, prop de la Paeria. També és la plaça de l'església de sant Pere, que fa cantonada amb el carrer Major, la de l'edifici modernista de Morera i Gatell, a l'altre extrem, davant hi té l'oficina d'economia de l'ajuntament, antiga seu del govern civil i en diagonal i enfrontat amb l'església una coneguda casa de roba que ha tingut molts negocis allotjats al llarg de la història. Ja hem presentat els quatre edificis que a dia d'avui són testimonis silenciosos d'aquesta plaça, però com a silenciosos que són guarden una història desconeguda per molts que es remunta al 1935.

Plaça de Sant Francesc, antiga plaça de la Llibertat. Foto: fotos antigues de Lleida

Aquesta història es situa en un dels pisos de la banda de la Paeria de la plaça al 1935, encara ara no sabem en quin, però sabem que aquell any s'hi va instal·lar  un triangle d'una lògia maçònica anomenat Silenci. Els maçons des de sempre han utilitzat un llenguatge propi i en aquest llenguatge un triangle designa un grup inferior a la lògia, que seria el grup base per a ser reconegut per la maçoneria organitzada. Per tant, en aquella data es va organitzar un petit grup de maçons que havien de ser la base d'una futura lògia quan aquest triangle tingués prou membres. Tanmateix, la victòria de Franco a la Guerra Civil i la seua obsessió per acabar amb la maçoneria va significar la desaparició d'aquests grups a la ciutat el 1938, uns mesos després de l'entrada de les tropes de Franco (els franquistes van ocupar la ciutat els dies 3 i 4 d'abril i la darrera acta de reunió dels maçons lleidatans a la ciutat data del 12 de juliol, ja en la clandestinitat). Recordeu allò del contubernio judeo-masónico i rojo separatista que tan poc deixava dormir al dictador i acompanyants i que, segons ell, era la causa de tots els mals.

Aquesta història situada a la plaça Sant Francesc ens fa viatjar fins al 1870, any en què es té constància de l'existència de la primera lògia maçònica a la ciutat. Com dèiem, la primera cita és de 1870, dos anys més tard de la revolta democràtica, coneguda com el Sexenni Democràtic (1868-1874) que culminarà amb la Primera República (1873-1874). Aquesta primera lògia portava per nom Victòria Fraternal número 24 i estava adscrita a la lògia Gran Orient Nacional de Espanya. La fi del període democràtic el 1874 amb el cop d'estat del general Pavía no deuria ajudar gaire a la maçoneria o potser els seus membres en van reduir l'activitat fins que va desaparèixer. 

Plaça Sant Francesc vista des del riu. Foto: www.panoramio.com

No és fins entrats els primers anys de la restauració borbònica que no tornem a trobar una altra lògia a Lleida, el 1881 es va fundar la lògia Aquiles número 36 adscrita a la mateixa lògia estatal que l'anterior. L'any següent es fundaria la lògia Amics de la Virtut número 272, una de les més importants pels seus membres i pel número d'aquests, igual que la lògia Antonino Pio número 227, fundada el 1887 i refundada diversos cops fins a la Segona República (1910 i 1934), segurament la lògia amb una trajectòria més llarga. El 1888 es fundaria la lògia Quirites Sieria número 247. Ja al segle XX, el 1925 es fundaria la lògia Pitàgores, matriu des de la qual es fundaria el triangle el Silenci que esmentàvem en començar, ja que la lògia es traslladà a Barcelona el 1932 i tres anys més tard antics membres de la Pitàgores formarien el triangle el Silenci. També n'hi van haver a altres poblacions de Ponent com Cervera (Discreció), Tàrrega i Castellserà (29 de Setembre) o Fraga (la Llum de Fraga); ni tan sols el Pirineu occidental en va quedar al marge, pobles com Sort (Far del Pallars), Solsona (Antoni Ripoll) o la Seu d'Urgell (Progrés) tingueren la seua lògia.

La llista que hem elaborat ens permet saber que hi ha hagut diverses lògies a Lleida i comarques, però què feien  i qui eren els maçons? I per què hi ha encara ara una cert misteri al seu voltant? La resposta a aquesta darrera pregunta segurament es troba en la voluntat dels membres d'ubicar les seues activitats i lògies allunyades de les mirades dels "profans", és a dir, dels no maçons, i d'uns rituals, símbols i llenguatge difícils de comprendre pels no versats. 

Segell de la lògia Amics de la Virtut

D'entrada, la maçoneria són un conjunt de societats silencioses, però no clandestines, tothom hi pot entrar. La lògia Amics de la Virtut tenia com a objectius "l'exercici de la caritat, el de totes les virtut socials i privades, l'estudi de la moral universal, el de les ciències i les arts i el de tot el que pugui contribuir a la il·lustració i perfecció de l'home". S'estructurava en diferents càrrecs jerarquitzats, el més alt era el de venerable mestre i el més baix el d'aprenent, en el cas dels Amics de la Virtut els càrrecs arribaven a 22 (1er vigilant, 2on vigilant, orador, mestre de cerimònies, etc.). Els càrrecs dels oficiants eren democràtics i eren escollits anualment, per bé que hi havia un concurs de mèrits que permetia ascendir de càrrec, fet que lligava amb l'interès dels maçons per la virtut i el mèrit. 

L'activitat regular venia marcada per les tingudes o reunions que estaven marcades per un seguit de rituals, celebrats a la seu social o lògia enmig d'un univers simbòlic força impressionant (columnes, lletres, números, símbols que recorden al dels arquitectes i constructors, etc.), també celebraven dates concretes com els solsticis. Els Amics de la Virtut van arribar a patrocinar una escola laica (1891), acceptaven la llibertat de creences, fet que els enfrontava directament amb l'Església Catòlica que els havia declarat la guerra, la igualtat entre els membres i la fraternitat entre ells, principis que completaven el triangle, un dels seus símbols, i base els principis de la revolució Francesa i del republicanisme. Això va fer que la maçoneria tingués un important nucli de republicans entre els seus membres i fos el blanc d'una part de la dreta catòlica i del franquisme.

Segell de la lògia Antonino Pio

Precisament, aquest fet deixa entreveure qui eren els membres de les lògies lleidatanes, en el cas dels Amics de la Virtut hi destaquen importants membres del republicanisme local com el cap del Partit Republicà Democràtic Federal, Miquel Ferrer i Garcés, algun dels seus lloctinents com Manuel Miquel i Boix, Camil Castells o Ferran Segalàs; però també membres d'altres faccions republicanes com Josep Sol Torrens membre del Partit Republicà Possibilista i alcalde de Lleida (1893-94). La majoria eren de Lleida o residents, però també n'hi havia de fora, pobles com Belianes, Saidí, Borges o Ponts hi tenien convilatans. Les professions eren força variades, des d'advocats com Ferrer i Garcés o Miquel i Boix, empleats com Ricard Viadiu, fusters com Ramon Mañé, mestres com Marià Aguilar fins a metges com Camil Castells. 

Tots els membres de la lògia tenien un pseudònim escollit i pel qual se'ls anomenava, la lògia dels Amics de la Virtut comptava amb noms vinculats a personatges històrics ben vistos pel liberalisme com ara filòsofs (Sòcrates, Rousseau o Voltaire), polítics (Abraham Lincoln o Desmoulins), nacionalistes (Garibaldi) entre altres.

Si bé, la lògia es mantenia al marge de la política podia ser un bon lloc per l'enteniment entre tendències o, fins i tot, per a propostes de certa envergadura, com podria ser el cas, de l'arribada de la república. Jaume Barrull explica les diferents faccions republicanes lleidatanes hi trobaren una entesa que no existia al carrer durant la Segona República. No obstant, això resta al marge dels nostres coneixements per faltar-nos les actes, ja que una part dels papers de les lògies van ser requisats i conduïts a Salamanca pels franquistes.

Lleida no ha estat exempta de la presència de la maçoneria, al contrari, almenys des de finals del segle XIX hi ha estat organitzada amb les seues discontinuïtats fins a l'actualitat.

Bibliografia:

Ramon Fernández-Paredes Mestres, La Logia Masónica de Lleida, Editorial Nous (2010).

Web: Lògia Silenci núm. 109 de Lleida
Jaume Barrull, Les comarques de Lleida durant la Segona República (1930-1936), L'Avenç, Barcelona (1986).

Joaquim Capdevila, Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2008).