Lo Xop-Bot fou una entitat lleidatana creada l’any 1870 pels germans Morera i Gatell i d’altres personalitats culturals de la ciutat.
L’esperit de l’entitat no era altre que el servir Lleida, emprant com a eina la més fina ironia i, a l’ensems, arreplegar tota mena d’estris i andròmines que solen fer nosa, però que per un o altre motiu evoquessin el tarannà dels lleidatans.
Són moltes les incògnites que acompanyen aquesta institució, igual que les contradiccions que es troben en els diferents escrits que existeixen sobre aquesta i la poca informació que és té.
Per exemple, si fixem la data que Antoni Bergós dóna com a origen, el 1870, trobem que Magí Morera tenia 17 anys, el seu germà 16, Joan Bergós 11 i Salvador Revés 18 anys. Segons l’autor van ser uns o altres els seus fundadors.
Miquel Roig i Nadal defineix l’entiat com una societat lleidatana d’esbarjo i d’entreteniment cultural, dins la vida de la capital de final del segle XIX i principis del segle XX. En realitat va ser una penya de gent culta de la capital, que en clau entre humorística i seriosa volia mantenir i reviure els nostres fets, idees i coneixements, per transmetre’ls a les generacions futures.
Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell el defineixen com un amical cenacle on, al redós d’una taula ben parada, es rendia culte a la saviesa.
Fou un punt de trobada dels principals artistes lleidatans de la renaixença, modernisme i noucentisme. Personatges vinculats amb la Mancomunitat de Catalunya i el teixit associatiu de la ciutat; el centre excursionista, els Jocs Florals, l’Ateneu lleidatà, el Museu Morera, el Casino Principal, la Biblioteca lleidatana i diverses revistes com Vida lleidatana o Lleida.
L’entitat es dedicava a realitzar xopbotades, que eren reunions mensuals acompanyades d’un àpat, on es parlava de temes culturals, artístics, locals... al principi també hi organitzaven concursos literaris en vers o en prosa, sobre temes lleidatans.
El número de socis estava limitat; eren 9 més 3 honoraris, fins que a la mort de Magí Morera, es va decidir deixar vacant el seu espai. Els xopbotistes tenien un espai assignat per deixar la clau a l’entrar, cosa que feia saber en tot moment qui hi havia, les cadires, les butaques, els coberts i l’anella del tovalló també eren personals. Segons Miquel Roig i Nadal hi havia 14 clauers.
Per elegir nous socis es feia amb les propostes i referències dels estants, i si es donava el cas, es resolia posant les boles dins una bossa; les boles eren com les de billar, negres o blanques; sols que en buidar la bossa en sortís una de negra, l’aspirant no era admès. L’elecció havia de ser per unanimitat.
Era un espai reservat als seus socis, només homes; però també el visitaven companys amb qui compartien inquietuds. Els fills també hi passaven els caps de setmana, i molts d’ells farien el relleu familiar. Les dones podien gaudir de les instal·lacions per la revetlla de Sant Joan.
Per tot això, lo Xop-Bot era una entitat molt poc coneguda a la ciutat.
Tot i que en el seu interior no s’hi feia política, els anys i les persones que el composaven n’impedien el seu aïllament. Per exemple, Antoni Bergós hi amagà l’historiador Ferran Valls i Taberner (de la Lliga Regionalista) quan aquest estava perseguit per ser catalanista.
Després de l’alçament del juliol de 1936, la UGT i els socialistes van “requisar” el local, canviant-li el pany i vigilant-lo, però sense entrar-hi. Després d’unes gestions d’Antoni Bergós, a finals de setembre se’ls hi va tornar el local i els socis van designar un patronat que custodiés el Xop-Bot. Tot i això els saquejos van ser continus.
L’any 1938, les tropes franquistes i feixistes van bombardejar la ciutat, castigant durament el front del riu i fent desaparèixer lo Xop-Bot per sempre.
El 24 de juliol de 1941, alguns antics xopbotistes i noves generacions d’aquests com els Sol, Roig, Jené o Rabasa van constituir el Caliu Ilerdenc, una entitat que en part volia seguir la tradició del Xop-Bot, tenint una gran influència amb el Movimiento Nacional. Però tot això ja és una altra història.
L’esperit de l’entitat no era altre que el servir Lleida, emprant com a eina la més fina ironia i, a l’ensems, arreplegar tota mena d’estris i andròmines que solen fer nosa, però que per un o altre motiu evoquessin el tarannà dels lleidatans.
Són moltes les incògnites que acompanyen aquesta institució, igual que les contradiccions que es troben en els diferents escrits que existeixen sobre aquesta i la poca informació que és té.
Per exemple, si fixem la data que Antoni Bergós dóna com a origen, el 1870, trobem que Magí Morera tenia 17 anys, el seu germà 16, Joan Bergós 11 i Salvador Revés 18 anys. Segons l’autor van ser uns o altres els seus fundadors.
Miquel Roig i Nadal defineix l’entiat com una societat lleidatana d’esbarjo i d’entreteniment cultural, dins la vida de la capital de final del segle XIX i principis del segle XX. En realitat va ser una penya de gent culta de la capital, que en clau entre humorística i seriosa volia mantenir i reviure els nostres fets, idees i coneixements, per transmetre’ls a les generacions futures.
Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell el defineixen com un amical cenacle on, al redós d’una taula ben parada, es rendia culte a la saviesa.
Fou un punt de trobada dels principals artistes lleidatans de la renaixença, modernisme i noucentisme. Personatges vinculats amb la Mancomunitat de Catalunya i el teixit associatiu de la ciutat; el centre excursionista, els Jocs Florals, l’Ateneu lleidatà, el Museu Morera, el Casino Principal, la Biblioteca lleidatana i diverses revistes com Vida lleidatana o Lleida.
L’entitat es dedicava a realitzar xopbotades, que eren reunions mensuals acompanyades d’un àpat, on es parlava de temes culturals, artístics, locals... al principi també hi organitzaven concursos literaris en vers o en prosa, sobre temes lleidatans.
El número de socis estava limitat; eren 9 més 3 honoraris, fins que a la mort de Magí Morera, es va decidir deixar vacant el seu espai. Els xopbotistes tenien un espai assignat per deixar la clau a l’entrar, cosa que feia saber en tot moment qui hi havia, les cadires, les butaques, els coberts i l’anella del tovalló també eren personals. Segons Miquel Roig i Nadal hi havia 14 clauers.
Per elegir nous socis es feia amb les propostes i referències dels estants, i si es donava el cas, es resolia posant les boles dins una bossa; les boles eren com les de billar, negres o blanques; sols que en buidar la bossa en sortís una de negra, l’aspirant no era admès. L’elecció havia de ser per unanimitat.
Era un espai reservat als seus socis, només homes; però també el visitaven companys amb qui compartien inquietuds. Els fills també hi passaven els caps de setmana, i molts d’ells farien el relleu familiar. Les dones podien gaudir de les instal·lacions per la revetlla de Sant Joan.
Per tot això, lo Xop-Bot era una entitat molt poc coneguda a la ciutat.
 |
| Fotografia de la sala de lectura amb la llar de foc al fons |
Tot i que en el seu interior no s’hi feia política, els anys i les persones que el composaven n’impedien el seu aïllament. Per exemple, Antoni Bergós hi amagà l’historiador Ferran Valls i Taberner (de la Lliga Regionalista) quan aquest estava perseguit per ser catalanista.
Després de l’alçament del juliol de 1936, la UGT i els socialistes van “requisar” el local, canviant-li el pany i vigilant-lo, però sense entrar-hi. Després d’unes gestions d’Antoni Bergós, a finals de setembre se’ls hi va tornar el local i els socis van designar un patronat que custodiés el Xop-Bot. Tot i això els saquejos van ser continus.
L’any 1938, les tropes franquistes i feixistes van bombardejar la ciutat, castigant durament el front del riu i fent desaparèixer lo Xop-Bot per sempre.
El 24 de juliol de 1941, alguns antics xopbotistes i noves generacions d’aquests com els Sol, Roig, Jené o Rabasa van constituir el Caliu Ilerdenc, una entitat que en part volia seguir la tradició del Xop-Bot, tenint una gran influència amb el Movimiento Nacional. Però tot això ja és una altra història.
L'origen del nom:
Hi ha dues teories sobre l’origen del nom:
Antoni Bergós: Aquest títol significava una mena de crit de guerra contra la competència que la cervesa estrangera feia a la beguda autòctona, el vi, encara no prou reconegut en aquell moment (finals segle XIX). La cervesa era servida als bars en una mena de gots que tenien una tapa de metall, i que els del Xop-Bot imitaren, si bé sense la tapadora, i que portaven gravat el nom de l’entitat. El mot xop designava el got, el recipient que acull el vi i el presenta al públic, i bot, que simbolitzava el recipient, el bot o bóta, de cuiro, que servia per transportar, contenir el vi que ompliria els xops per als individus.
Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell: Xop com un arbre ben arrelat que s’enlaira ufanós, i bot, com una commoció violenta que experimenta l’esperit. La cultura és el xop que, arrelat a terra, s’enlaira amb branques que toquen el cel, i el bot és el sentiment que esperona, commociona i entusiasma.
En tot cas vindria per unes conviccions renaixentistes, catalanistes i lleidatanes de l’època, a cor amb les expressions:
La cultura és una planta que amb les branques ha de tocar el cel, però les arrels deuen fornir-se, més i més, en la terra. - Felip Solé i Olivé
Antoni Bergós: Aquest títol significava una mena de crit de guerra contra la competència que la cervesa estrangera feia a la beguda autòctona, el vi, encara no prou reconegut en aquell moment (finals segle XIX). La cervesa era servida als bars en una mena de gots que tenien una tapa de metall, i que els del Xop-Bot imitaren, si bé sense la tapadora, i que portaven gravat el nom de l’entitat. El mot xop designava el got, el recipient que acull el vi i el presenta al públic, i bot, que simbolitzava el recipient, el bot o bóta, de cuiro, que servia per transportar, contenir el vi que ompliria els xops per als individus.
Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell: Xop com un arbre ben arrelat que s’enlaira ufanós, i bot, com una commoció violenta que experimenta l’esperit. La cultura és el xop que, arrelat a terra, s’enlaira amb branques que toquen el cel, i el bot és el sentiment que esperona, commociona i entusiasma.
 |
| Primer ex-libris del Xop-Bot |
La cultura és una planta que amb les branques ha de tocar el cel, però les arrels deuen fornir-se, més i més, en la terra. - Felip Solé i Olivé
Si tinguéssim consciència en aquest moment admirable de les actuals energies de Catalunya! Si ens adonéssim d’aquest moment històric! Treballem i aconseguirem un ciutat digna de la seva catalanitat i de dir-se catalana. - Romà Sol i Mestre
Si el barceloní és ideal per a la conversa, ell lleidatà ho és per a l’oratòria. - Josep Carner en motiu de Magí Morera
Els locals del Xop-Bot:
El primer espai que tingué fou la casa dels Morera, a l’antic Carrer dels Caputxins, prop del passeig de Boters, extramurs de la rambla d’Aragó i a prop de l’actual escola Annexa, de la Clínica Montserrat i de l’actual carrer del Sant Crist, que comunica la plaça de Sant Josep amb l’avinguda d’Aragó. Donava sobre l’antiga muralla amb vistes al Passeig de Boters. Ho fou des de 1870 fins al 1908.
Segons Antoni Bergós i Massó, era el casalot familiar dels Magí i Morera, i tenia una eixida posterior que permetia a l’estiu fer les trobades a la fresca. Segons Miquel Roig i Nadal, era un hort vora la llar de la família Magí i Morera. Segons l’historiador Jesús Castillón Zazurca, el primer local fou un hort veí a la casa propietat d’Agapit Lamarca i Quintana, davant de l’edifici de les “Germanetes del Pobres”, el qual fou adequat amb mobles i objectes dels diferents socis.
El segon i últim espai (1909-1938) fou la torre amb jardí propietat també dels Morera, antic taller del pintor Jaume Morera i Galícia, que amb l’aportació de diferents objectes i obres d’art per part dels socis i amics, s’acabà assemblant a un museu. Situat al carreró que sortint del carrer Alcalde Costa, en direcció al riu, passava pel darrera les cases de l’esmentat carrer, fins al peu de Gardeny, a la Carretera de Lleida a Saragossa, a la mitjana dita la molina. S’entrava pel Carrer Ramon Soldevila, prop del col·legi dels Maristes. Es separava de l’areny del riu per un mur de pedra. No tenia grans edificacions veïnes, i els arbres i el Segre es disputaven el protagonisme sonor, olfactiu i visual.
L’edifici constava d’una planta baixa amb dues grans sales i un altell sotacoberta; la sala d’estudi i la sala de lectura. Totes dues eren presidides per una llar de foc, sobretot la sala de lectura, on hi era més central i amb la inscripció que definia la societat: sense un caliu l’esperit no viu, ni’l cos. També hi havia estances de servei i la cuina. Les sales eren decorades per pintures, tapissos, ceràmica, escultures, armes, llibres i objectes diversos. El jardí unia l’edificació amb el carrer i el riu, tenint-hi una font i diversa vegetació: noguers, pins, xops, parres, magnòlies, canyars, roses, lliris...
Segons Antoni Bergós i Massó, era el casalot familiar dels Magí i Morera, i tenia una eixida posterior que permetia a l’estiu fer les trobades a la fresca. Segons Miquel Roig i Nadal, era un hort vora la llar de la família Magí i Morera. Segons l’historiador Jesús Castillón Zazurca, el primer local fou un hort veí a la casa propietat d’Agapit Lamarca i Quintana, davant de l’edifici de les “Germanetes del Pobres”, el qual fou adequat amb mobles i objectes dels diferents socis.
El segon i últim espai (1909-1938) fou la torre amb jardí propietat també dels Morera, antic taller del pintor Jaume Morera i Galícia, que amb l’aportació de diferents objectes i obres d’art per part dels socis i amics, s’acabà assemblant a un museu. Situat al carreró que sortint del carrer Alcalde Costa, en direcció al riu, passava pel darrera les cases de l’esmentat carrer, fins al peu de Gardeny, a la Carretera de Lleida a Saragossa, a la mitjana dita la molina. S’entrava pel Carrer Ramon Soldevila, prop del col·legi dels Maristes. Es separava de l’areny del riu per un mur de pedra. No tenia grans edificacions veïnes, i els arbres i el Segre es disputaven el protagonisme sonor, olfactiu i visual.
L’edifici constava d’una planta baixa amb dues grans sales i un altell sotacoberta; la sala d’estudi i la sala de lectura. Totes dues eren presidides per una llar de foc, sobretot la sala de lectura, on hi era més central i amb la inscripció que definia la societat: sense un caliu l’esperit no viu, ni’l cos. També hi havia estances de servei i la cuina. Les sales eren decorades per pintures, tapissos, ceràmica, escultures, armes, llibres i objectes diversos. El jardí unia l’edificació amb el carrer i el riu, tenint-hi una font i diversa vegetació: noguers, pins, xops, parres, magnòlies, canyars, roses, lliris...
 | ||
| Aproximació de l'emplaçament dels locals del Xop-Bot |
A. Carrer de Sant Crist B. Carrer d'Alcalde Costa C. Carrer de Ramon Soldevila
Els seus integrants:
Segons Miquel Roig
i Nadal, els socis fundadors foren: Magí Morera i Galícia, Jaume Morera i
Galícia, Joan Bergós i Dejuan, Salvador Revés i Grau “Teta”, Trinitat Font,
Bonaventura Alsina, Josep Murillo i Domingo, Marcel·lí Fernández, Manel Álvarez
Llinàs, Francesc Bañeres, Josep Plana, Josep Ramos, Enric Borràs, més dues
persones no identificades.
Segons Antoni
Bergós foren: Magí Morera i Galícia, Jaume Morera i Galícia, Joan Bergós i
Dejuan, Frederic Renyé i Viladot, Romà Sol i Mestre, Josep Oriol Combelles, Manuel
Gaya i Tomàs, Felip Solé i Olivé, Ramon Fontanals i Artigues...
Segons Jesús
Castillón Zazurca, lo Xop-Bot es va formar arran de les estades a la cerveseria
Brugulat, a l’Avinguda de Blondel, allí s’hi reunien José Plana i Castillo,
Josep Murillo, Manel Álvarez, Joan Bergós, Marcel·lí Fernandez, Julià Estrada,
Francesc Bañeres i algun altre, que l’any 1898 decidiren organitzar-se com a
centre artístic i cultural.
Durant els 68 anys
d’existència de l’entitat hi hagué diverses etapes, tant marcades pel canvi de
local, pels moviments polítics com pels traspassos de socis. Les generacions dels
integrants anaren des de la dècada de 1830 fins a la de 1890.
 |
| Fotografia amb alguns socis al Xop-Bot. Any 1926 |
Com ja hem dit, a
principis de segle XX es va decidir fixar 9 com a nombre màxim de socis,
passant a 8 després de la mort de Magí Morera. A més d’aquests es van nombrar 3
socis honoraris: l’Enginyer del Canal d’Urgell Francesc Mir, el poeta Jaume
Agelet i Garriga i el músic Emili Pujol i Vilarrubí.
En aquell moment
els 9 socis eren: Magí Morera, Jaume Morera, Alfons Franco i López, Josep
Rabasa i Fontseré, Romà Sol i Mestre, Josep Sol i Ballespí, Francesc de Paula
Jené i Aixalà, Santiago Pinyol i Mirada i Josep Murillo i Domingo
D’altres persones
que foren sòcies: Ramon Alsina i Amils, Màrius Sol i Mestre, Marià Jaques i
Piñol i Antoni Bergós i Massó.
D’altres persones
que visitaren la societat foren: Agustí Prim i Tarragó, Miquel Murillo i
Domingo, Miquel Roig i Morera, Ramon Borrás i Vilaplana, Rafael Gras i Esteva,
Marcel·lí Armengol, Manuel Herrera de Ges, Pere Corberó i Casals, Francesc
d’Assís Galí i Fabra, Ricard Viñes i Roda, Felip Pedrell i Sabaté, Prudenci
Murillo i Domingo, Enric Granados i Campiña, Xavier Gosé i Rovira, Baldomer
Gili i Roig, Déodat de Sévera...
Finalment hi hagué
un últim canvi, arran dels fets revolucionaris de 1936. Antoni Bergós veié que
de tots els socis, només 2 podien continuar sense risc, així se’n van designar
de nous:
Antoni Bergós, Pere
Buira i Foixenc (industrial, d’Izquierda Republicana), Josep Sánchez i Álvarez
(advocat, socialista i delegat del Treball província de Lleida), Josep Valldeoriola
i Andreu (Joventut republicana), Ramon Borràs i Vilaplana (tallista, catòlic), Francesc
Mateu i Montull (procurador), Felipe Alaiz (periodista, de la CNT i proper a la
FAI) i Francesc Arqués i Mòdol (republicà i del POUM durant la guerra).
Algunes anècdotes:
Un dels instruments
bèl·lics que penjava del local i que era recollit de l’Audiència, s’emprà en la
coneguda baralla de les famílies gitanes “bollons” i “parradets”.
Al Xop-Bot hi havia
una copa de porcella blanca amb la inscripció: El dia 30 de mayo de 1860, aquí puso sus augustos morros la infanta
Isabel en el viaje que hizo a Lleida, bebiéndose el caldo de un picaterrer,
sacrificado en su honor y provecho.
El músic Felip
Pedrell va composar l’òpera Cleopatra
a la torre del Xop-Bot, tot i que aquesta encara no feia aquesta funció.
Al local hi havia
una antiga placa de la Costa del Jan on hi figurava Ai! Si pogués parlar, recordant que aquell carrer contenia la zona
de prostitució de la ciutat.
Una de les seves
darreres adquisicions va consistir en un mandil maçònic que es va trobar en un
cap de biga d’unes golfes de la casa Reixach, que es va enderrocar per ampliar
la Paeria, i que fou lliurat a l’entitat pel majordom de l’Ajuntament.
La incoació per
responsabilitats polítiques que es feu a Antoni Bergós el 9 de setembre de 1939,
entre moltes acusacions, constava la de pertànyer a la maçoneria per participar
en reunions a la farmàcia Jacques i a l’hort Xop-Bot.
Auca dels 30 anys:
El Xop-Bot té el
seu misteri,
és un miracle dels
més grans.
Porta ja trenta
anys de vida
vivint sempre com
germans.
*Les fotografies d'aquest article s'han extret del llibre Xop-Bot, de Miquel Roig i Nadal
Bibliografia:
Antoni Bergós i
Massó, Memòries, Ed. La Paeria, Lleida (1990).
Miquel Roig i
Nadal, Xop-Bot, Ed. La Paeria–IMAC i Pagès editors, Col·lecció La Banqueta,
Lleida (2010).
Miquel Roig i
Nadal, Els renoms de Lleida, Ed. Pagès editors, Lleida (2005).
Romà Sol i Clot i
Carme Torres i Graell, La petita història de Lleida, Ed. La Mañana, Lleida
(1989).
Conxita Mir, Fabià
Corretgé, Judit Farré i Joan Sagués, Repressió econòmica i franquisme,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona (1997).
Josep Pinyol,
Morera i el Xop-Bot, Revista Lleida núm. 49, Lleida (1927).
Jesús Castillón
Zazurca, Cristianizar a los “negritos”, Diari La Mañana, diumenge 30 d’octubre
de 2011, pàgina 10, Lleida (2011).
Salvador Rebés i Grau (1852-1908) va ser un dels meus meus besavis. Va escriure al llarg de la seva vida el seu cognom de diferents maneres: Ravés, Rebés i Revés. Va ser escriptor i compositor de sardanes, violinista, guitarrer i també intèrpret de d'altres instruments de corda, amb els quals va forma part d'orquestines com ara "La Púa". "Teta" va ser un dels seus pseudònims, el més conegut.
ResponEliminajosep sanchez i alvarez , el abogado socialista mentado aqui era mi abuelo.
ResponEliminaSaludos desde Francia.