MAGRANERS CONTRA EL FRANQUISME

Magraners és un barri relativament jove en comparació amb els mil·lenis de vida de la ciutat, ben just farà 70 anys el 2015. Els seus orígens es troben en la postguerra andalusa, o com diu el professor Víctor Bretón, en el feixisme agrari del règim. El pacte de la gana i el control de la mà d'obra garantia un cost salarial molt baix als latifundistes andalusos estalviant-se la mecanització del camp, això només podia aconseguir-se amb una duríssima repressió, una repressió que es va afluixar durant la república i que va donar lloc a fortes reivindicacions per part del camperolat andalús durant el període. Les millores exigides eren ben justes per a aconseguir unes condicions de vida una mica dignes. Malauradament, les expectatives d'unes condicions de vida més dignes pels jornalers es van esvair per la poca fermesa dels republicans (el mateix president de la república era un latifundista, Niceto Alcalà Zamora) i per la victòria franquista a la Guerra.

La solució no es va fer esperar, a la més mínima possibilitat, una part important d'aquells jornalers miserables van agafar les maletes i van anar a buscar-se la vida a un altre lloc (us sona actual la història?). El 1945, Manuel Moral, Trinidad Jurado i els seus cinc fills van agafar les maletes al seu poble de Martos (Jaén) i van anar a parar a Lleida. Les dificultats d'una família amb pocs recursos i sense cap arrelament a la capital del Segre va fer que busquessin un lloc per fer-se un habitatge amb el mínim cost. Van trobar aquest lloc en un tossal, a uns quilòmetres del centre de Lleida, prop d'un antic aeròdrom republicà, amb poc valor agrari - l'horta era més atractiva que aquest secà - i mig deixada de l'acció humana, així era l'antiga partida de Magraners quan hi va arribar la primera família. Van construir-se la casa i van servir d'exemple dels centenars de famílies que vindrien després, moltes també de Martos i de la veïna Fuensanta de Martos. L'origen dels pobladors donaria lloc als primers carrers del barri, els carrers Martos, Real i Campinya. L'arribada d'immigrants al barri es va allargar durant tres dècades, les darreres onades de finals del segle XX i XXI no l'han afectat, com diu el president de l'Associació de Veïns (Antonio Àguila), Magraners s'ha mantingut com un petit poble de 2.800 habitants.

Panoràmica del barri de Magraners el 1953. Foto: Ciudad, 1954.

Aviat es van solucionar modestament alguns dels problemes bàsics dels primers pobladors (feina i lloc per allotjar-se), però en venien dos que generarien una important participació en la vida pública lleidatana. D'entrada, aconseguir legalitzar l'assentament (propietat privada) i, en segon lloc, les millores materials bàsiques pel barri, una reivindicació que encara dura, segons el president de l'AA.VV. No seria un camí fàcil.

La legalització de l'ocupació del sòl (okupació, s'escriuria amb "k" en termes actuals) va tenir diversos protagonistes. Primerament, els veïns que aviat van haver de fer front a la demanda dels propietaris del lloc on s'havien instal·lat que els compressin els terrenys, si hi volien continuar residint. Els primers residents de seguida van accedir a la demanda dels propietaris, però els que havien arribat més tard, les condicions econòmiques de misèria no els hi permetien pagar-se l'espai que ocupava la trista barraca on residien. Això va començar a generar tensions entre propietaris i immigrants, tot i que el terreny era un erm i no tenia cap interès pels propietaris abans de l'arribada dels nous inquilins.

Els propietaris van tirar de beta de les relacions que tenien amb els dirigents locals i provincials del règim franquista i aviat es va amenaçar amb l'ús de la força. Com que els nous lleidatans havien decidit quedar-se i millorar les seues condicions de vida en la mesura que els recursos els ho permetessin i en aquell moment no podien, van decidir plantar cara al règim amb l'ajut dels jesuïtes i, concretament, del pare Jaume Nadal que havia centrat part de les seues activitats missioneres a Lleida al barri. La tensió va pujar de to fins que entre 1953 i 1954 l'ajuntament va contactar amb el governador civil perquè hi enviés la guàrdia civil a desallotjar als veïns que havien ocupat el terreny sense autorització (la data exacta ens ha estat impossible de trobar, a veure si algú ens hi ajuda). La guàrdia civil i la guàrdia urbana van arribar al barri acompanyats de tractors i excavadores per fer efectiu el desallotjament i enderrocar les barraques que els fossin assenyalades.

Magraners, carrer Martos 2011.

El que poc s'esperaven les autoritats franquistes és el que hi va succeir, lluny de llençar la tovallola, quan els veïns que hi havia en aquell moment del dia van veure arribar les excavadores, van córrer a avisar el pare Nadal. El capellà es trobava a l'escola que havien muntat els jesuïtes al barri, Nadal va sortir corrents i va avisar les dones perquè l'ajudessin a aturar la demolició. Immediatament, el pare Nadal, imitat per les dones del barri van llençar-se a terra, tot envoltant la maquinària. Pel que sembla, un guàrdia urbà va disparar diversos trets a l'aire per espantar a la gent, però la tossuderia dels veïns, en aquest cas de les veïnes, va fer desistir l'enderrocament de les cases. Finalment, la intervenció del pare Nadal, que va fer de mediador amb l'ajuntament i els propietaris, va aconseguir aturar el procés i que els propietaris acceptessin els fets consumats i venguessin als veïns el bocí de terreny on havien fet les seues cases.

Aquesta lluita per un sostre seria la primera mostra de dignificació d'uns veïns que no s'aturarien davant de les autoritats franquistes. Les reivindicacions de caràcter material anirien en augment, tal com explica Antonieta Jarne. I és que les condicions de vida van ser durant dècades força precàries, cases petites d'una sola habitació, on no hi havia ni llum (va arribar el 1955), ni aigua corrent (fins l'any 1974 no s'habilitaren uns dipòsits d'aigua existents a la Vilanoveta), ni clavegueres (construïdes a partir de 1972), els jesuïtes hi havien organitzat una escola privada amb les mancances que això comportava (l'escola pública Sant Josep Obrer es va construir el 1961). Tot això crearia una consciència social al barri que, ajudat per la voluntat de millorar les condicions de vida, portaria a aquests veïns lluitadors cap a l'antifranquisme i a alguns a militar al PSUC. Aquest esperit lluitador ha portat moltes millores al barri, però ens diu el president de l'Associació de Veïns que encara els queda molt per fer, com ara tenir terreny per fer-hi habitatges, ja que els polígons competeixen pel sòl amb els veïns.

Magraners és un barri jove, on els seus habitants es van endur el millor de l'Andalusia llibertària que mesclat amb l'emprenedoria catalana va aconseguir aixecar un barri del no res. Pocs catalans han mostrat amb tanta força la seua voluntat de ser-ho com els habitants de Magraners, quan llençant-se a terra per aturar les màquines van agafar-se a aquella nova terra que els acollia. Actualment, canviar les coses és una tasca difícil, però fer-ho en el marc d'una dictadura que venia d'una guerra amb un cost de vides tan elevat i a sobre des d'una posició social tan humil en va ser tot un repte. La millor prova és la invisibilitat per les autoritats franquistes de les protestes i reivindicacions dels veïns, l'enfrontament de les dones del barri amb les màquines per evitar l'enderroc no apareix en cap diari o revista de l'època (ni tampoc actual), només algunes webs del barri en recullen breument el testimoni. Queda espai per a investigar sobre les primeres reivindicacions veïnals a Lleida i Magraners ofereix terreny per a la història recent.

Bibliografia:

Associació de Veïns de Magraners

La Paeria

Antonieta JARNE, L'oposició al franquisme a Lleida, Pagès Editors, Lleida (1998).

Magraners el nostre barri, Associació de Veïns de Magraners, núm. 1 (2010).
Encarna LÓPEZ, Magraners, estimat barri, Diputació de Lleida, Lleida (1995).