LA PANERA I LA GIMNÀSTICA REVOLUCIONÀRIA

La majoria de lleidatans sabran de l'existència de La Panera, alguns de passar-hi per la vora, altres pel seu interès per l'art, però potser molt poca gent relaciona aquest edifici amb uns fets no massa coneguts i oblidats a causa del terrabastall de la Guerra Civil.

Aquests fets tenen a veure amb una pràctica que es va estendre durant la Segona República i que es conegué com a gimnàstica revolucionària. El lector possiblement pensi immediatament en un mètode per a mantenir-se en forma estès durant el període republicà i poc convencional, però la cosa no va per aquí. Aquest concepte tenia en Joan Garcia Oliver, un sindicalista anarquista de Reus, en un dels seus màxims ideòlegs, juntament amb Durruti, Ascaso i el grup Nosotros. Aquest grup i un bon nombre de militants de la FAI (faistes) apostaven per la conquesta del poder mitjançant un cop de força com a mètode per fer triomfar la revolució que havia de conduir a una societat anarquista. L'anarquisme català sempre havia tingut dues ànimes, l'anarcosindicalisme (Bakunin) i l'anarcocomunisme (Kropotkin), lligades a dos dels seus principals ideòlegs, l'anarcosindicalisme havia estat majoritari des de principis del segle XX.

Però les dures condicions socioeconòmiques, que patien els treballadors derivades de la crisi econòmica de 1929, va fer que els partidaris de la gimnàstica revolucionària es fessin amb el control de la direcció sindical i es mantingués la divisió durant tota la república entre partidaris i detractors d'arribar a la societat anarquista per aquesta via, la CNT va patir arrel d'això una de les pitjors crisis internes que només va unir temporalment la Guerra Civil. Els detractors de la gimnàstica revolucionària van arrenglerar-se a l'entorn del trentisme, entre els quals s'hi comptava Joan Peiró. A Lleida, la divisió no va ser entre trenstistes i faistes, sinó entre faistes i partidaris del Bloc Obrer Camperol (comunistes) que formaven part també de la CNT a principis dels anys trenta. La sortida dels comunistes de la CNT va deixar els faistes com a sector majoritari dins del sindicat.

La gimnàstica revolucionària pretenia mantenir la tensió constant entre l'estat i la classe treballadora, mitjançant un seguit de revoltes armades encapçalades pels anarquistes fins a aconseguir sumar prou forces per tombar l'estat i proclamar el comunisme llibertari. L'estratègia va començar a posar-se en pràctica el 1932 amb l'intent d'aixecament de l'Alt Llobregat, el seu fracàs va comportar les primeres represàlies. La següent revolta es va programar pel gener de 1933 i aquest cop sí que va tenir ressò a Lleida. A Lleida, s'hi havia constituït un grup de la FAI que anà establint contactes amb anarquistes favorables de diferents poblacions properes.

La Panera, antiga caserna i actual centre d'art

La tarda del diumenge 8 de gener de 1933, la FAI havia acordat iniciar un altre intent revolucionari a tot l'estat. A Lleida, els objectius que s'havien fixat eren la Panera i la Seu Vella, els dos punts eren casernes militars. La Panera va ser el punt on es desenvolupà tota l'acció aquella tarda a Lleida. Els diferents grups armats estaven amagats als voltants del turó de la Seu, a la zona de Camp de Mart, un primer grup havia d'atacar la caserna de cavalleria de la Panera i aconseguir armes per intentar assaltar la Seu.

El primer grup, format per quatre persones, un dels quals era Joan Llussà, es va dirigir a l'únic sentinella de guàrdia, el van immobilitzar i es van dirigir a l'interior on hi havia dos sergents. En dirigir-se als sergents, els assaltants els van obligar a aixecar els braços, un d'ells s'hi va negar i va desenfundar la pistola al més pur estil oest i va començar un intercanvi de trets. El resultat de l'assalt a la Panera va ser d'un sergent i dos assaltants morts, diversos ferits, entre soldats i assaltants, un d'aquest últims moriria també, i desenes de detinguts. A més, sembla que alguns dels conxorxats van acostar-se des de la banda de Camp de Mart a la Seu i van realitzar algun intent que els va costar un quart mort a causa dels trets dels sentinelles de la Seu.

La ressaca de l'intent va ser important per l'anarquisme lleidatà, no sols arrossegava una divisió interna en l'àmbit estatal, sinó també dins de les comarques de Ponent amb els bloquistes, ara havia de suportar la repressió i a més la divisió de criteris entre l'anarquisme local respecte l'assalt a la Panera, no tothom hi estava d'acord. La mort del soldat va donar lloc a una mostra pública de dol que va tenir trascendència i en canvi els anarquistes van haver de tastar l'amarg gust de la derrota, els quatre morts van ser duts al cementiri amuntegats en un carruatge.

Tot i la repressió, els participants van sortir al cap de poc temps de la presó i van organitzar el Comitè de Defensa Confederal a Lleida, una espècie de milícies anarquistes. Aquests grups paradoxalment serien els que pararien el cop dels feixistes i militars després del 18 de juliol de 1936. Per la seua banda, la Panera, després de la Guerra, passaria de ser una caserna militar a ser un camp de presoners on hi farien cap alguns anarquistes capturats per les forces franquistes; novament, la Panera es va convertir en el símbol de la derrota del moviment revolucionari lleidatà.