LA CITY DE LLEIDA I EL PRIMER POLÍGON INDUSTRIAL

Quan parlem de la City a molta gent li ve al cap un districte londinenc en què es remena el bo millor de les finances angleses i, segurament, mundials. Traslladar aquest concepte a Lleida, ciutat que no arriba al 2% de la població de la populosa capital europea, pot semblar un disbarat. Però salvant les distàncies, Lleida té també la seua petita City, parlem de la rambla Ferran (Fernando, com encara diu la gent gran de la ciutat). El que ha estat fins ara un dels espais de negocis més importants de les comarques de Ponent no es pot entendre sense els seus carrers adjacents, sobretot, els que discorren en direcció al riu i que comprenen el triangle que va des de la plaça de la Pau, al principi de la rambla i que enllaça amb l'avinguda Francesc Macià, fins a l'estació del ferrocarril i des d'aquí fins a l'avinguda del Segre. Un triangle que després de la darrera remodelació del carrer Príncep de Viana, amb un nou pont sobre el Segre, ha quedat encara més definit. Aquest triangle circumscriu el que va ser un dels primers polígons industrials de Lleida, si bé segurament no concebut com a tal, però que ens permet explicar la segona revolució industrial a la ciutat.

Rambla Ferran i avinguda del Segre a principis de segle XX. Foto: Fotos Antigues de Lleida

Avui en dia aquesta zona és un petit barri, que recorda el Raval de Barcelona, encerclat per dos carrers lligats als negocis, l'avinguda del Segre i la mateixa rambla Ferran, antigament era una zona d'horts amb alguna construcció. Aquest espai es va guanyar al Segre a principis del segle XIX després de reformar el marge del riu, encara que diverses avingudes i riuades recuperarien l'espai fluvial en diferents moments. La zona era un dipòsit de sediments portats per les crescudes, cosa que feia bo l'espai per a l'horta, sobretot, pels dipòsits de llims (el que els hortolans coneixen com a terra bona).

Els límits de la rambla Ferran ja havien estat una zona on s'hi instal·laren les primeres indústries en època medieval. Avui encara podem visitar les adoberies situades a la part alta del carrer, restes del que va ser el primer impuls industrial, no reeixit fins segles més tard. Va ser al segle XIX quan Lleida iniciaria la urbanització de la rambla Ferran (1825), justament el regnant en aquella època va ser qui li va donar nom, Ferran VII. La primera urbanització va deixar l'espai com una plaça, ja que no arribava fins on ara hi ha l'estació. Justament, va ser l'estació i l'arribada del ferrocarril la que va fer passar la plaça de Ferran a rambla de Ferran (1860). El carrer era ample d'acord amb les noves necessitats del moment, però sobretot de les futures.

L'arribada del tren va suposar l'acceleració de la consolidació del capitalisme, però també canvis i alguna crisi econòmica a la ciutat. La importància del mercat de cereals va decaure i Lleida va haver d'adaptar-se. El cop va ser dur, la primera meitat de segle XIX Lleida va doblar el nombre d'habitants (de 10.000 a 20.000), però durant la segona l'augment de població es va frenar i va passar d'un augment del 100% de la població a un augment del 10% (d'uns 19.000 a 21.000).

El mateix punt cap a 1930. Foto: Fotos Antigues de Lleida

Tot i la frenada, els canvis van anar florint i Lleida es va agafar a la segona revolució industrial. Cal matisar que la indústria no seria el primer sector econòmic de la ciutat, ni tampoc estaríem parlant de l'envergadura de les indústries barcelonines, però van anar apareixent petites i mitjanes empreses dins d'aquest triangle que va des de la rambla Ferran al riu. El 1882, el contemporani Josep Pleyan enumerava tot un seguit de petites indústries que ja s'hi havien instal·lat: la fàbrica de Joaquim Lamolla, situada al número 2; l'empresa de ferros i coures de Josep Plubins i Cia., al número 5; els tallers dels germans Armengol on s'hi reparava maquinària i eren especialistes en premses portàtils, situats al número 15; el fabricant de botes Ramon Arrufat, situat al número 29; el comerç de productes colonials i ultramarins de Pau Vilalta; la fàbrica de camises, pantalons i roba diversa de Francesc Vinós, ubicada al número 42; els magatzems de cereals i farines d'A. Agelet i Cia., situat al número 44; l'empresa d'utillatge agrícola de Josep Gaya, que també tenia màquines de cosir i serralleria;  una de les indústries més modernes eren els tallers de Josep Safont, dedicat a la construcció de màquines netejadores de cereals, premses per a vi i oli, premses hidràuliques, grues, bombes i motors, màquines de serrar a motor.

Cap a 1895 s'urbanitzaven els carrers que drenen cap a l'avinguda del Segre, General Brito, Vila Antònia, etc. Paral·lelament, les indústries també hi anaven creixent, en aquell moment s'hi instal·laren els constructors mecànics Salduga i Balagué; la fàbrica de pells i adobs de Josep Pifarré, situada al número 25 de la mateixa rambla Ferran; la indústria de maquinària de Josep Safont, ubicada al número 30; el taller de maquinària d'Àngel Bonet i Magí Farrerons, entre el carrer Comerç i l'Estació o la draperia de Josep Guivernau al carrer Alcalde Fuster. A principis de segle XX les fàbriques Artística Industrial d'Enric Lamolla, ubicada al número 30; la foneria dels germans Armengol; el taller de carros de Francesc Roure, al carrer Alcalde Fuster; els magatzems de gra i oli de Josep Nebot; el taller de maquinària agrícola d'Antoni Ciutat a la ronda de l'Estació; la foneria de Josep Safont; la fàbrica d'aiguardents, sifons i gasoses La Industrial Leridana de Pere Mor; el taller i magatzem de mobles de Lluís Aixalà; la foneria de ferro de Joan Vila i Cia., ubicada al carrer Cardenal Remolins; els fabricants de farina Magrané e Hijos de Guix, situats a rambla Ferran o la fàbrica de sabons i d'extracció d'oli d'orujo de Francesc Casas, ubicada a l'antic carrer Daunois.

També cap a principis del segle XX hi aniran trobant el seu lloc alguns professionals liberals com, el metge i cirurgià Soler i Arrugaeta, el fotògraf Victoriano Muñoz i alguns advocats. Els bancs també hi faran el seu forat, segurament que amb la mirada posada amb les noves indústries, és el cas dels bancs de Catalunya, d'Aragó, Hipotecari, Bilbao, etc. Aquests darrers sectors són els que s'hi han acabat quedant i en canvi, les indústries, faltades de més espai n'han anat marxant.

Vista dels carrers del Nord, Comerç i plaça Noguerola.

Aquesta incipient industrialització que s'assentava sobre l'economia agrària, especialment, la comercialització dels seus productes transformats seria la base de l'actual sector agroalimentari lleidatà. Cap a 1900 un 14% de la població masculina lleidatana estava ocupada en els sectors de la indústria i el comerç en front del 28% que ho estava en l'agricultura.

Tot i no ocupar un percentatge molt elevat de població, aquesta industrialització no va estar exempta de conflictes de tot tipus, entre els quals els derivats de les diferències socials entre patrons i obrers. Deu anys abans de la llista que féu Pleyan, el 1872 Lleida ja tenia diverses societats obreres organitzades que constituïen una federació local adherida a la Associació Internacional de Treballadors, entre les que destacaven els ferrers, paletes, fusters o els sastres. Per tant, aquesta industrialització també havia portat una de les seues conseqüències cap a Lleida, l'obrerisme.

A part de cansar al lector, les llistes d'indústries i tallers que hem inclòs pretén exposar un dels aspectes poc estudiats encara a la nostra ciutat com és la industrialització i l'emergència d'un sector que va anar prenent un lloc a Lleida, tot i que no fos majoritari.

Bibliografia:

Josep LLADONOSA,Els carrers i places de Lleida a través de la història, Universitat de Lleida - la Paeria (2007).
Manuel LLADONOSA, Quintí CASALS, Josep M. PONS, La construcció de la modernitat a Lleida: Manuel Fuster i Arnaldo i el seu temps (1808-1864), Segre, Lleida (2009).
Josep M. PONS, Moderats i progressistes a la Lleida del XIX, Pagès Editors, Lleida (2002).
Jaume BARRULL, Les comarques de Lleida durant la Segona República (1930-1936), L'Avenç, Barcelona (1986).