ELS ORÍGENS DELS LLEIDATANS

Trobar els orígens de la ciutat de Lleida o de qualsevol dels pobles propers sempre és una tasca difícil. Els arqueòlegs, per molt que s'hi trenquin les banyes, mai podran assenyalar una data concreta de la primera ocupació humana de la Roca Sobirana (el turó on s'ubica la Seu Vella). Tanmateix, tal com passa en altres poblacions, sempre es pot trobar una explicació no del tot científica.

Algunes ciutats i pobles situen els seus orígens en llegendes o mites que sovint barregen amb fets històrics, tot plegat respon a un interès comú de les seues societats per tal d'explicar-se a si mateixes i al món que les envolta. Ciutats com Atenes apunten que va ser la deessa Atenea qui va donar nom a la ciutat, intentant lligar la ciutat amb un origen diví. Per la seua banda, els romans explicaven a La Eneida les seues arrels gregues, assegurant que aquests van poblar el Laci (regió on s'ubica Roma). Els grecs en aquells moments eren portadors d'un prestigi cultural important i tenir orígens grecs significava estar ben emparentats. La llegenda explicada a La Eneida es completava amb el mite fundacional de Roma de Ròmul i Rem i la Lloba Capitolina.

Vista del Segre (1902). Foto: Fotos Antigues de Lleida

A Catalunya, hi ha diversos mites fundacionals, des d'Otger Cataló, fundador de Catalunya, passant per Guifré el Pilós, a mig camí entre l'origen animal i nobiliari. Alguns autors lliguen Guifré el Pilós amb Joan de l'Ós, personatge llegendari fill d'una dona i un ós, pont entre la natura i la humanitat, uns referents que recorden als de Roma, per bé que la història difereix força. En aquesta línia de cercar els orígens en la natura i els animals es troba Lleida i, més concretament, els lleidatans.

Un dels trets definitoris de Lleida és el riu Segre, no sols és un dels agents paisatgístics més importants, sinó que també és l'element que dona vida a les seues ribes gràcies a l'aigua. El Segre i les seues aigües són l'element que les llegendes lleidatanes identifiquen amb la idea de naixement o fertilitat. És Joan Amades qui recull la llegenda, explicada a Lleida, sobre l'origen fluvial dels lleidatans. Aquesta conta que els lleidatans pescaven al Segre els seus futurs infants en forma de rat-buf o rata d'aigua. Després de treure'ls del riu els posaven a l'escalfor del foc fins que anaven adquirint forma humana. Xavier Massot també parla d'aquesta llegenda, però hi afegeix variants com que rates d'aigua van sortir del riu i van fundar Lleida, tot mutant a forma humana. Independentment de l'ésser fundador, és interessant observar la procedència de la natura que atorga la llegenda als lleidatans.

Aquests atributs llegendaris que se li dona al riu els trobem en altres moments de la història, fins i tot convertint-se en rituals. Es diu que durant la nit de sant Joan (23 de juny), però també per sant Cristòfol (10 de juliol), els lleidatans s'anaven a banyar al riu amb la idea d'evitar els dolors i purificar-se. Una ritu que emula el bateig que fa la religió catòlica i que s'atribueix precisament a sant Joan. El bateig era i és un ritual iniciàtic de la persona que adquireix una nova vida, és possible que fos amb aquesta idea de renaixement, ja fos del cos o de l'ànima, que es fessin aquests banys.

La religió catòlica, com altres religions hegemòniques, ha assimilat pràctiques de religions anteriors vestint-les amb nous discursos. Aquest podria ser el cas de sant Cristòfol que segons diu la llegenda ajudava a la gent a creuar el riu, entre els quals va ajudar al nen Jesús, que el va fer sant. En algunes cultures el fet de creuar el riu era també un ritu iniciàtic o de renovació, aquest podria ser el cas dels lleidatans precristians, però que la cristianització va adaptar i lligar a sant Cristòfol. Exemples similars n'hi ha a poblacions properes com Corbins, on el personatge no era sant Cristòfol, sinó el gegant Cano Gros. Ambdues tradicions semblen tenir unes arrels que es perden en la foscor dels temps, però lligades al riu.

Seguint aquesta idea de renaixement i purificació hi ha una altra tradició, no tan alegre, relacionada amb les bruixes. A l'època medieval es va iniciar la caça de bruixes arreu d'Europa, malauradament també va tenir repercussió a Lleida i el febrer de 1485 es condemnava a Valentina de Guarner a: que sie offegada e aquella offegada, de continent cremada en lo areny fora lo pont major, e endret de la casa de la present ciutat. La immersió al riu havia de servir per purificar-la abans que la seua ànima fos entregada a Déu, com si es tractés d'un renaixement després de tenir l'ànima tan bruta, segons els estàndards de l'època.

Rata d'aigua o rat-buf (Arvicola sapidus)

En època moderna, segons explica el dominic lleidatà, fra Jeroni de Taix, la verge del Roser va obrar un miracle en salvar la vida a un raier que va voler baixar riu avall enmig d'una riuada. El desafortunat raier es va despertar a l'areny del Segre davant de Lleida. I renascut després de l'incident, el raier va anar al Convent del Roser a resar el primer rosari a què es va comprometre de per vida.

Les tradicions i les llegendes s'han anat perdent, però noves idees i tradicions s'han adaptat als canvis socials. Tal com explicàvem en un altre post d'aquest bloc, en època contemporània van aparèixer grups, potser aliens a les tradicions, llegendes i ritus, però que també interpretaven els banys al riu com una pràctica renovadora per al cos i l'ànima, aquest és el cas dels naturistes de principis del segle XX. Actualment, Lleida ha començat a redescobrir el seu riu, però encara tardaran els lleidatans a reclamar que les aigües del Segre purifiquin el seu cos i ànima, abans potser caldrà que siguin les mateixes aigües les que es purifiquin.

Bibliografia:
Joan AMADES, Folklore de Catalunya. Costums, vol. 3, Ed. Selecta, Barcelona (1979).
Josep PLEYAN DE PORTA, Apuntes de historia de Lérida, Impremta Carruez, Lleida (1873).
Joan BELLMUNT, Fets, costums i llegendes. El Segrià, Virgili&Pagès, Lleida (1990).
Xavier MASSOT, Cultura popular a Lleida (1150-1950), Paeria de Lleida (1986).
M. Dolors FARRENY, Processos de crims del segle XV a Lleida: transcripció i estudi lingüístic, IEI, Lleida (1986).
Xavier ERITJA, El riu Segre: un protagonista anònim, Ateneu Popular de Ponent, Lleida (2006).