LO MARRACO DE LLEIDA, ÉS VIU!

El Marraco originari, de 1907,

tenia unes característiques diferents a l'actual. 

Fotografia: Arxiu Municipal de Lleida

La segona versió del Marraco, de 1941,
necessitava de 5 portadors per desplaçar-se.
Fotografia: Arxiu Municipal de Lleida

L’any 1982, el dia 8 de novembre, Lleida pateix la devastació de la riuada ocasionada per una gota freda al nord de la província, que fa sortir de mare el riu Segre. L’aigua afecta també un magatzem municipal de l’antiga Nitris, lloc conegut per les Barques d’en Tòfol, a la partida de Butsènit, aixopluc i casa del Marraco, que és envestit per les aigües. 

Lleida el dóna per mort, com una més de les víctimes d’aquells fets, tristos per a tots; fins i tot, surten a la premsa notes malenconioses i de comiat al nostre estimat personatge, que no volíem pas mort i menys per aquest motiu. Un d’aquests articles, publicat al diari La Mañana, el dia 17 de novembre titulat “Adéu Marraco!” i signat per Ll.D.T., inicials de l’arquitecte Lluís Domènech i Torres, el seu constructor.

Però el dia 19 de novembre la premsa i la ràdio de Lleida donen la gran notícia: “lo Marraco”, encara que malferit, és viu. L’aigua del Segre no va poder amb la seva feresa. El fet, però, de la seva salvació fou que una de les columnes del magatzem serví de fre. “Lo Marraco”, amb el seu cap encastat en ella, no va seguir aigües avall com algunes carrosses, automòbils i altres elements que tingueren aquest trist final. No, ell, “lo Marraco”, se salvà i la ciutat tota féu un esglai en ésser sabedora de la bona nova: “Lo Marraco” és viu!

Si hi ha una imatge representativa de Lleida, a part de la Seu Vella, aquesta és Lo Marraco. Amb unes mides poc discretes: alçada 3,75 metres, amplada 2,90 metres i llargària 8,50 metres, lo Marraco és un drac estretament lligat a la cultura tradicional de la ciutat i que, lluny de tenir una imatge salvatge i despietada que pot espantar als nens, té una màgia que el porta a tenir una connexió especial amb la gent, especialment amb tots els lleidatans.

El nom de “Marraco” sembla que comença a utilitzar-se a les darreries del segle passat i que, en hipòtesis del lingüista lleidatà Gili i Gaya, pot derivar del mallorquí “és moroco”, esfereïts crit d’alerta de l’època islàmica. Altres assenyalen que aquest esdevé una derivació de marrecs o marocain (moros), relacionat, doncs, amb les escenificacions de les lluites entre moros i cristians.

Els orígens del nostre “Marraco” son llunyans. Cal situar-los a l’edat mitjana, quan els entremesos i les escenificacions sacres i autos sagramentals són protagonistes en festes i diades com la del Corpus. En aquests, elements com dracs i dimonis representen el mal i el pecat; després foren incorporats a les processons. Una figura d’un animal com dracs i dimonis representen el mai el pecat; després foren incorporats a les processons. Una figura d’un animal monstruós, d’aparença d’un drac, rodava com un vehicle, treia una llengua molt llarga i encapçalava la processó del Corpus de Lleida.

La presència del drac i altres personatges es constata quan el Consell General que regia la ciutat l’any 1486 va destinar diners per solemnitzar la festa i arranjar aquests elements. L’any 1551 i per primera vegada, un drac antecedent del modern “Marraco” assisteix a la processó de l’Assumpció.

L’any 1654 el Concili Provincial de Tarragona privà les processons de Corpus i altres com la de l’Assumpció, de la concurrència d’entremesos i representacions sacres. A Lleida, el bisbe Agustí, l’any 1656, va promulgar un edicte amb les mateixes consideracions que el Concili de Tarragona i suprimeix tota representació sacra, especialment les protagonitzades per persones, encara que quedaren les de caràcter escènic i simbolista, substituint així els gegants, els cavallets i el drac “lo Marraco”.

Aquestes prohibicions s’esdevingueren a causa del fet que amb el temps les representacions degeneraren i foren considerades fins i tot abusives i irreverents i poc d’acord amb les festivitats religioses que volien solemnitzar i festejar.

No obstant això, l’any 1671, el capítol de la Seu de Lleida va decidir construir un drac semblant al que hi havia abans de la guerra de Felip IV, que degué fer-se malbé durant aquell període, conegut popularment per la Guerra dels Segadors. Aquell fou fet “...en memòria del matà lo comte de Barcelona en la muntanya de Montserrat”.

Des d’aquella data fins a les darreries del segle XIX, poques coses sabem d’aquest drac, si més no, tenim la vaga notícia que en els últims anys d’aquest segle existia un drac que anava a les processons i que era guardat en una cambra de mals endreços a la parròquia de Sant Llorenç.

Segons l'expert en cultura popular Ramon Fontova, és un ésser fantàstic i malèvol al qual apel·laven els adults quan volien espantar la canalla per tal que fossin més obedients. Fontova apunta que, al Maestrat valencià també se l'invocava, i a Menorca cridaven al ‘Marreco' quan volien fer por als infants. Per tant, segons Fontova, arreu dels Països Calans s'hauria utilitzat la idea del Marraco com a una bèstia similar al més modern home del sac.

A principis del segle XX, un conjunt de lleidatans, juntament pel tinent d'alcalde i republicà Manuel Soldevila i Carrera, van decidir donar una forma tangible a aquesta bèstia imaginària, fent la seva primera aparició en públic el 1907. Aquest primer Marraco tenia com a característica principal que s'empassava les criatures per la boca i les expulsava per la cua, ja que la llengua actuava com un tobogan articulat.

Aquest primer Marraco, després de vàries vicissituds, va aparèixer per darrera vegada el 1915. La bèstia, però, havia calat tant en l'imaginari col·lectiu lleidatà que molta gent en demanava el retorn amb insistència.

No va ser fins el 1941 que el desig popular es va materialitzar amb una segona bèstia que també s'empassava les criatures, dut per un grup d'homes. L'alt cost que suposava treure el Marraco cada any va fer que, el 1955, deixés de sortir, amb el compromís de fer-ne un de més portable.

El tercer Marraco de la història va aparèixer el 1957, amb rodes per fer-lo més portable, muntat sobre un xassís automòbil i moviment de cap i de coll. La nova bèstia, però, va perdre la seva característica principal: empassar-se la canalla.

És aquesta tercera versió del Marraco la que ha perviscut fins els nostres dies, amb una sèrie de retocs i millores realitzades el 1982, l’any 1993 , per Joan Miró que va reforçar l’esquelet del Marraco, i al 2004, Agustí Ortega, va fer el famós “lifting” de lo Marraco pintant-ho per complert, esdevenint una part indestriable de la festa major lleidetana en honor a Sant Anastasi.

Bibliografia consultada:

Jordi CURCÓ i PUEYO,  “Lo Marraco” i els Gegants de Lleida i Comarques, Ed. Ribera&Rius, Alcoletge (1996)

Joan AMADES, Costumari català, Edicions 62, Barcelona (1982) 

Webgrafia:

http://elsgegantsdelleida.files.wordpress.com/2011/07/lo-marraco.pdf

ELS ORÍGENS DELS LLEIDATANS

Trobar els orígens de la ciutat de Lleida o de qualsevol dels pobles propers sempre és una tasca difícil. Els arqueòlegs, per molt que s'hi trenquin les banyes, mai podran assenyalar una data concreta de la primera ocupació humana de la Roca Sobirana (el turó on s'ubica la Seu Vella). Tanmateix, tal com passa en altres poblacions, sempre es pot trobar una explicació no del tot científica.

Algunes ciutats i pobles situen els seus orígens en llegendes o mites que sovint barregen amb fets històrics, tot plegat respon a un interès comú de les seues societats per tal d'explicar-se a si mateixes i al món que les envolta. Ciutats com Atenes apunten que va ser la deessa Atenea qui va donar nom a la ciutat, intentant lligar la ciutat amb un origen diví. Per la seua banda, els romans explicaven a La Eneida les seues arrels gregues, assegurant que aquests van poblar el Laci (regió on s'ubica Roma). Els grecs en aquells moments eren portadors d'un prestigi cultural important i tenir orígens grecs significava estar ben emparentats. La llegenda explicada a La Eneida es completava amb el mite fundacional de Roma de Ròmul i Rem i la Lloba Capitolina.

Vista del Segre (1902). Foto: Fotos Antigues de Lleida

A Catalunya, hi ha diversos mites fundacionals, des d'Otger Cataló, fundador de Catalunya, passant per Guifré el Pilós, a mig camí entre l'origen animal i nobiliari. Alguns autors lliguen Guifré el Pilós amb Joan de l'Ós, personatge llegendari fill d'una dona i un ós, pont entre la natura i la humanitat, uns referents que recorden als de Roma, per bé que la història difereix força. En aquesta línia de cercar els orígens en la natura i els animals es troba Lleida i, més concretament, els lleidatans.

Un dels trets definitoris de Lleida és el riu Segre, no sols és un dels agents paisatgístics més importants, sinó que també és l'element que dona vida a les seues ribes gràcies a l'aigua. El Segre i les seues aigües són l'element que les llegendes lleidatanes identifiquen amb la idea de naixement o fertilitat. És Joan Amades qui recull la llegenda, explicada a Lleida, sobre l'origen fluvial dels lleidatans. Aquesta conta que els lleidatans pescaven al Segre els seus futurs infants en forma de rat-buf o rata d'aigua. Després de treure'ls del riu els posaven a l'escalfor del foc fins que anaven adquirint forma humana. Xavier Massot també parla d'aquesta llegenda, però hi afegeix variants com que rates d'aigua van sortir del riu i van fundar Lleida, tot mutant a forma humana. Independentment de l'ésser fundador, és interessant observar la procedència de la natura que atorga la llegenda als lleidatans.

Aquests atributs llegendaris que se li dona al riu els trobem en altres moments de la història, fins i tot convertint-se en rituals. Es diu que durant la nit de sant Joan (23 de juny), però també per sant Cristòfol (10 de juliol), els lleidatans s'anaven a banyar al riu amb la idea d'evitar els dolors i purificar-se. Una ritu que emula el bateig que fa la religió catòlica i que s'atribueix precisament a sant Joan. El bateig era i és un ritual iniciàtic de la persona que adquireix una nova vida, és possible que fos amb aquesta idea de renaixement, ja fos del cos o de l'ànima, que es fessin aquests banys.

La religió catòlica, com altres religions hegemòniques, ha assimilat pràctiques de religions anteriors vestint-les amb nous discursos. Aquest podria ser el cas de sant Cristòfol que segons diu la llegenda ajudava a la gent a creuar el riu, entre els quals va ajudar al nen Jesús, que el va fer sant. En algunes cultures el fet de creuar el riu era també un ritu iniciàtic o de renovació, aquest podria ser el cas dels lleidatans precristians, però que la cristianització va adaptar i lligar a sant Cristòfol. Exemples similars n'hi ha a poblacions properes com Corbins, on el personatge no era sant Cristòfol, sinó el gegant Cano Gros. Ambdues tradicions semblen tenir unes arrels que es perden en la foscor dels temps, però lligades al riu.

Seguint aquesta idea de renaixement i purificació hi ha una altra tradició, no tan alegre, relacionada amb les bruixes. A l'època medieval es va iniciar la caça de bruixes arreu d'Europa, malauradament també va tenir repercussió a Lleida i el febrer de 1485 es condemnava a Valentina de Guarner a: que sie offegada e aquella offegada, de continent cremada en lo areny fora lo pont major, e endret de la casa de la present ciutat. La immersió al riu havia de servir per purificar-la abans que la seua ànima fos entregada a Déu, com si es tractés d'un renaixement després de tenir l'ànima tan bruta, segons els estàndards de l'època.

Rata d'aigua o rat-buf (Arvicola sapidus)

En època moderna, segons explica el dominic lleidatà, fra Jeroni de Taix, la verge del Roser va obrar un miracle en salvar la vida a un raier que va voler baixar riu avall enmig d'una riuada. El desafortunat raier es va despertar a l'areny del Segre davant de Lleida. I renascut després de l'incident, el raier va anar al Convent del Roser a resar el primer rosari a què es va comprometre de per vida.

Les tradicions i les llegendes s'han anat perdent, però noves idees i tradicions s'han adaptat als canvis socials. Tal com explicàvem en un altre post d'aquest bloc, en època contemporània van aparèixer grups, potser aliens a les tradicions, llegendes i ritus, però que també interpretaven els banys al riu com una pràctica renovadora per al cos i l'ànima, aquest és el cas dels naturistes de principis del segle XX. Actualment, Lleida ha començat a redescobrir el seu riu, però encara tardaran els lleidatans a reclamar que les aigües del Segre purifiquin el seu cos i ànima, abans potser caldrà que siguin les mateixes aigües les que es purifiquin.

Bibliografia:
Joan AMADES, Folklore de Catalunya. Costums, vol. 3, Ed. Selecta, Barcelona (1979).
Josep PLEYAN DE PORTA, Apuntes de historia de Lérida, Impremta Carruez, Lleida (1873).
Joan BELLMUNT, Fets, costums i llegendes. El Segrià, Virgili&Pagès, Lleida (1990).
Xavier MASSOT, Cultura popular a Lleida (1150-1950), Paeria de Lleida (1986).
M. Dolors FARRENY, Processos de crims del segle XV a Lleida: transcripció i estudi lingüístic, IEI, Lleida (1986).
Xavier ERITJA, El riu Segre: un protagonista anònim, Ateneu Popular de Ponent, Lleida (2006).