 |
El Marraco originari, de 1907,
tenia unes característiques diferents a l'actual.
Fotografia: Arxiu Municipal de Lleida
|
 |
| La segona versió del Marraco, de 1941, necessitava de 5 portadors per desplaçar-se. Fotografia: Arxiu Municipal de Lleida |
L’any 1982, el dia 8 de novembre, Lleida pateix la devastació de la riuada ocasionada per una gota freda al nord de la província, que fa sortir de mare el riu Segre. L’aigua afecta també un magatzem municipal de l’antiga Nitris, lloc conegut per les Barques d’en Tòfol, a la partida de Butsènit, aixopluc i casa del Marraco, que és envestit per les aigües.
Lleida el dóna per mort, com una més de les víctimes d’aquells fets, tristos per a tots; fins i tot, surten a la premsa notes malenconioses i de comiat al nostre estimat personatge, que no volíem pas mort i menys per aquest motiu. Un d’aquests articles, publicat al diari La Mañana, el dia 17 de novembre titulat “Adéu Marraco!” i signat per Ll.D.T., inicials de l’arquitecte Lluís Domènech i Torres, el seu constructor.
Però el dia 19 de novembre la premsa i la ràdio de Lleida donen la gran notícia: “lo Marraco”, encara que malferit, és viu. L’aigua del Segre no va poder amb la seva feresa. El fet, però, de la seva salvació fou que una de les columnes del magatzem serví de fre. “Lo Marraco”, amb el seu cap encastat en ella, no va seguir aigües avall com algunes carrosses, automòbils i altres elements que tingueren aquest trist final. No, ell, “lo Marraco”, se salvà i la ciutat tota féu un esglai en ésser sabedora de la bona nova: “Lo Marraco” és viu!
Si hi ha una imatge representativa de Lleida, a part de la Seu Vella, aquesta és Lo Marraco. Amb unes mides poc discretes: alçada 3,75 metres, amplada 2,90 metres i llargària 8,50 metres, lo Marraco és un drac estretament lligat a la cultura tradicional de la ciutat i que, lluny de tenir una imatge salvatge i despietada que pot espantar als nens, té una màgia que el porta a tenir una connexió especial amb la gent, especialment amb tots els lleidatans.
El nom de “Marraco” sembla que comença a utilitzar-se a les darreries del segle passat i que, en hipòtesis del lingüista lleidatà Gili i Gaya, pot derivar del mallorquí “és moroco”, esfereïts crit d’alerta de l’època islàmica. Altres assenyalen que aquest esdevé una derivació de marrecs o marocain (moros), relacionat, doncs, amb les escenificacions de les lluites entre moros i cristians.
Els orígens del nostre “Marraco” son llunyans. Cal situar-los a l’edat mitjana, quan els entremesos i les escenificacions sacres i autos sagramentals són protagonistes en festes i diades com la del Corpus. En aquests, elements com dracs i dimonis representen el mal i el pecat; després foren incorporats a les processons. Una figura d’un animal com dracs i dimonis representen el mai el pecat; després foren incorporats a les processons. Una figura d’un animal monstruós, d’aparença d’un drac, rodava com un vehicle, treia una llengua molt llarga i encapçalava la processó del Corpus de Lleida.
La presència del drac i altres personatges es constata quan el Consell General que regia la ciutat l’any 1486 va destinar diners per solemnitzar la festa i arranjar aquests elements. L’any 1551 i per primera vegada, un drac antecedent del modern “Marraco” assisteix a la processó de l’Assumpció.
L’any 1654 el Concili Provincial de Tarragona privà les processons de Corpus i altres com la de l’Assumpció, de la concurrència d’entremesos i representacions sacres. A Lleida, el bisbe Agustí, l’any 1656, va promulgar un edicte amb les mateixes consideracions que el Concili de Tarragona i suprimeix tota representació sacra, especialment les protagonitzades per persones, encara que quedaren les de caràcter escènic i simbolista, substituint així els gegants, els cavallets i el drac “lo Marraco”.
Aquestes prohibicions s’esdevingueren a causa del fet que amb el temps les representacions degeneraren i foren considerades fins i tot abusives i irreverents i poc d’acord amb les festivitats religioses que volien solemnitzar i festejar.
No obstant això, l’any 1671, el capítol de la Seu de Lleida va decidir construir un drac semblant al que hi havia abans de la guerra de Felip IV, que degué fer-se malbé durant aquell període, conegut popularment per la Guerra dels Segadors. Aquell fou fet “...en memòria del matà lo comte de Barcelona en la muntanya de Montserrat”.
Des d’aquella data fins a les darreries del segle XIX, poques coses sabem d’aquest drac, si més no, tenim la vaga notícia que en els últims anys d’aquest segle existia un drac que anava a les processons i que era guardat en una cambra de mals endreços a la parròquia de Sant Llorenç.
Segons l'expert en cultura popular Ramon Fontova, és un ésser fantàstic i malèvol al qual apel·laven els adults quan volien espantar la canalla per tal que fossin més obedients. Fontova apunta que, al Maestrat valencià també se l'invocava, i a Menorca cridaven al ‘Marreco' quan volien fer por als infants. Per tant, segons Fontova, arreu dels Països Calans s'hauria utilitzat la idea del Marraco com a una bèstia similar al més modern home del sac.
A principis del segle XX, un conjunt de lleidatans, juntament pel tinent d'alcalde i republicà Manuel Soldevila i Carrera, van decidir donar una forma tangible a aquesta bèstia imaginària, fent la seva primera aparició en públic el 1907. Aquest primer Marraco tenia com a característica principal que s'empassava les criatures per la boca i les expulsava per la cua, ja que la llengua actuava com un tobogan articulat.
Aquest primer Marraco, després de vàries vicissituds, va aparèixer per darrera vegada el 1915. La bèstia, però, havia calat tant en l'imaginari col·lectiu lleidatà que molta gent en demanava el retorn amb insistència.
No va ser fins el 1941 que el desig popular es va materialitzar amb una segona bèstia que també s'empassava les criatures, dut per un grup d'homes. L'alt cost que suposava treure el Marraco cada any va fer que, el 1955, deixés de sortir, amb el compromís de fer-ne un de més portable.
El tercer Marraco de la història va aparèixer el 1957, amb rodes per fer-lo més portable, muntat sobre un xassís automòbil i moviment de cap i de coll. La nova bèstia, però, va perdre la seva característica principal: empassar-se la canalla.
És aquesta tercera versió del Marraco la que ha perviscut fins els nostres dies, amb una sèrie de retocs i millores realitzades el 1982, l’any 1993 , per Joan Miró que va reforçar l’esquelet del Marraco, i al 2004, Agustí Ortega, va fer el famós “lifting” de lo Marraco pintant-ho per complert, esdevenint una part indestriable de la festa major lleidetana en honor a Sant Anastasi.
Jordi CURCÓ i PUEYO, “Lo Marraco” i els Gegants de Lleida i Comarques, Ed. Ribera&Rius, Alcoletge (1996)
Joan AMADES, Costumari català, Edicions 62, Barcelona (1982)
Webgrafia:
http://elsgegantsdelleida.files.wordpress.com/2011/07/lo-marraco.pdf
Segons aportacions més recents a l'estudi dels elements festius lleidatans, sembla que el Marraco no seria tant un element considerat com el "continuador" de l'antiga figura del Drac que hauria existit a Lleida, com un nou element generat en un moment molt concret a la Ciutat.
ResponEliminaÉs interessant poder vincular, i tot sovint tots hi tenim tendència, els elements festius amb orígens antics i fins-i-tot, atàvics i fundacionals, però no sempre és així com a mínim pel que fa a la història i la documentació. Altra cosa seran alguns contes i llegendes a partir de l'element, però això entenc que són figues d'un altre paner.
Us recomano, per sumar contrastar i debatre, la lectura de: Balls, danses i figures en els seguicis festius de la ciutat de Lleida. http://www.festes.org/arxius/Seguicislleida.pdf i El Marraco... des de fa cent anys!. http://www.festes.org/arxius/centanysmarraco.pdf
Bones,
ResponEliminaPer aprofundir en el debat un parell de reflexions que considero a tenir en compte a l'hora de parlar de tots aquests elements que avui dia atribuïm a la festa.
Centrant-nos en lo Marraco com a símbol, cal dir que, com tots els elements festius que avui dia situem dins del folklore i la festa tradicional i popular, inicialment foren símbols. Com tots els símbols, no són gratuïts.
Així doncs, recordant la primera referència documental que es pot atribuir al Marraco es diu que és un drac “...en memòria del matà lo comte de Barcelona en la muntanya de Montserrat” (cito l’article, tot i que conec aquesta referència de la mà d’A. Passola). Aquí, el simbolisme del drac és el d’un element clarament representatiu de la lluita del bé contra el mal. És la llegenda de Sant Jordi, el cavaller cristià que derrota el drac (encarnació del mal), i en aquest cas el cavaller cristià és el comte de Barcelona i ho fa a la muntanya de Montserrat. Se situa en un espai físic real i proper, i amb un protagonista real, l’eterna lluita en la qual l’Església s’erigeix com a salvaguarda del bé a la terra, i a més a més el mal, el dimoni, és real i pot atacar.
Si ens centrem en l’Època Moderna, moment d’eclosió d’aquests símbols, ens trobem en una societat marcada pels privilegis i la ostentació. L’aparença ho és tot, marca en quin lloc de la societat es troba cadascú. Així que tots aquests elements, avui festius, expressaven l’ordre còsmic i, en especial, recordaven en quin lloc estava cadascú. El de déu i els seus representants terrenals, l’Església, són el cim indiscutible per a tot vassall.
Amb tot, arriba la Reforma Protestant i el Concili de Trento (1545 i 1563) que pretén reordenar el catolicisme per fer-lo més fort, tasca que es difongué en la centúria següent. Ara, els símbols són més importants que mai. Aquí enllacem amb la supressió de representacions sacres del 1656. Es tracta d’evitar que aquests símbols degenerin la festivitat més solemne del món catòlic, Corpus, en una festa més propera a la disbauxa d’un carnestoltes que a Déu. És el moment de l’art sacre barroc, els passos de Setmana Santa i els grans retaules de les esglésies. Tot i això, la gent vol festa, trencar amb la rutina i una quotidianitat que avui dia ens semblaria duríssima, tant a nivell físic com emocional.
Tornant a lo Marraco, i sense perdre una òptica més general, aquests elements s’han desplaçat paulatinament del culte i l’escenografia religiosa per acabar esdevenint el que avui dia són: elements indispensables i identitaris de la Festa Major.
Lo Marraco es pot considerar un element recuperat, ja que la seua representació física no esdevé més permanent fins al segle XX i s’ha anat perdent i recuperant la seua figura al llarg dels segles. Tot i això, la mentalitat col·lectiva de la gent de Lleida sempre ha tingut, d’una manera o altra, al Marraco ben present, fins al punt que avui dia, amb la Seu Vella de parella, és l’ambaixador de la nostra ciutat. S’ha recuperat una forma, mai perduda en l’ideari col·lectiu, però amb un significat actual molt diferent.
Josep Pujol Ballesté.
Crec que és molt interessant tant l'article com les aportacions d'en Pau i en Josep.
ResponEliminaEndavant!