EL CONVENT DELS CARMELITES DESCALÇOS I UNA REVOLUCIÓ

Un altre 19 de juliol, aquest de 1835, havia esclatat la Primera Guerra Carlina, quan un grup de liberals reusencs eren derrotats pels carlins a Arnes (Terra Alta). La notícia no va tardar a arribar a Reus, ciutat  liberal, la reacció va arribar el dia 22, tres dies més tard, quan diversos convents de la ciutat van ser incendiats. Darrere de Reus hi aniria Barcelona, els dies 25 i 26 de juliol un grup de gent exaltada va posar foc a diversos convents barcelonins, la crema de convents s'estendria per Catalunya, s'incendiaren els convents de Poblet, Santes Creus i Ripoll.

Uns dies més tard a Lleida, pels volts de les dotze de la nit, un centenar de persones es reunien prop de la muralla i en actitud exaltada recorria la ciutat, les intencions eren força similars a les d'altres ciutats i pobles, segons el frare lleidatà Antoni Carbí, els religiosos de la ciutat es van sentir amenaçats. Ja feia dies que per la ciutat els milicians amenaçaven els religiosos i la turba de la muralla va fer prendre mesures al governador militar Warleta per evitar la crema dels nombrosos convents existents a Lleida. El governador va fer cridar als religiosos i els va recomanar la seua sortida de la ciutat i l'abandó dels convents per evitar mals majors sobre les seues vides, els va facilitar passaports i deixar-los marxar on ells volguessin. Tot i que els va costar, en arribar l'ordre d'exclaustració van acabar abandonant els convents, un d'aquests convents abandonats va ser el del frare Antoni Carbí, el convent dels carmelites descalços de Sant Josep, actual seu del Museu de Lleida. La sortida no va ser del tot pacífica, un franciscà de Lleida va ser mort a l'alçada de la Panadella quan tornava cap a casa.

Actual seu del Museu de Lleida, antiga seu del convent dels carmelites descalços, convent de Sant Josep (c/ sant Crist).

El dia 29 de juliol, el governador presidia una reunió a la Paeria amb la intenció d'organitzar una milícia urbana que actués a mode de policia per controlar possibles aldarulls a l'excitada ciutat. Si bé va aconseguir aturar la fúria contra els convents, no es pot dir el mateix contra els dirigents polítics i en concret, contra ell mateix a qui acusaven de tou, especialment, els liberals més radicals, alguns dels quals formaven part de la milícia. Aviat arribà a Lleida la notícia que a altres ciutats s'havia desbordat el poder polític i al marge s'havien format juntes que dirigien la vida a les ciutats i pobles. Això i el rumor que Warleta havia demanat tallar els arbres i enderrocar alguns edificis propers a la ciutat va acabar d'indignar a la població animada pels liberals exaltats. L'ajuntament, tement un aixecament que preveien incapaços de controlar, va decidir demanar a Warleta que dimitís per evitar una revolta de grans dimensions.

El governador va aguantar al càrrec fins al dia 20 d'agost, data en què es reunien a la Paeria els regidors i el governador Warleta amb l'objectiu de formar una junta, a l'estil de l'organitzada a Barcelona, i tractar la seua dimissió. L'endemà es tornaren a reunir a la nit a la Paeria per confirmar els acords, però a fora s'havien anat concentrant diversos grups de ciutadans, tan a la façana del riu com del carrer Major. En el moment en què el governador civil entrava, alguns manifestants el van aturar al vestíbul de l'ajuntament exigint-li la immediata formació de la junta i la seua dimissió. Tres comissionats parlaren en nom de la multitud (Antoni Suís, Miquel Ferrer i Josep Sanz) i davant seu alguns regidors confeccionaren una llista de noms per formar part de la junta. El governador Warleta va dir que acceptava i deixava el seu càrrec al tinent del rei, tot i les seues paraules, els manifestants s'impacientaren i l'excitació a la plaça creixia. Això va fer que s'anés a buscar el tinent del rei, que estava malalt al llit, i se'l fes venir a l'ajuntament per jurar el nou càrrec. El dia 22 s'aprovaren els components de la junta, la majoria liberals moderats, però que calmaren els ànims de moment.

Mentrestant, el govern central decretava que els regidors havien de ser escollits mitjançant unes eleccions, fet que ja millorava l'anterior sistema que només permetia als majors contribuents i als regidors perpetus ser nomenats regidors. Les eleccions es celebraren al novembre de 1835 i només una minoria de persones benestants de la ciutat, que podien acreditar la seua riquesa i posició social, va poder votar i ser candidata. Tanmateix, això només era un primer pas cap a la democratització que tardaria molts anys a arribar (el sufragi universal masculí fins al 1890 i el femení fins al 1933).

ALGUNES PREGUNTES MÉS?

En vista dels successos de 1835, se'ns formulen diverses preguntes. Qui són i que volien liberals i carlins? Què hi tenen a veure els carmelites descalços de Lleida i els religiosos en general amb les guerres carlines? Què eren les juntes i les milícies? I per què són importants els fets del juliol de 1835 a Lleida?

Si el segle XX es pot considerar un segle conflictiu socialment, el segle XIX el supera amb quatre guerres, diverses revoltes i alguns cops d'estat. Entre els esdeveniments històrics més determinants pels canvis socials que van comportar hi ha les guerres carlines, de les tres que hi va haver, la Primera (1833-1840) és segurament la més rellevant pel nou rumb polític i econòmic que prendria l'estat espanyol a partir d'aleshores.

L'existència de partidaris del liberalisme i de l'absolutisme (futurs carlins) ja venia de dècades endarrere, les dues visions s'enfrontarien diversos cops durant el segle XIX (regnat de Ferran VII 1814-1820, Trienni Liberal, Guerra dels Malcontents i guerres carlines). Els dos models socials eren força diferents, els absolutistes eren partidaris de mantenir el règim senyorial i el domini de l'Església catòlica en la vida social. Això significava que la vida política i econòmica la regien un grup social molt concret i tancat, els nobles. Al seu costat s'hi trobava l'Església catòlica que, a més de ser un important senyor feudal de caràcter col·lectiu, influïa en les pautes socials, s'encarregava de l'ensenyament i la sanitat. La seua influència li permetia actuar contra aquells que considerava que s'havien desviat de les seues doctrines, disposava de mètodes i instruments de coerció per evitar dissidències, el més conegut el de la Santa Inquisició, tribunal que havia acabat amb la vida d'alguns condemnats. Per tant, el suport de l'absolutisme i carlisme a l'Església catòlica, que els liberals consideraven aliats, explica l'expulsió dels carmelites descalços del convent de Sant Josep i d'altres religiosos lleidatans dels seus convents.

Enfrontats a l'absolutisme s'hi trobaven els liberals, contraris a detenir el poder per motius de familiaritat i partidaris que fos la riquesa qui possibilités l'accés al poder, ja que interpretaven que només els que tenien diners tenien la independència suficient per poder decidir lliurement. Entenien que tothom podia fer-se ric, però no tothom podia ser noble. Els liberals estaven influenciats ideològicament per les revolucions del segle XVIII (Revolució Francesa i Independència dels Estats Units) i els il·lustrats (Montesquieu, Voltaire, etc.), eren partidaris de la llibertat política, però sobretot, econòmica. El ventall polític dins el liberalisme era ampli, des dels liberals moderats, passant pels progressistes fins als demòcrates i republicans, aquests darrers, eren contraris  a què fos la riquesa el qui donés la condició de ciutadà o no i, per tant, d'elector i elegible, un lluita que s'allargaria més d'un segle.

La Paeria per la banda del carrer Major.

A partir de la mort de Ferran VII (1833), la disputa del tron entre el germà del rei difunt Carles M. Isidre i la seua filla Isabel va comportar la cerca de suports per les dues parts. Carles va obtenir el suport per part dels absolutistes, a partir de llavors carlins, i Isabel el dels liberals. Carlins i isabelins s'enfrontaren des del mateix any de la mort de Ferran VII i fins pràcticament el 1840, set anys de guerra que tingueren les comarques de Ponent en un estat de setge constant i Lleida en disputa. La capital es va mantenir durant tota la guerra com a ciutat liberal, però dins de les seues muralles s'hi van desenvolupar tot un seguit de canvis socials i polítics empesos per esdeveniments com els ocorreguts el juliol de 1835 que significarien el triomf del liberalisme a Lleida i l'arraconament de l'absolutisme i la marginació dels carlins, tot i que això no significà la seua desaparició ja que trobem carlins fins a finals del segle XX (a la foto de la Paeria, al costat de l'ajuntament hi ha un establiment que posa "Juan Lavaquial", darrere aquest nom hi havia un conegut carlí lleidatà i propietari de l'establiment que avui es troba a l'altre costat de la plaça).

Els sectors socials emergents, els liberals, eren sobretot gent benestant, però no nobles (terratinents, comerciants, menestrals i professionals, segons Manel Lladonosa), i progressivament s'hi anirien afegint altres sectors menys ben posicionats socialment (artesans i pagesos), una suma que comportava la incorporació d'elements ideològics progressivament més democràtics i republicans i la moderació dels grups liberals dirigents i benestants. La por a les classes populars dels liberals moderats els acostaria al grup moderat absolutista format per grans terratinents, doctors en lleis, notaris i algun ric comerciant. Un sector que no va optar pel carlisme militant que ja era ocupat per nobles empobrits, religiosos (com el mateix bisbe de Lleida Julián Alonso o alguns frares o canonges del Capítol), militars, professionals propers al poder de l'Antic Règim, artesans, pagesos empobrits i alguns jornalers que buscaven a la partida carlina canalitzar el seu malestar i buscar-se una sortida que el liberalisme no li donava.

El nou règim liberal va canalitzar dues formes de participació, les juntes, que actuaven en el pla polític i que s'autorganitzaven al marge de les institucions, i les milícies, que ho feien el pla militar, tan de control de la ciutat, encara que a vegades eren les qui capitalitzaven les revoltes (sobretot democràtiques), i de rebuig del carlisme enfrontant-se militarment a les partides carlines i donant suport a l'exèrcit. Les dues formes organitzatives estaven alimentades per individus profundament lligats al liberalisme i donaren al nou règim sorgit després de la mort de Ferran VII d'un caràcter revolucionari, al marge del nou règim i tot. D'altra banda,  les dificultats per accedir al poder local controlat mitjançant un sufragi censatari, va fer que els liberals de les classes populars que no podien ser elegibles o votar optessin per participar en aquestes agrupacions, alguns cops per pressionar les altes institucions i aconseguir obrir el reduït cercle dirigent o per promocionar-se.

La importància d'aquestes formes organitzatives arribà fins pràcticament 100 anys més tard, durant la Guerra Civil (1936-1939) s'organitzà una junta de defensa i un comitè polític, va ser la darrera vegada que es posà en pràctica. Durant la Transició en quedà al marge l'element militar.

Bibliografia:
Manel Lladonosa, Carlins i liberals a Lleida, Pagès Editors, Lleida (1992).
Quintí Casals, Polítics de Lleida, La Mañana, Lleida (2002).
Josep M. Pons, Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX, Pagès Editors, Lleida (2002).
Manel Lladonosa, Quintí Casals, Josep M. Pons, La construcció de la modernitat a Lleida: Manuel Fuster i Arnaldo i el seu temps 1808-1864, Segre, Lleida (2009).
Manel Risques (dir.), Àngel Duarte, Borja de Riquer, Josep M. Roig i Rosich, Història de la Catalunya Contemporània, Editorial Pòrtic, Barcelona (1999).


Cap comentari:

Publica un comentari