EL CARRER DE L'HOSPITAL, EL LIBERALISME I RIEGO

A 2012, el carrer de l'Hospital ja no existeix, però probablement molt pocs lleidatans en coneixen el nom actual d'aquest carrer. En canvi, segur que molts en coneixen el carrer per la marca comercial de l'edifici que ocupa part d'aquest petit i estret carrer. Parlem del carrer Baró de Casa Fleix, carrer que talla per la part de dalt amb el carrer Major i per la part de baix amb l'avinguda Blondel. O si ho preferiu, la marca Inditex hi té dues botigues tocant, una ja al carrer Major i l'altra li fa de façana lateral al carrer.

A principis del segle XIX, en aquest carrer hi vivien els Fleix i d'aquí en ve el nom. Els Fleix adquiriren certa notorietat ja a finals del segle XVIII i obtingueren el títol de barons. Pagesos de professió, feren fortuna en el desenvolupament econòmic de la segona meitat del XVIII fins a arribar a ser els desens majors propietaris de Lleida i poder pagar carreres a alguns dels seus fills. Un d'aquests va ser Pere Fleix, advocat que heretà els interessos agraris familiars i una de les fortunes més importants de Lleida. S'uní a la resistència contra els francesos durant la invasió napoleònica (1808-1814) i el 1833 va ser nomenat alcalde, precisament en un moment en què hi havia en disputa alguna cosa més que la corona al regne d'Espanya (vegeu el post anterior). En aquest impàs polític i pel seu conservadorisme que assegurava l'ordre per a les classes benestants, Pere Fleix va encapçalar la primera alcaldia del nou règim que caminava cap al liberalisme. Tanmateix, Pere Fleix formava part d'un grup que Quintí Casals situa en una línia aperturista des de l'Antic Règim, no oposat al liberalisme, cosa que facilitaria a individus com Fleix la seua integració entre els grups conservadors dins el liberalisme.

Actual carrer Baró de Casa Fleix.

Uns anys abans, el 1820, i després de sis anys de govern absolutista de Ferran VII, el general Rafael de Riego, partidari del liberalisme, es va pronunciar militarment a favor d'un règim liberal i parlamentari regit per la constitució de Cadis. El pronunciament va trigar tres mesos a triomfar, però al final Riego i els liberals van fer claudicar el rei que va acceptar la constitució i la instauració d'un règim liberal i parlamentari; el mateix sistema que havia derogat en retornar al poder després de l'ocupació francesa el 1814. El nou sistema polític i econòmic va sostenir-se amb penes durant tres anys, d'aquí agafà el nom de Trienni Liberal (1820-1823).

Malgrat el triomf dels liberals, els detractors del nou règim eren força nombrosos, també a Lleida. La violència va anar en augment i els rumors d'aixecament van ser constants. Això va fer que s'organitzessin cossos armats per mantenir el règim. El nou organ armat es va conèixer amb el nom de milícies, dins les quals en distingim dos tipus, les voluntàries (formades bàsicament per militants del liberalisme) i les forçoses (formades per un conjunt heterogeni de ciutadans).

Les milícies voluntàries eren alguna cosa més que un cos armat i sovint s'excedien en les seues funcions, els seus membres vivien intensament el liberalisme i davant els rumors dels perills contra el nou règim es prenien la justícia per la seua mà. Cap a l'octubre de 1821, davant de la casa de Pere Fleix s'hi trobaven un grup de milicians reunits, com si la reunió anés dirigida cap als individus tímids amb el liberalisme com els Fleix, entre els quals Francesc Boix (anomenat Blau), Jaume Andreu i Joan Samperri. La reunió es degué anar escalfant i l'actitud dels reunits va pujar de to, van començar un seguit de provocacions cap al veïnat fins al punt que s'arribà a l'enfrontament amb alguna cosa més que paraules. La trifulga entre milicians i veïns va acabar amb una punyalada del milicià Joan Samperri a Jaume Mangués, veí del barri. Aquest ho va denunciar als jutjats i el síndic municipal va recordar als milicians que l'armament només es podia fer servir en hores de servei. Una amonestació pobra tenint en compte el fet. Tanmateix, el clima no es calmar, els milicians seguien passejant pels carrers de nit amb actitud provocativa, cantant l'himne liberal, el Tràgala, i arrossegant els sabres pels carrers. Mentrestant a la ciutat, els rumors d'aixecament antiliberal creixien i això posava més en guàrdia els milicians. El clímax de la tensa situació es va donar el 23 de desembre de 1821, quan es va arribar a l'enfrontament armat dins de la mateixa ciutat. Entre les vuit i les onze del matí es van sentir intercanvis de trets per diferents punts de la ciutat. L'enfrontament estava servit i aviat passaria de ser un afer local a generalitzar-se a tot el regne, materialitzant els rumors.

La sensació de perill per part dels liberals va radicalitzar el moviment i a les eleccions del març de 1822, els liberals exaltats es feien amb el poder. Això va fer veure als absolutistes que calia prendre mesures ràpidament, al juliol el rei va donar suport a un intent de restaurar l'absolutisme, però va fracassar. A finals d'octubre de 1822, es reunien diversos països, conxorxats amb Ferran VII per donar un cop de força i restaurar l'absolutisme, ajudats per les partides reialistes (partidaris de l'absolutisme) que s'estaven creant arreu del territori. El mes d'abril de 1823, recolzats per la Santa Aliança (els països partidaris de l'absolutisme), el monarca francès va enviar un exèrcit de gairebé cent mil homes per acabar amb el règim liberal. Després d'uns mesos, se'n van acabar sortint, els liberals encapçalats per Riego van caure, Riego va ser executat i Ferran VII obria un nou període absolutista conegut com la Dècada Ominosa (1823-1833).

Els protagonistes lleidatans d'aquesta història són l'exemple dels partidaris del liberalisme i de com aquest arriba a casa nostra. D'una banda, sectors benestants de la societat, acomodats en l'Antic Règim i el feudalisme que adapten la nova societat liberal a les seues necessitats gràcies al control polític de la situació, evitant així una revolució a la francesa. Pere Fleix és un representant d'una casta que es manté hegemònica amb l'absolutisme i després. En canvi, els milicians Boix, Andreu i Samperri són l'exemple dels grups socials menys benestants, qui sap si menestrals o petits comerciants, que cercaven un canvi democràtic en la societat de l'Antic Règim i un liberalisme revolucionari més semblant al model francès que permetés un accés al poder a les classes populars. Això els enfrontava amb determinats sectors socials que s'oposaven als canvis, una història de petites victòries que ens portarà a la societat actual, però mai d'una victòria total com succeí a França després de 1789.

Podeu escoltar els himnes del Trienni Liberal als següents enllaços:

Trágala
Himne de Riego

Bibliografia:
Quintí Casals, Polítics de Lleida, La Mañana, Lleida (2002).
Antoni Sánchez Carcelén, La revolució liberal a Lleida (1820-1823), Universitat de Lleida - Espai/Temps n. 48, Lleida (2006).

Cap comentari:

Publica un comentari