LLEIDA ESCLATA (II)

Tot i la dura repressió francesa, la població no es va doblegar i l'afrancesització no es va generalitzar, l'odi als invasors era constant i l'economia estava tan malmesa que no sortia a compte seguir pressionant a una població exhausta. Mentrestant, Napoleó planejava incorporar el Principat i part de la Franja de Ponent a França, cosa que li provocaria l'oposició del seu germà Josep I rei d'Espanya des de 1808, oposició que no va tenir en compte perquè es feia efectiva l'1 de juliol de 1812.

Plànol de Lleida de l'exèrcit napoleònic (1810).

Tanmateix, incorporar un territori empobrit i que tenia fortes resistències contra els francesos no sortia a compte a Napoleó, això va obligar-lo a canviar d'estratègia, aturar la forta repressió que no havia aconseguit amansir els catalans i intentar oferir un tracte més amable i millores en l'àmbit econòmic. A Lleida, això va signifcar el canvi del governador Henriot per Jean-Paul Alban de Villeneuve.

Ciutat de Lleida el 1810 vista des de la Vilanoveta.

La decisió de Napoleó es va prendre massa allunyada de Lleida i els seus ciutadans se'n van assabentar tard. La resistència clandestina organitzada a la ciutat va posar-se d'acord amb el general Lacy i el baró d'Eroles, dirigents de l'exèrcit espanyol, per preparar un intent d'alliberar-se dels francesos, farts de la situació que es vivia amb Henriot no van esperar a veure l'actitud del nou governador.