La nit del 17 al 18 va ser tensa a tot l'Estat, l'endemà el cop es va estendre per la Península, mentre el govern republicà s'ho mirava expectant. A Barcelona, els militars hagueren de fer front a dissensions internes, cosa que endarrerí la seua sortida per prendre la ciutat.
A Lleida, l'exèrcit restà a l'espera, probablement pel desenvolupament dels esdeveniments a Barcelona. En canvi qui no esperà foren els grups de civils pertanyents a Falange, Requetè i Joventuts d'Acció Popular que sortiren al carrer i prengueren posicions estratègiques a la ciutat des de primera hora del matí del dissabte 18 de juliol. Conscients que les forces d'aquests grups eren limitades, i més si pensem que una part dels pocs militants que tenien estaven detinguts des de feia pocs dies, no van ocupar cap edifici públic. Per la seua banda, les organitzacions obreres no els feren front esperant la reacció de l'exèrcit, però el més curiós va ser que tampoc ho van fer les forces d'ordre públic (Guàrdia Civil i Guàrdia d'Assalt) a les ordres del delegat d'ordre públic Hermenegild Cle.
 |
| Encreuament dels carrers Tallada i Cavallers, a la vista la Seu Vella |
A la tarda, obrers i escamots de dretes començaren maniobres a la recerca de suports o a exigir respostes als seus teòrics aliats, segons es miri. Les forces obreres unides, d'acord amb el pla acordat dies abans, es presentaren a la delegació de la Generalitat a Lleida (actual edifici de la Diputació de Lleida). La CNT estava representada per Broto i Villaverde, els socialistes per Vila i Torres, i el POUM per Farré i Rodes. Segons sembla, Broto va portar la veu cantant i va preguntar al delegat què pensava fer davant l'estat de revolta en què es trobava l'Estat. Aquest va respondre-li, com en moltes altres províncies, que no havia rebut instruccions. Després de discutir durant una hora per fer canviar de parer al representant de la Generalitat i adoptar mesures contra la revolta, els representants obrers van marxar sense cap compromís del delegat i amb la única esperança per aturar els colpistes i la sortida imminent de l'exèrcit que la de mobilitzar els propis militants i armar-los amb el que fos. A l'escala esperaven el resultat de la reunió alguns guàrdies d'assalt i entre ells el tinent Montoro que es van quedar al costat del delegat.
Mentrestant, els escamots favorables al cop pendents de les ordres dels seus dirigents anaven i venien de les cases de Josep Abizanda Puntas i Manuel La Rosa (CEDA) i dels locals de la CEDA i Falange (aquest partit tenia els seu punt de trobada en un local propietat de Simón Clavera al carrer Tallada). Empresonat el dirigent provincial de Falange Francisco Boldú, li prengué el relleu l'estiuejant a Lleida i professor a Madrid José Martínez de San Miguel Falcó. Aquest veient que l'exèrcit no intervenia, es va reunir a la tarda, en representació dels escamots colpistes, amb el coronel Rafael Sanz García, cap del regiment i governador militar de la plaça, per conèixer de primera mà si l'exèrcit mantenia el seu compromís. Sanz García s'havia compromès dies enrere a donar suport al cop, un suport que feia efectiu el seu fill falangista des de Pamplona i que ell personalment reiterava a Martínez de San Miguel, però li feia saber que no havia rebut ordres de Barcelona i que restava a l'espera del que succeís a la capital catalana.
 |
| Rambla Ferran i edifici de la Diputació (antiga delegació de la Generalitat) |
Pel que sembla, el coronel no esperà massa perquè a les set de la tarda del mateix 18 manà aquarterar a tot el regiment. Els oficials li donaren suport i Sanz García donà ordre al segona batalló del regiment que es mantingués alerta perquè al primer avís sortiria al carrer. El mateix va fer el tinent coronel de la Guàrdia Civil Acacio Sandoval Asensio, va concentrar la cinquantena llarga d'efectius de què disposava a la comandància, els va reunir en dos habitacions separades, oficials per una banda i números per l'altra per tal d'explicar-los la situació de revolta militar ("no política") i saber si estaven d'acord a participar del cop "per a salvar Espanya del caos del Front Popular". El sí va ser unànime i a continuació es van preparar dues camionetes a les ordres del tinent José Sánchez Zamora per intervenir al carrer quan fes falta.
Les forces obreres, després de sortir de la delegació de la Generalitat, van organitzar-se i van prendre posicions amb armes a la mà de diferents carrers de la ciutat com la rambla Ferran o el carrer Cavallers des d'on controlaven les entrades i sortides de la caserna de la Seu Vella. A la mateixa nit, els obrers van organitzar un míting al cafè Montmartre per tal de mantenir en alerta la població perquè el moment del conflicte es veia imminent.
Aquella nit, n'hi van haver molts que no van dormir, però n'hi havia d'altres que esperaven l'alba del diumenge 19 de juliol, era el seu moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada