AQUELLS CALOROSOS DIES DE JULIOL (IV I ÚLTIM). LA DESFETA

Dilluns 20 de juliol es despertava amb un canvi important de la situació a Barcelona, el general Goded havia anunciat la seua rendició, cosa que deixava molt tocat l'aixecament a Barcelona on encara quedaven nuclis de resistència per part dels colpistes. A Lleida, seguiren arribant aquestes notícies, les comunicacions no quedaren tallades del tot, un fet que ajudà moralment als resistents i enfonsà a militars i dretans.

La vaga general convocada pels sindicats el dia abans es feia efectiva des de primera hora del matí, cap a les vuit del matí petits grups d'obrers, dones i criatures anirien sortint als carrers i engruixint-se a mesura que anaven passant les hores. Les ràdios dels cafès anunciaven des de bon matí i a tot drap la derrota colpista a Barcelona, això animava encara més gent a sortir.


Mostra Guerra Civil a Lleida en un mapa més gran

Mentrestant, els militars seguien a les seues posicions, però no per massa temps. El comitè de vaga va ser qui es feu càrrec de la resistència al carrer en tots els sentits. El comitè era format per Josep Rodés, Joan Farré Gassó, Sebastià Garsaball (POUM), Joaquim Vila Claramunt, Llorenç Ribes Sánchez, Josep Pach Roselló, Josep Torres Solé (UGT i PSUC), César Broto, Justiniano Villaverde, Pons i Martínez (CNT).

Des de la matinada es percebia ja el canvi en la situació, el tinent coronel Martínez Vallespí havia ocupat el lloc del coronel Rafael Sanz, i es va presentar a la Paeria, on es trobava el tinent Mora, anunciant-li el canvi. Mora, coneixent els antecedents polítics del tinent coronel, no se'n va fiar, però va accedir a l'ordre de Martínez Vallespí de conduir la meitat dels soldats que l'acompanyaven a l'edifici consistorial a situar-los en un edifici de l'actual plaça sant Joan per poder defensar millor el pont. Unes desenes de soldats sortiren al carrer i a l'alçada dels Porxos de Baix foren assaltats per un grup de civils amagats a l'altre costat (on actualment hi ha una cafeteria i el Teatre Principal), desarmant-los. Els soldats lluny d'oposar-s'hi s'uniren als civils.

La ciutat començava un matí molt mogut, l'exemple seguit pels soldats sortits de la Paeria fou seguit en diversos punts de la ciutat on els manifestants es fongueren i desbordaren els grups de soldats, la majoria poc interessats amb el cop i que acabarien ajudant als resistents a rebutjar als colpistes. Martínez Vallespí va continuar la tasca de desmobilització dels militars iniciada amb l'acció de la Paeria, va anar de grup en grup anunciant als soldats que quedaven llicenciats i que podien marxar cap a casa. Això va ajudar a alliberar al tinent Montoro i a la resta d'efectius de la Guàrdia d'Assalt detinguts a la delegació de la Generalitat que es sumaren immediatament als resistents contra el cop.

Des del castell i la Paeria es sentien trets, però sense saber-ne la procedència, cosa que sotmetia a una intranquil·litat creixent i a una incomunicació important als colpistes. Això va fer que el grup de la Paeria decidís tancar-se dins, esperar i resistir. El capità Emilio Lláser es trobava acantonat al balcó de Pilatos,a les muralles del castell, amb quatre metralladores des de les vuit del matí. Pels volts de les onze del matí, va veure com un grup important de soldats barrejat amb un altre grup de civils entrà a la caserna amb actitud d'aturar la revolta. El desconcert dels oficials va venir quan els soldats que hi havia aquarterats enlloc de fer-los front i aturar-los van confraternitzar amb ells. Posteriorment, es van detenir els oficials favorables al cop i els civils allí concentrats (principalment, falangistes i requetès). A continuació, es formà el Comitè de Salut Pública entre els soldats i els civils que començaven a fer-se amb el poder i a organitzar-lo.

Edifici de l'antiga casa Cros S.A. a rambla Ferran

Els pocs civils colpistes que es trobaven dispersos per la ciutat van fer-se forts al terrat de la casa Cros S.A. (cruïlla entre el c/ Vila Antònia i rambla Ferran, tocant al restaurant El Bodegón), des d'on falangistes i requetès disparaven als seus opositors que els feien front des de l'antiga avinguda de la República (avui rambla Ferran).

La tarda va passar més tranquil·la, tot i que els opositors al cop no tenien el control total de la situació (Gardeny, el turó de la Seu i la majoria de carrers, excepte la Paeria). A la nit, ja controlats els revoltats al turó de la Seu un grup de militars format per Martínez Vallespí, el sergent José Barrachina, el comandant Gil Otero i tres civils hi pujaren. La seua tasca consistí en interrogar i separar de l'exèrcit alguns oficials, que serien obligats a presentar-se cada dia al Comitè de Salut Pública. Aquest grup salvaria la pell, però no els principals responsables com Rafael Sanz que seria afusellat aquell mateix dilluns 20 de juliol a Gardeny o el capità Ramiro Martínez, que es suïcidaria el mateix dia. També tingueren la mateixa sort dos capellans i un civil, però foren morts al mig del carrer. Paral·lelament, s'incendià l'església de sant Llorenç, fet que marcava algunes tendències que marcarien els primers moments de la revolució que estava a punt d'iniciar-se.

Tot i les primeres morts, els colpistes encara no havien estat derrotats del tot. La resistència del grup de la Paeria arribaria a la matinada del dimarts 21 de juliol, quan un grup de civils armats i encapçalats pel sergent Barrachina es van acostar fins a les portes. Dins, i d'acord amb Barrachina, hi havia l'artista lleidatà i sergent Enric Crous Vidal (vinculat a les esquerres locals) que va intentar desarmar per la força als oficials. Llavors s'inicià un tiroteig dins l'edifici i contra els que s'acostaven per fora, fins que algú va aconseguir obrir la porta i fer entrar les forces resistents. Immediatament, els soldats deixaren de disparar i s'afegiren als nouvinguts.Acabaven amb el darrer focus de resistència colpista a Lleida, requisaven les armes que s'endugueren un òmnibus.

Aquesta escena va ser contemplada pel cedista Diego Abizanda Puntas i el carlí Lluís Besa Cantarell que estaven amagats als locals del Banco Hispano Americano situat a la mateixa plaça de la Paeria. Era el final per uns i l'inici per a altres, començava la revolució i acabava el cop d'estat contra la república, el final de la guerra quedava lluny encara i el front tardaria prop de dos anys a arribar a Lleida, tota una altra història.

Bibliografia:

Jaume BARULL, Les comarques de Lleida durant la Segona República (1930-1936), L'Avenç, Barcelona (1986).

Joan SAGUÉS, Una ciutat en guerra. Lleida en la Guerra Civil Espanyola, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2003).

César BROTO, La Lleida anarquista, Pagès, Lleida (2006).