AQUELLS CALOROSOS DIES DE JULIOL (III). ELS COLPISTES PRENEN LLEIDA

El diumenge 19 de juliol al matí, amb la notícia de l'aixecament de l'exèrcit d'Àfrica del dia abans, l'exèrcit va ocupar els carrers de Lleida, tal com ho feu a Barcelona. Es plantà davant de la Paeria on proclamà l'estat de guerra i a continuació ocupà els edificis de la Paeria, la delegació de la Generalitat, la presó, Ràdio Lleida, l'estació de tren, la central de telèfons, telègrafs i correus i alguns punts estratègics, entrades i sortides a la ciutat, com ara el pont i les carreteres i vies principals. 

Un fet curiós va passar quan els militars van entrar a la central de telèfons. Els oficials van dir als treballadors que allí obraven que prenien l'edifici perquè defensaven la república. Molts historiadors han intentat esbrinar quines eren les intencions i plans dels militars per després del cop en els primers moments de l'aixecament, si donar un cop de timó a la república, si instaurar una breu dictadura o un règim feixista. Potser el comentari s'inscrivia en aquesta indefinició dels plans colpistes.

Per la seua banda, la Guàrdia Civil comandada per Acacio Sandoval i pel tinent José Sánchez Zamora va sortir amb dues camionetes amb la intenció de reprimir el moviment obrer i republicà. Va ser aquesta institució qui va clausurar els locals sindicals i dels partits, però no van fer cas de les ordres de Mola de reprimir amb duresa als seus integrants (detencions i afusellaments sense contemplacions). També la comandància de carrabiners va participar amb una vintena d'efectius a la sublevació, tot i que l'endemà el tinent coronel Enrique Bosch Grassi va decidir canviar de bàndol.

Paeria vista des del carrer Major. Foto: Viquipèdia

Sorprenentment, les forces obreres, que ja s'havien mobilitzat des de la tarda del dia abans, no van intervenir durant la sortida de l'exèrcit. César Broto, militant de la CNT de Lleida, explica que van estar vigilant les sortides de les casernes fins al matí del diumenge 19, quan a dos quarts de nou del matí van escoltar el comunicat per la ràdio del govern central que explicava que s'havia frustrat l'intent de cop d'estat. L'efecte mediàtic d'aquelles paraules no va tenir repercussió en els militars que van seguir amb els seus plans, però sí en els obrers lleidatans que en sentir aquelles paraules van entendre que serien immediatament desarmats. Això va fer que els obrers s'esmunyissin per evitar perdre les armes de què disposaven i les tornessin als seus amagatalls de l'horta, temps suficient per tornar a la ciutat i veure com els militars ja havien pres posicions.

L'ocupació de la ciutat va ser relativament ràpida, sembla ser que hi va haver un tiroteig en prendre l'edifici de la delegació de la Generalitat. Els guàrdies d'assalt, sempre fidels a la república i encapçalats pel tinent i socialista Montoro, van ser desarmats amb facilitat, però des d'un balcó pròxim es va sentir un crit de "Muera España" i immediatament tot un seguit de trets que van acabar amb el civil que disparava mort i diversos soldats ferits.

Un cop proclamat l'estat de guerra per tota la ciutat, els civils implicats en el cop es van concentrar als quarters del castell, inclosos els empresonats que amb l'ocupació de la presó havien quedat alliberats. Allí van formar esquadrons per patrullar i rellevar els soldats, relleu que no es va produir mai pel tomb que va fer la situació.

Mentrestant, els obrers, que havien trobat tancades les seus de partits i sindicats, durant la tarda es van anar concentrant a l'altre costat del riu, entre Magraners i el Recorrido (al dipòsit de classificació de màquines). Allí s'hi organitzà un comitè de vaga format per la CNT, la UGT i la ULS (poumistes) va declarar la vaga general per l'endemà. Les noies de les Joventuts Socialistes i de la Joventut Comunista Ibèrica (poumistes) recorregueren els carrers de la ciutat entregant pamflets als vianants anunciant la vaga general per l'endemà i explicant que els soldats de lleva quedaven llicenciats per ordre del govern central.

Polígon de la Vilanoveta. Foto: Viquipèdia

Les notícies que arribaven de Barcelona no eren gaire esperançadores pels revoltats i a sobre s'hi va afegir la notícia que una columna de guàrdies d'assalt es dirigia a Lleida. Això va fer que s'instal·lés a l'ajuntament una secció de metralladores apuntant des de les finestres i balcons cap al pont, on travessaren un camió.

El canvi de situació a Barcelona, que s'anà produint durant la tarda del diumenge i es confirmà durant la nit i matinada de dilluns amb l'al·locució del general Goded per la ràdio anunciant la derrota, va fer que Martínez Vallespí agafés el relleu en el comandament militar a Rafael Sanz i el protagonisme entre els militars. Aquest canvi va ser important per al futur immediat de la revolta, però sobretot, dels revoltats. Un canvi que s'observaria a l'alba del dilluns 20 de juliol.

El canvi de comandament era alguna cosa més, ja que no tots els militars estaven d'acord amb la sublevació, si bé en un primer moment quedaren sota les ordres dels colpistes, a mesura que avançaren les hores començaren a fer passos per unir-se amb els civils i obrers que s'hi oposaven, sobretot, soldats, però també alguns oficials (alguns exemples són el comandant Antonio Gil Otero, el capità Rodríguez Bosmediano, el sergent Santiago González, l'oficial Jaime Monclús o el comandant Perez Salas). Entre aquesta colla hi destaca justament el tinent coronel Josep Martínez Vallespí, en arrest domiciliari segons algunes fonts, altres diuen que estava concentrat al castell, junt amb Rafael Sanz, i que l'havien vist repartint menjar als soldats revoltats per la ciutat acompanyat d'un falangista, cosa que explicaria que no aixequés sospites. Sigui com sigui, els mateixos militars l'acusen de catalanista, republicà, maçó i de ser un element influent sobre els obrers. 

La posició que acabà prenent el tinent coronel Martínez Vallespí la sabrem a la matinada del dia 20, això serà en el següent post.