LA CITY DE LLEIDA I EL PRIMER POLÍGON INDUSTRIAL

Quan parlem de la City a molta gent li ve al cap un districte londinenc en què es remena el bo millor de les finances angleses i, segurament, mundials. Traslladar aquest concepte a Lleida, ciutat que no arriba al 2% de la població de la populosa capital europea, pot semblar un disbarat. Però salvant les distàncies, Lleida té també la seua petita City, parlem de la rambla Ferran (Fernando, com encara diu la gent gran de la ciutat). El que ha estat fins ara un dels espais de negocis més importants de les comarques de Ponent no es pot entendre sense els seus carrers adjacents, sobretot, els que discorren en direcció al riu i que comprenen el triangle que va des de la plaça de la Pau, al principi de la rambla i que enllaça amb l'avinguda Francesc Macià, fins a l'estació del ferrocarril i des d'aquí fins a l'avinguda del Segre. Un triangle que després de la darrera remodelació del carrer Príncep de Viana, amb un nou pont sobre el Segre, ha quedat encara més definit. Aquest triangle circumscriu el que va ser un dels primers polígons industrials de Lleida, si bé segurament no concebut com a tal, però que ens permet explicar la segona revolució industrial a la ciutat.
Rambla Ferran i avinguda del Segre a principis de segle XX. Foto: Fotos Antigues de Lleida

Avui en dia aquesta zona és un petit barri, que recorda el Raval de Barcelona, encerclat per dos carrers lligats als negocis, l'avinguda del Segre i la mateixa rambla Ferran, antigament era una zona d'horts amb alguna construcció. Aquest espai es va guanyar al Segre a principis del segle XIX després de reformar el marge del riu, encara que diverses avingudes i riuades recuperarien l'espai fluvial en diferents moments. La zona era un dipòsit de sediments portats per les crescudes, cosa que feia bo l'espai per a l'horta, sobretot, pels dipòsits de llims (el que els hortolans coneixen com a terra bona).

Els límits de la rambla Ferran ja havien estat una zona on s'hi instal·laren les primeres indústries en època medieval. Avui encara podem visitar les adoberies situades a la part alta del carrer, restes del que va ser el primer impuls industrial, no reeixit fins segles més tard. Va ser al segle XIX quan Lleida iniciaria la urbanització de la rambla Ferran (1825), justament el regnant en aquella època va ser qui li va donar nom, Ferran VII. La primera urbanització va deixar l'espai com una plaça, ja que no arribava fins on ara hi ha l'estació. Justament, va ser l'estació i l'arribada del ferrocarril la que va fer passar la plaça de Ferran a rambla de Ferran (1860). El carrer era ample d'acord amb les noves necessitats del moment, però sobretot de les futures.

L'arribada del tren va suposar l'acceleració de la consolidació del capitalisme, però també canvis i alguna crisi econòmica a la ciutat. La importància del mercat de cereals va decaure i Lleida va haver d'adaptar-se. El cop va ser dur, la primera meitat de segle XIX Lleida va doblar el nombre d'habitants (de 10.000 a 20.000), però durant la segona l'augment de població es va frenar i va passar d'un augment del 100% de la població a un augment del 10% (d'uns 19.000 a 21.000).

El mateix punt cap a 1930. Foto: Fotos Antigues de Lleida
Tot i la frenada, els canvis van anar florint i Lleida es va agafar a la segona revolució industrial. Cal matisar que la indústria no seria el primer sector econòmic de la ciutat, ni tampoc estaríem parlant de l'envergadura de les indústries barcelonines, però van anar apareixent petites i mitjanes empreses dins d'aquest triangle que va des de la rambla Ferran al riu. El 1882, el contemporani Josep Pleyan enumerava tot un seguit de petites indústries que ja s'hi havien instal·lat: la fàbrica de Joaquim Lamolla, situada al número 2; l'empresa de ferros i coures de Josep Plubins i Cia., al número 5; els tallers dels germans Armengol on s'hi reparava maquinària i eren especialistes en premses portàtils, situats al número 15; el fabricant de botes Ramon Arrufat, situat al número 29; el comerç de productes colonials i ultramarins de Pau Vilalta; la fàbrica de camises, pantalons i roba diversa de Francesc Vinós, ubicada al número 42; els magatzems de cereals i farines d'A. Agelet i Cia., situat al número 44; l'empresa d'utillatge agrícola de Josep Gaya, que també tenia màquines de cosir i serralleria;  una de les indústries més modernes eren els tallers de Josep Safont, dedicat a la construcció de màquines netejadores de cereals, premses per a vi i oli, premses hidràuliques, grues, bombes i motors, màquines de serrar a motor.

Cap a 1895 s'urbanitzaven els carrers que drenen cap a l'avinguda del Segre, General Brito, Vila Antònia, etc. Paral·lelament, les indústries també hi anaven creixent, en aquell moment s'hi instal·laren els constructors mecànics Salduga i Balagué; la fàbrica de pells i adobs de Josep Pifarré, situada al número 25 de la mateixa rambla Ferran; la indústria de maquinària de Josep Safont, ubicada al número 30; el taller de maquinària d'Àngel Bonet i Magí Farrerons, entre el carrer Comerç i l'Estació o la draperia de Josep Guivernau al carrer Alcalde Fuster. A principis de segle XX les fàbriques Artística Industrial d'Enric Lamolla, ubicada al número 30; la foneria dels germans Armengol; el taller de carros de Francesc Roure, al carrer Alcalde Fuster; els magatzems de gra i oli de Josep Nebot; el taller de maquinària agrícola d'Antoni Ciutat a la ronda de l'Estació; la foneria de Josep Safont; la fàbrica d'aiguardents, sifons i gasoses La Industrial Leridana de Pere Mor; el taller i magatzem de mobles de Lluís Aixalà; la foneria de ferro de Joan Vila i Cia., ubicada al carrer Cardenal Remolins; els fabricants de farina Magrané e Hijos de Guix, situats a rambla Ferran o la fàbrica de sabons i d'extracció d'oli d'orujo de Francesc Casas, ubicada a l'antic carrer Daunois.

També cap a principis del segle XX hi aniran trobant el seu lloc alguns professionals liberals com, el metge i cirurgià Soler i Arrugaeta, el fotògraf Victoriano Muñoz i alguns advocats. Els bancs també hi faran el seu forat, segurament que amb la mirada posada amb les noves indústries, és el cas dels bancs de Catalunya, d'Aragó, Hipotecari, Bilbao, etc. Aquests darrers sectors són els que s'hi han acabat quedant i en canvi, les indústries, faltades de més espai n'han anat marxant.
Vista dels carrers del Nord, Comerç i plaça Noguerola.

Aquesta incipient industrialització que s'assentava sobre l'economia agrària, especialment, la comercialització dels seus productes transformats seria la base de l'actual sector agroalimentari lleidatà. Cap a 1900 un 14% de la població masculina lleidatana estava ocupada en els sectors de la indústria i el comerç en front del 28% que ho estava en l'agricultura.

Tot i no ocupar un percentatge molt elevat de població, aquesta industrialització no va estar exempta de conflictes de tot tipus, entre els quals els derivats de les diferències socials entre patrons i obrers. Deu anys abans de la llista que féu Pleyan, el 1872 Lleida ja tenia diverses societats obreres organitzades que constituïen una federació local adherida a la Associació Internacional de Treballadors, entre les que destacaven els ferrers, paletes, fusters o els sastres. Per tant, aquesta industrialització també havia portat una de les seues conseqüències cap a Lleida, l'obrerisme.

A part de cansar al lector, les llistes d'indústries i tallers que hem inclòs pretén exposar un dels aspectes poc estudiats encara a la nostra ciutat com és la industrialització i l'emergència d'un sector que va anar prenent un lloc a Lleida, tot i que no fos majoritari.

Bibliografia:

Josep LLADONOSA,Els carrers i places de Lleida a través de la història, Universitat de Lleida - la Paeria (2007).
Manuel LLADONOSA, Quintí CASALS, Josep M. PONS, La construcció de la modernitat a Lleida: Manuel Fuster i Arnaldo i el seu temps (1808-1864), Segre, Lleida (2009).
Josep M. PONS, Moderats i progressistes a la Lleida del XIX, Pagès Editors, Lleida (2002).
Jaume BARRULL, Les comarques de Lleida durant la Segona República (1930-1936), L'Avenç, Barcelona (1986).

ELS ORÍGENS DELS LLEIDATANS

Trobar els orígens de la ciutat de Lleida o de qualsevol dels pobles propers sempre és una tasca difícil. Els arqueòlegs, per molt que s'hi trenquin les banyes, mai podran assenyalar una data concreta de la primera ocupació humana de la Roca Sobirana (el turó on s'ubica la Seu Vella). Tanmateix, tal com passa en altres poblacions, sempre es pot trobar una explicació no del tot científica.

Algunes ciutats i pobles situen els seus orígens en llegendes o mites que sovint barregen amb fets històrics, tot plegat respon a un interès comú de les seues societats per tal d'explicar-se a si mateixes i al món que les envolta. Ciutats com Atenes apunten que va ser la deessa Atenea qui va donar nom a la ciutat, intentant lligar la ciutat amb un origen diví. Per la seua banda, els romans explicaven a La Eneida les seues arrels gregues, assegurant que aquests van poblar el Laci (regió on s'ubica Roma). Els grecs en aquells moments eren portadors d'un prestigi cultural important i tenir orígens grecs significava estar ben emparentats. La llegenda explicada a La Eneida es completava amb el mite fundacional de Roma de Ròmul i Rem i la Lloba Capitolina.
Vista del Segre (1902). Foto: Fotos Antigues de Lleida

A Catalunya, hi ha diversos mites fundacionals, des d'Otger Cataló, fundador de Catalunya, passant per Guifré el Pilós, a mig camí entre l'origen animal i nobiliari. Alguns autors lliguen Guifré el Pilós amb Joan de l'Ós, personatge llegendari fill d'una dona i un ós, pont entre la natura i la humanitat, uns referents que recorden als de Roma, per bé que la història difereix força. En aquesta línia de cercar els orígens en la natura i els animals es troba Lleida i, més concretament, els lleidatans.

Un dels trets definitoris de Lleida és el riu Segre, no sols és un dels agents paisatgístics més importants, sinó que també és l'element que dona vida a les seues ribes gràcies a l'aigua. El Segre i les seues aigües són l'element que les llegendes lleidatanes identifiquen amb la idea de naixement o fertilitat. És Joan Amades qui recull la llegenda, explicada a Lleida, sobre l'origen fluvial dels lleidatans. Aquesta conta que els lleidatans pescaven al Segre els seus futurs infants en forma de rat-buf o rata d'aigua. Després de treure'ls del riu els posaven a l'escalfor del foc fins que anaven adquirint forma humana. Xavier Massot també parla d'aquesta llegenda, però hi afegeix variants com que rates d'aigua van sortir del riu i van fundar Lleida, tot mutant a forma humana. Independentment de l'ésser fundador, és interessant observar la procedència de la natura que atorga la llegenda als lleidatans.

Aquests atributs llegendaris que se li dona al riu els trobem en altres moments de la història, fins i tot convertint-se en rituals. Es diu que durant la nit de sant Joan (23 de juny), però també per sant Cristòfol (10 de juliol), els lleidatans s'anaven a banyar al riu amb la idea d'evitar els dolors i purificar-se. Una ritu que emula el bateig que fa la religió catòlica i que s'atribueix precisament a sant Joan. El bateig era i és un ritual iniciàtic de la persona que adquireix una nova vida, és possible que fos amb aquesta idea de renaixement, ja fos del cos o de l'ànima, que es fessin aquests banys.

La religió catòlica, com altres religions hegemòniques, ha assimilat pràctiques de religions anteriors vestint-les amb nous discursos. Aquest podria ser el cas de sant Cristòfol que segons diu la llegenda ajudava a la gent a creuar el riu, entre els quals va ajudar al nen Jesús, que el va fer sant. En algunes cultures el fet de creuar el riu era també un ritu iniciàtic o de renovació, aquest podria ser el cas dels lleidatans precristians, però que la cristianització va adaptar i lligar a sant Cristòfol. Exemples similars n'hi ha a poblacions properes com Corbins, on el personatge no era sant Cristòfol, sinó el gegant Cano Gros. Ambdues tradicions semblen tenir unes arrels que es perden en la foscor dels temps, però lligades al riu.

Seguint aquesta idea de renaixement i purificació hi ha una altra tradició, no tan alegre, relacionada amb les bruixes. A l'època medieval es va iniciar la caça de bruixes arreu d'Europa, malauradament també va tenir repercussió a Lleida i el febrer de 1485 es condemnava a Valentina de Guarner a: que sie offegada e aquella offegada, de continent cremada en lo areny fora lo pont major, e endret de la casa de la present ciutat. La immersió al riu havia de servir per purificar-la abans que la seua ànima fos entregada a Déu, com si es tractés d'un renaixement després de tenir l'ànima tan bruta, segons els estàndards de l'època.
Rata d'aigua o rat-buf (Arvicola sapidus)

En època moderna, segons explica el dominic lleidatà, fra Jeroni de Taix, la verge del Roser va obrar un miracle en salvar la vida a un raier que va voler baixar riu avall enmig d'una riuada. El desafortunat raier es va despertar a l'areny del Segre davant de Lleida. I renascut després de l'incident, el raier va anar al Convent del Roser a resar el primer rosari a què es va comprometre de per vida.

Les tradicions i les llegendes s'han anat perdent, però noves idees i tradicions s'han adaptat als canvis socials. Tal com explicàvem en un altre post d'aquest bloc, en època contemporània van aparèixer grups, potser aliens a les tradicions, llegendes i ritus, però que també interpretaven els banys al riu com una pràctica renovadora per al cos i l'ànima, aquest és el cas dels naturistes de principis del segle XX. Actualment, Lleida ha començat a redescobrir el seu riu, però encara tardaran els lleidatans a reclamar que les aigües del Segre purifiquin el seu cos i ànima, abans potser caldrà que siguin les mateixes aigües les que es purifiquin.

Bibliografia:
Joan AMADES, Folklore de Catalunya. Costums, vol. 3, Ed. Selecta, Barcelona (1979).
Josep PLEYAN DE PORTA, Apuntes de historia de Lérida, Impremta Carruez, Lleida (1873).
Joan BELLMUNT, Fets, costums i llegendes. El Segrià, Virgili&Pagès, Lleida (1990).
Xavier MASSOT, Cultura popular a Lleida (1150-1950), Paeria de Lleida (1986).
M. Dolors FARRENY, Processos de crims del segle XV a Lleida: transcripció i estudi lingüístic, IEI, Lleida (1986).
Xavier ERITJA, El riu Segre: un protagonista anònim, Ateneu Popular de Ponent, Lleida (2006).

NATURISTES A LLEIDA. ELS PRIMERS NUDISTES I VEGETARIANS

Avui en dia a poca gent li estranya que algun conegut sigui nudista o vegetarià, per bé que no són pràctiques majoritàries, es troben inserides a la societat actual. En canvi, es fa estrany pensar que aquestes pràctiques ja es produïen a la Lleida de 1920, ara fa noranta anys.

El naturisme era una forma d'entendre la vida, els seus postulats partien del liberalisme i abraçaven l'anarquisme, encara que no els reivindicaven directament perquè, tot i estar ben vistos per aquests sectors, tan sols petits grups provinents d'aquestes ideologies n'eren practicants. La cosmologia dels naturistes girava entorn del cos i la seua harmonia amb la natura en un hipotètic estat primigeni de la humanitat. El naturisme entenia la nuesa com allò natural en un mític passat remot, en el qual el vegetarianisme i la cultura equilibraven harmònicament el cos i l'ànima. Els naturistes eren contraris a la medicina al·lopàtica (el que avui entenem com a medicina convencional, la que ens administrarien a l'Hospital Arnau de Vilanova), van ser els primers introductors de l'homeopatia. Com a nudistes eren contraris a la tirania de les modes, compartien l'antimilitarisme, el rebuig a la guerra i el pacifisme. L'harmonia del cos i l'ànima partia de la voluntat de cuidar el cos i cultivar la ment (mens sana in corpore sano), mitjançant dietes vegetarianes, evitant excessos alimentaris, deixant de banda el tabac i l'alcohol, i cercant una formació cultural continua. Una pràctica habitual entre els naturistes eren els banys de sol. Finalment, rebutjaven el maltracte animal, reivindicació molt al dia darrerament al nostre país.
És difícil saber on es feien les pràctiques naturistes i els banys de sol, però cal suposar que a les ribes del Segre. A la foto, un pescador a la zona de Cappont.

Tota aquesta filosofia va arribar a Lleida i poblacions veïnes cap a la dècada dels anys vint del segle XX. De fet, es van constituir grups abans en poblacions com Alguaire, Almenar, Seròs o la Granja d'Escarp que a la capital. Aquesta relació de municipis és paral·lela a l'aparició de nuclis anarquistes en aquestes poblacions, possiblement l'origen d'aquests grups. 

A Lleida es va organitzar el primer grup naturista al maig de 1921 amb el nom Higiene i Cultura. El grup de seguida va fer enemics entre les ideologies conservadores de la capital, però no en van impedir l'activitat. L'adreça postal del grup era als Porxos de Dalt número 7, 2on pis. Aquesta adreça corresponia a la casa de Manuel Corberó, soci de l'entitat i un dels impulsors. Els grups ponentins, pel que sembla, no eren nombrosos, en la mateixa línia que en altres llocs, però tenien un públic fidel.

Entre els primers actes públics, el grup organitzà algunes conferències amb la intenció de donar a conèixer els seus ideals, expandir la pràctica del naturisme i evitar rumors. El 15 de maig de 1921, un grup de lleidatans i dels pobles esmentats es van trobar al Saló Catalunya per escoltar la conferència d'Antonio Martínez Novella amb el títol El naturisme com a mitjà de salut i regeneració humana. Martínez Novella, sembla ser que era un anarquista aragonès resident a Barcelona relacionat amb Àngel Pestaña (CNT) i molt aficionat també a la teosofia. Dins d'aquesta vessant religiosa Martínez Novella havia publicat El Único camino que puede conducirnos de la esclavitud a la libertad, a la justicia y a la fraternidad editat per Editorial Teosofica (1930) i El orígen de la Tierra y del Hombre. Estudios de la Explicación Católica, Apostólica Romana; Científica y Espiritualista (1932). Com a naturista, era redactor de la revista Naturismo, havia estat president de la Unió Federal Vegetariano-Naturista de Catalunya i havia publicat La Medicina en su triple aspecto (1922), Meditaciones. Màximas. Pensamientos. Artículos (1927).

En la ressenya que va publicar la revista Naturismo, elaborada per Lluís Pujadas, suposem que soci del grup lleidatà, hi destaca un element curiós relacionat amb els toros a Lleida i que expressa el conferenciant en les següents paraules: "Manifiesta su alegria  por no haber en esta ciudad plaza de toros, lo que sucede en pocas que sean algo importantes, y dice que en su lugar debieran ocuparlo una Universidad Libre, Bibliotecas y Museos". Potser caldrà tenir-ho en compte ara que s'han eliminat les curses de bous a Catalunya, però també aquells que en defensen la llarga història a casa nostra, perquè no és el cas de Lleida.

Pel que sembla, la conferència de Martínez Novella va agradar perquè a l'octubre del mateix any va tornar a Lleida a pronunciar-ne una altra al mateix Saló Catalunya. Alguns diaris de la capital van negar-se a publicar la invitació per a la conferència, imaginem que poc amics del tema. El cronista a la mateixa revista és Enric Abella, possible soci del grup lleidatà, el qual descriu alguns autors recomanats per Martínez Novella com a autors que defensen el naturisme: Kuhne, Pitàgores o Plató.

Per cert, cal no confondre Antonio Martínez Novella amb Josep M. Martínez Novella, el primer era aragonès i el segon valencià, el curiós del cas és que els dos no sols coincidien amb els cognoms, sinó que també en ideologies, ambdós eren llibertaris i naturistes, però en Josep M. Martínez Novella va ser, a més a més, un dels primers metges naturòpates dels Països Catalans, encara que s'instal·là als Estats Units on es llicencià a les ordres d'un dels fundadors de la naturopatia (Benedict Lust).

Desconeixem que els va passar als grups naturistes lleidatans, no sabem si van superar els primers anys i la dictadura de Primo de Rivera, que arribaria dos anys més tard de la seua organització, o si van sobreviure fins a la república. El que sí és segur és que no van passar del franquisme. Poca gent sap de l'existència de grups com aquests a les nostres comarques abans dels anys setanta del segle XX, però ara sabem de la seua presència, i també sabem que el franquisme els va combatre, entre altres raons perquè els papers que parlen de l'existència dels grups de Lleida i pobles de Ponent els va trobar l'autor d'aquest bloc al famós arxiu de Salamanca. Esperem que aquest post serveixi als naturistes d'avui per saber que han tingut precedents en aquestes comarques i per fer llum sobre un tros de la nostra història desconeguda.