COL·LABORACIÓ A CATALUNYA RÀDIO

Altres Històries de Lleida ha col·laborat a la secció "El Reportatge" que presenta el periodista Roger Escapa, dins el programa El Suplement d'estiu conduït per Ricard Ustrell a Catalunya Ràdio. La col·laboració ha consistit a explicar el paper dels grups violents de l'extrema dreta lleidatana en el procés de canvi de règim. La història s'ha explicat a partir del cas de la crema del xalet d'Eulogio Vallina, líder antifranquista, el 1976. La col·laboració s'ha titulat "La "Transició" a Lleida". Ha comptat amb la col·laboració de la professora d'història contemporània de la Universitat de Lleida, Antonieta Jarne.

La col·laboració s'inscriu en un seguit de col·laboracions on també han participat companys de blocs amics com Jordi Bonvehí (Històries Manresanes) o Dani Cortijo (Altres Barcelones).

Podeu tornar a escoltar el document sonor AQUÍ.


UN XALET A LA CARRETERA D'OSCA (i IV)



El de Vallina era un cas paradigmàtic, però no aïllat. L’atemptat més conegut d’aquest grup va ser el de la revista satírica El Papus, el setembre de 1977. Els detalls dels atemptats a la casa d’Eulogio Vallina els explicava en una entrevista Francisco Fernández Paredes, "Pacucho", un dels seus autors, al periodista Xavier Vinader el 1977 per la revista Interviú.

La llista d’accions violentes de l’extrema dreta a la ciutat de Lleida, l’atemptat del Papus i les dues visites a la casa d’Eulogio Vallina no són més algunes de les accions que grups d’aquest estil van reproduir a tot l’Estat. Tot plegat ens deixa alguns interrogants. Per què no hi va haver detencions o empresonaments? Per què la justícia ho va tolerar i permetre durant aquells anys? Què pretenia? A qui afavorien? I per què en alguns territoris, com al País Valencià encara segueixen reproduint-se a dia d’avui?


Manifestació pro-amnistia i llibertat l'11 de juliol de 1976. Foto: Diario de Lérida 13/7/1976.


Totes les respostes apunten a l’ús polític del franquisme per rebaixar les reivindicacions ciutadanes, democràtiques, socials i nacionals. Han passat trenta vuit anys i alguns dels problemes d’aquella època no s’han solucionat, continuen ben vius. Potser ha arribat l’hora de tancar una Transició mal tancada?

Una altra imatge de la manifestació de l'11 de juliol de 1976 a Lleida. Foto: Diario de Lérida 13/7/1976.
 Bibliografia:


  • Antonieta JARNE, L'oposició al franquisme a Lleida, Pagès, Lleida (1998).
  • Antonieta JARNE, "Memoria de la transición. Resistencias y cambios en la Cataluña rural", dins el congrés Historia de la Transición en España. Sociedad y Movimientos Sociales, Asociación de Historiadores del Presente, Madrid (2009).  En línia: http://historiadelpresente.es/sites/default/files/congresos/pdf/37/antonietajarne.pdf
  • Ventura MARGÓ, La lluita per la democràcia. Lleida 1960-1975, Paeria, Lleida (1992).
  • Mariano SÁNCHEZ SOLER, La transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España 1975-1983, Península, Barcelona (2010).
  • Ferran SALES, "Gómez Benet murió en Andorra, tras esconderse en EE. UU. y en Brasil", El País 18/10/1982 (vegeu la notícia aquí).
  • Vicenç XIMENIS, Demócrata i socialista. Memòries de setanta anys de lluita política apasionada, Pagès, Lleida (1998).



Disseny del bloc Pau Llop.

UN XALET A LA CARRETERA D'OSCA (III)



I és en aquest context on retrobem la visita inesperada a casa d’Eulogio Vallina. La data escollida va ser la matinada del 6 d’octubre de 1976. Els visitants eren vuit persones membres de la Guàrdia de Franco, encapçalades per Gómez Benet. Els expedicionaris es van reunir i van dirigir-se cap a una benzinera. Allí van comprar diversos litres de gasolina. Posteriorment, van conduir fins al quilòmetre 101 de la carretera d’Osca, on tenia el xalet Vallina. Aquell dia la família no era a la casa. Els franquistes van trencar un vidre d’una finestra i van entrar a l'habitatge. Un cop a dins, van ruixar tot el seu interior i mobles amb la gasolina que havien comprat. Van sortir i van encendre el combustible. L'immoble es va incendiar. 
 
Estat en què va quedar una de les estances del xalet de Vallina després de l'incendi. Foto extreta del llibre de Ventura Margó "La lluita per la democràcia. Lleida 1960-1975", La Paeria (1992).


L’endemà, la premsa de Lleida es va fer ressò de la notícia. Els dubtes planaven sobre el fet, no se sabia que havia causat l’incendi, si eren còctels molotov o algun artefacte incendiari. Les pèrdues materials ascendien a mig milió de les antigues pessetes (uns 3.000 €), una quantitat considerable per l’època. 

Titular del Diario de Lérida 7/10/1976.



Dies més tard, el dia 4 de desembre de 1976, Eulogio Vallina es trobava a Madrid en un congrés en representació dels socialistes catalans. La primera visita no va satisfer als assaltants i novament va rebre una altra visita inesperada. Encara no havien passat ni dos mesos de la primera. Els mateixos membres de la Guàrdia de Franco tornaven al seu xalet. Entraven sense invitació per una finestra lateral i ruixaven tota la casa de combustible, aquest cop de gasoil roig amb la intenció de causar més danys, ja que aquest producte en incendiar-se taca més. Mobles i terra de l'immoble van ser mullats i incendiats altre cop. La seva família tampoc hi era, evitant mals majors.

Notícia del segon atemptat al xalet d'Eulogio Vallina. Diario de Lérida 9/12/1976.




No hi havia dubtes sobre l’autoria, la mateixa premsa assenyalava l’endemà a l’extrema dreta local. En canvi, qui sí que tenia dubtes eren les forces de l’ordre i la justícia, tot i que la ciutat assenyalava els culpables, mai van ser detinguts, interrogats, ni jutjats. La premsa intuïa les dificultats de la justícia i “la difícil labor de averiguación de los culpables responsables de este atentado”. El que no deia la premsa ho deia Ventura Margó a les seves memòries: “les actuacions de la Guàrdia de Franco eren avalades i protegides per personalitats amb elevats càrrecs oficials de Lleida. Eren aquells que sempre estaven darrera però mai no donaven la cara”.

Disseny del bloc Pau Llop.

UN XALET A LA CARRETERA D'OSCA (II)

Acte de la Guàrdia de Franco de la província de Lleida, juliol de 1974. Foto: Diario de Lérida 2/7/1974.




Mentrestant, el franquisme es dividia entre els que apostaven per un canvi perquè res canviés i els que apostaven perquè el règim sorgit del 18 de juliol de 1936 continués com l’endemà d’haver-se acabat la guerra. Fuerza Nueva i la Guàrdia de Franco foren alguns d’aquests grups involucionistes. Guardians de les essències de la dictadura van començar a veure que una part dels vells franquistes es decantaven per un rentat de façana. Ara bé, per fer-ho necessitaven eines per negociar amb avantatge i pel que sembla no n’hi havia prou amb tenir les estructures i la maquinària d’un estat (exèrcit, aparells judicial i polític, mitjans de comunicació). També es van valdre de l’ús de la violència paraestatal per rebaixar les demandes de la societat.


Imatge de l'interior del Teatre Principal de Lleida durant l'acte ultra. Foto: Diario de Lérida 6/4/1976.



A Lleida, un grup de joves i no tan joves s’agruparien entorn de la Guàrdia de Franco, liderats per Miquel Gómez Benet, lloctinent a la província. Nascut a Barbens, fill de guàrdia civil, va fer carrera en el franquisme. A principis dels anys setanta, Gómez Benet es va saber envoltar d’un grup de joves disposats a sostenir el règim per qualsevol mitjà.
 
Miguel Gómez Benet. Foto del llibre de Ventura Margó: "La lluita per la democràcia. Lleida 1960-1975" La Paeria (1992).

Les primeres accions els enfrontaren a joves esquerrans, però progressivament van anar pujant de to, així que a mesura que el franquisme arribava a la seva etapa senil les accions van anar prenent un caire més violent. Primer es va produir l’assalt a la llibreria de Ventura Margó, seguides de les pallisses a sindicalistes com les rebudes per Antonio Chacón, els còctels molotov contra cases d’antifranquistes com Txema Palou, l'assalt al local de l'Associació Catalana de la Dona, els trets contra aparadors d’algunes botigues de carrers cèntrics, el més sonat el de la botiga de discos Orley, les cremes de cotxes com el del dirigent d’Òmnium Cultural Jaume Roca, la crema de llibreries com la Guimet o els intents d’atemptat contra governadors i exalcaldes franquistes com Miquel Montaña. El grup va començar a relacionar-se amb mercenaris i feixistes internacionals, alguns d’ells detinguts per intentar atemptar contra el ministre Martín Villa, es van organitzar camps de tir a les muntanyes del Montsec i altres punts de la Noguera. El ressò del grup s’anava estenent entre la societat ponentina i fora d’ella.

Notícia de l'atemptat a la botiga Orley de Lleida, al carrer Major. Fotos: Diario de Lérida 12/12/1976.



























Disseny del bloc Pau Llop.

UN XALET A LA CARRETERA D'OSCA (I)



La matinada del 6 d’octubre de 1976 la casa d’Eulogio Vallina va rebre una visita inesperada. Inesperada perquè a la casa no hi havia ningú, la visita no havia estat anunciada i el resultat de la visita és d’aquelles que esperes que no es produeixin gaire sovint.
Eulogio Vallina Pérez. Foto extreta: Diario de Lérida 25/3/1976.



Eulogio Vallina era un dels líders antifranquistes de Lleida. Va arribar de jove a la ciutat a treballar a la construcció. Ben aviat es va convertir en constructor. La seva consciència social el va portar al costat dels treballadors i de les reivindicacions democràtiques. Als anys seixanta entrà a les Hermandades Obreras de Acción Católica (HOAC), des d’on va teixir relacions amb l’activista Ventura Margó, membre del PSUC i el principal impulsor de les CC. OO. a la ciutat. Vallina va facilitar els locals de l’HOAC perquè els sindicalistes de les clandestines CC. OO. s’hi reunissin. Aquesta empara va ajudar a crèixer el sindicat, eina imprescindible per millorar les condicions de treball dels treballadors i treballadores lleidatanes durant aquella època.
 
Ventura Margó, el segon per la dreta, al costat de diferents dirigents del PSUC dels anys 70. Foto: Diario de Lérida 14/6/1977.


Als anys setanta la vida del franquisme, com la de Franco, estava en decadència. A dreta i a esquerra començaven a haver-hi moviments. Vallina va optar pel Reagrupament Socialista i Margó va continuar al PSUC, Lleida bullia. 


Disseny del bloc Pau Llop.