LA LLEIDA SILENCIOSA (II): ESPERITS AL CARRER DEMOCRÀCIA

Regularment arriba a algunes bústies de Lleida en format octaveta una publicitat d'un xaman africà afincat a la ciutat que viu, o almenys ho intenta, d'interpretar i amainar els mals de l'esperit, segons diu a l'anunci. Els adeptes lleidatans al nou empresari dels esperits no tenen una presència pública gaire notòria, ni tampoc sembla que aquesta sigui la pretensió de l'impulsor, més aviat s'hi endevina una finalitat econòmica que filosòfico-religiosa.

Tot i la distància temporal i la finalitat diferent, l'anunci de la bústia em fa pensar en una història d'esperits succeïda a Lleida entre finals del segle XIX i principis del XX. Resulta que un estudiant lleidatà, acabades les vacances de nadal, es traslladà altre cop a Barcelona amb la intenció de continuar el curs. El pare, abans de marxar, li va donar una quantitat de bitllets important en un sobre tancat perquè l'entregués en mà a un barceloní. A falta de telèfon, el pare esperava resposta del fill per carta, però passats cinc dies no en tenia notícia. El pare, preocupat, decidí posar-hi remei. A la matinada del cinquè dia, quan el pare va calcular que el seu fill, si no estava de festa, havia d'estar dormint, va acudir a un familiar amb facultats medianímiques per evocar amb força l'esperit del seu fill. Segons sembla, l'esperit del fill va possessionar-se del cos del mèdium en breus moments i mitjançant aquest va explicar-li que la persona a qui havia de donar els diners era fora de Barcelona i no havia pogut donar-li en mà el sobre fins a la nit anterior, un cop entregats, aquell mateix dia li va escriure per fer-li saber que els diners havien arribat a bones mans. L'esperit del fill afegia que rebria la carta l'endemà de la sessió esperitista. I així va ser com el dia següent el pare va rebre la carta i el fill es va despertar conscient d'haver somiat que havia estat a casa dels seus pares a Lleida. 
Al primer pis del número 12 del carrer Democràcia hi havia la seu del Cercle Cristià Esperitista de Lleida el 1900

Aquesta història va ser exposada en una conferència per Humbert Torres a la revista esperitista Luz, Unión y Verdad el 1917. Torres va ser un dels apòstols de l'esperitisme a Lleida, l'interès per aquesta religió li venia per tradició familiar, el seu pare, el doctor Marià Torres, n'era un dels seus màxims propagadors a la capital del Segre.

La història de l'esperitisme lleidatà i ponentí arrenca a mitjans del segle XIX i resta força allunyada del xamanisme africà arribat a Europa un segle més tard. La relació de la cultura europea contemporània amb els esperits es va desenvolupar fortament arreu del continent i també a les Amèriques entre mitjans del segle XIX i principis del XX. Aquesta cultura religiosa va tenir el seu codificador en el francès Allan Kardec, autor amb cert ressò als Països Catalans, en la seua línia es va crear la Unió Esperitista Kardeciana de Catalunya. Durant l'època assenyalada a les comarques de Ponent s'hi podien trobar seguidors kardecians a diferents poblacions com Tàrrega, Mequinensa, Maials, Balaguer, El Tarrós, Barbens, Bell-lloc o a la mateixa Lleida, entre altres.

A Lleida capital els esperitistes van aprofitar el període de llibertat obert durant el Sexenni Democràtic per fundar el 1873 el Cercle Cristià Esperitista, el qual tenia la seua seu el 1900 al primer pis del carrer Democràcia número 12, avui molt a prop del restaurant La Masia i del Col·legi Sagrada Família. Entre els fundadors del Cercle hi havia Marià Pérez Dalmau, Domènec Miquel i Josep Amigó i Pellicer (professor de l'institut de batxillerat de la ciutat i autor de diversos llibres i articles, alguns d'aquests li costarien represàlies, multes i presó per ofenses a l'Església catòlica). Amigó era el director de la revista esperitista publicada mensualment a Lleida  El Buen Sentido, la quantitat i continuïtat de números que van sortir ens fa pensar que l'esperitisme devia tenir força seguidors a Ponent. Més tard i ja entrat el segle XX apareixeria una altra revista a Lleida titulada Luz del Porvenir. La reacció de la cúria catòlica, que veia amenaçada la seua parròquia, no es feu esperar, amb l'objectiu de combatre l'esperitisme es va publicar la revista El Sentido Común (1875). Posteriorment, apareixerien altres centres a la ciutat que coneixem amb els noms de Centre Esperitista Victor Hugo i Centre Esperitista Luz del Alba.

Entre els seguidors més coneguts de l'esperitisme a Ponent hi havia persones influents com els doctors Torres, el pare Marià i el seu fill Humbert (diputat i alcalde de Lleida), regidors com Bonaventura Neach o el mateix president de la Generalitat, Lluís Companys. També l'anarquista lleidatà César Broto va flirtejar-hi durant un breu període de la seua vida.

Si parem atenció amb els noms relacionats amb l'esperitisme hi veiem diversos personatges vinculats amb el republicanisme, nacionalista o lerrouxista, i també amb l'anarquisme. L'esperitisme, ja fos per convicció o per oposició al catolicisme dominant, es considerava un punt de trobada de lliurepensadors, motiu pel qual s'hi trobaven entre els practicants alguns noms de l'esquerra catalana. Justament, per aquesta relació política i de confrontació amb la religió preponderant va fer que el franquisme perseguís i marginés les pràctiques esperitistes. Poc pes ha tingut l'esperitisme en la recuperació de la memòria històrica de l'antifranquisme. Aquesta seria la raó per la qual avui, quan es parla d'esperitisme, ens ve a la ment una imatge més pròpia de les pel·lícules americanes que de la tradició esperitista catalana i europea dels segles passats.

L'esperitisme és una religió que creu en la dualitat entre cos i ànima i la independència d'ambdós elements, quan el cos mor, l'ànima continua vivint, diuen els esperitistes que l'ànima descarna del cos. Els mèdiums eren el pont entre el món físic i el de les ànimes, ja que eren capaços de comunicar-se amb l'ànima d'un cos no present (com el cas de la història de l'inici d'aquest post). La telepatia era una altra forma de comunicació mitjançant el pensament, però entre dues ànimes ubicades en cossos diferents. I finalment, la criptestèsia que és la capacitat de conèixer un element sense usar cap dels sentits. Segons els esperitistes calia tenir certa sensibilitat per comprendre i dominar aquestes tècniques, però eren a l'abast de tothom.
El Buen Sentido, revista esperitista publicada pel Cercle Cristià Esperitista de Lleida (1875-1890) i El Sentido Común, la resposta catòlica (1875).

És per això que l'esperitisme oferia una relativa llibertat, no tenia intèrprets, és a dir, no disposava d'un clergat format com els cristians. Es considerava abominable cobrar per contactar amb els esperits, lluny dels programes de televisió actuals i no endevinava el futur. A més, els practicants podien combinar les pràctiques i creences esperitistes amb les cristianes sense problema, hi havia una certa reinterpretació de determinats textos. Tanmateix, la idea de Déu tenia alguns matisos, es concebia que tot era Déu, cosa que explicaria històries com la de Víctor Torres. Just abans d'anar a la guerra, Humbert Torres li va demanar al seu fill Víctor que en cas de perill invoqués a l'ànima de la seua difunta mare, segons Humbert, només hi havia de pensar amb força i  aquesta l'ajudaria, un fet que xoca amb la concepció cristiana que hagués invocat a Déu. 

L'esperitisme tenia influències de les religions orientals, molt de moda entre els esnobs europeus del segle XIX. Alguns dels seus seguidors hi barrejaren un cert component científic que creà una branca d'estudiosos de l'ànima coneguda com a metapsíquica (actualment, es coneix com a parapsicologia), Humbert i Marià Torres n'eren estudiosos (la història de més amunt és un exemple d'un cas d'estudi). L'emergència de la psicologia com a ciència va tenir certa relació amb l'esperitisme que cercava referents entre el racionalisme científic, d'aquí l'aparició de la metapsíquica, per distingir-se de la religió catòlica, més relacionada amb mites i llegendes. A diferència dels catòlics, els esperitistes aplaudien els batejos, casaments i enterraments civils, eren contraris a la guerra, entenien la religiositat com un fenomen personal individual i no col·lectiu com la religió catòlica.

L'esperitisme va tenir algunes desviacions cap a l'espectacle, com la prestidigitació, molt de moda durant l'època d'auge de l'esperistisme. Altres problemes de l'esperitisme venien provocats per la mateixa naturalesa de la religió, com la falta d'estructura d'aquest tipus de creença que provocava a vegades resultats poc esperats. Explicava César Broto que en una sessió esperitista a la Lleida dels anys trenta en què va ser convidat, un cop asseguts al voltant d'una taula i unides les mans, van començar a fer preguntes a l'esperit amb qui es volien comunicar. Al cap d'una estona, el mateix Broto va notar que la taula responia a les puntades d'un dels assistents.

Potser la visió que ens ha quedat amb el pas dels anys i de la repressió o marginació franquista de l'esperitisme ha estat aquesta, la de l'espectacle, com dèiem anteriorment, la de les pel·lícules americanes. Això fa que el xamanisme africà intenti ocupar un lloc oblidat a mig camí entre el curanderisme i la religiositat. L'esperitisme als Països Catalans va estar fortament arrelat al territori, era contestatari a la religió oficial, lliure i sense mitjancers, molt vinculat a determinats sectors de l'esquerra i capaç d'organitzar-se en igualtat. Aquest és un fenomen poc estudiat i amb presència a Lleida i comarques de Ponent, avui només ens queda el record d'aquell primer pis del carrer Democràcia número 12.


Bibliografia:
Jaume Barrull, Humbert Torres. Metge, filòsof, polític, Alfazeta, Lleida (2009).
César Broto, M. A. Bergés, La Lleida anarquista, Pagès Editors, Lleida (2006).
Premsa consultada: Luz, Unión y Verdad, El Buen Sentido, El Sentido Común.

EL PORTAL DE BOTERS, LA PORTA D'ENTRADA DE LA REVOLTA

Si ara parléssim d'un ajuntament asfixiat pels deutes de la seua legislatura, incapaç de sufragar despeses d'anys anteriors que es retarden en el temps, d'un estat que es queda amb les rendes dels ajuntaments i en retarda el pagament de les indemnitzacions, de la caiguda dels preus agrícoles i a sobre els veïns benestants aconsegueixen avantatges fiscals, si aquest bloc no parlés d'història, molts pensaríeu que estem parlant de la segona dècada del segle XXI. Sap greu dir-vos que aquesta és una situació viscuda altres cops al llarg de la història de Lleida i del país.
Quan va passar això? Com es va arribar a aquesta situació? Quines solucions van proposar l'ajuntament i l'estat? I el millor del cas, què van fer els ciutadans de Lleida? I què hi té a veure el Portal de Boters en tot això?

Corria l'any 1865, un any difícil per la caiguda dels preus del blat i les dificultats financeres de les institucions, tan l'estat com els ajuntaments. L'administració estatal poc preocupada pels interessos municipals va prendre la iniciativa, però enlloc de trobar una solució conjunta amb l'ajuntament, ho feu en contra. D'entrada, va apoderar-se de les rendes del pont i dels molins fariners propietat de l'ajuntament, fonts importants per la minsa hisenda municipal. I en segon lloc, les indemnitzacions per l'apropiació no arribaven, cosa que alimentava el deute de l'ajuntament d'anys anteriors. La reducció de les rendes va provocar les queixes dels veïns per la deixadesa del municipi, una de les queixes reflectida al periòdic El Ilerdense, portaveu de l'opositor Partit Moderat, era la poca il·luminació del pont. A això se li va afegir el mal estat del pont del Segre que al juny de 1866 acabaria veient com s'enfonsaven dos arcs del pont, via principal de comunicació de la ciutat.
Portal de Boters, segons Enric Garsaball, inspirat en un dibuix d'Alexandre de Laborde de 1806. Font: J. Lladonosa (2007).

L'ajuntament va proposar millorar la seua caixa, la proposta de l'ajuntament va arribar a principis de setembre de 1865 en forma d'impost sobre el consum de raïm. La solució de gravar sobre el consum afectava especialment les classes més desafavorides, que sense veu a l'ajuntament, veien augmentar els gravàmens sobre els seus irrisoris guanys. Tanmateix, que l'impost recaigués sobre les classes populars tenia un motiu clar, tres anys abans el Partit Progressista governant va proposar cobrar els consums per repartiment, però els majors contribuents de la ciutat s'hi van oposar. La seua força tenia pes no sols econòmic, sinó també polític, ja que el sistema democràtic no funcionava per sufragi universal, sinó censatari, és a dir, només podien votar els ciutadans que arribaven a un cert nivell de riquesa, cosa que excloïa un gruix important de la societat

L'impost va tenir repercussions immediates, els pagesos arrendataris, els més pobres, els havia vençut el primer termini dels arrendaments que acostumava a vèncer el 15 d'agost i entre l'augment de l'impost i la caiguda dels preus del blat la situació era insostenible. Les classes populars, amb l'augment de l'impost, consideraven que l'ajuntament havia trencat el pacte no escrit de no apujar la contribució per sobre de les possibilitats admissibles.

La reacció popular no es va fer esperar, la tarda del 5 de setembre un grup nombrós de gent va reunir-se espontàniament al finalitzar la jornada laboral enmig de la indignació general per places i carrers comentant la injustícia del nou impost. El malestar no va tenir més conseqüències per aquell dia, però s'havia posat en comú entre la població i hi havia una voluntat de revolta.

L'endemà, dia 6, els regidors van confirmar la seua voluntat de cobrar el nou impost i, preveient la possibilitat de desordres, van alertar el governador perquè controlés l'ordre públic amb les tropes de la guàrdia civil i l'exèrcit (llavors no hi havia antiavalots). La confirmació d'haver de pagar l'impost va acabar d'encendre els ànims encara més i en acabar el jorn de treball, de les converses es passà als fets.  Les reunions públiques i espontànies van passar a ser protestes públiques, aquestes es van dirigir cap a les casetes de cobrament d'impostos situades als portals d'entrada de la ciutat, els burots.

La casualitat va fer que el regidor que presidia la comissió de consums i els empleats cobradors es trobés en aquell moment al portal de Boters, situat al límit entre la plaça Cervantes (vora l'agència tributària) i els carrers de Boters i del Bisbe (tocant a una coneguda llibreria). El que en un principi era només una protesta irada d'un conjunt de ciutadans al límit de la seua subsistència, es va convertir en alguna cosa més quan regidor i empleats, apedregats i insultats pels manifestants, es van tancar als burots del portal des d'on van disparar contra els manifestants. Els trets van tocar a tres persones, dos van morir, una era una dona que sortia a buscar aigua a la font propera al portal.

Enlloc de dissoldre els manifestants, allò va generar tot un seguit d'aldarulls que van tenir la ciutat controlada pels manifestants durant tota la nit, sense que les tropes s'atrevissin a sortir massa, només la guàrdia civil aconseguí detenir alguns manifestants, agreujant més la situació. El regidor només va aconseguir sortir del burot sota promesa d'eliminar l'impost.

El dia 7, la revolta continuava en marxa i s'havia estès per tota la ciutat, els regidors, veient que no podien controlar la situació i que el governador civil no feia res per aturar-ho, van decidir reunir-se amb els majors contribuents, amb qui havien pactat l'impost, per fer-se enrere i complir amb la promesa feta pel regidor de consums als manifestants. A falta d'aquests ingressos l'ajuntament no podria pagar a l'estat els impostos pendents, que d'altra banda li devia l'estat per haver-se quedat les rendes del molí i els portals.

Vista de la plaça Cervantes, de de l'Agència Tributària, al capdamunt de rambla Aragó. Foto: la Paeria.
Alguns grups de manifestants controlaven els burots dels diferents portals, altres recorrien la ciutat reclamant l'alliberament dels detinguts la nit anterior. Veient la negativa de les autoritats, decidiren travessar tot el carrer Major i dirigir-se a l'ajuntament, l'embat del nombrosíssim grup va fer témer al tinent d'alcalde l'assalt al consistori, qui auxiliat per serenos i forces municipals, va resistir els apedregaments de la multitud, els crits i esvalot també es giraren contra la casa del regidor Vilanova, que també apdregaren. A falta de resultats, els revoltats van anar a buscar al governador a la seu del govern civil, aquest va sortir al balcó i va amenaçar als revoltats perquè aturessin la revolta, cosa que no van fer. Llavors, el governador, que havia fet situar tropes de la guàrdia civil a la façana del riu (actual avinguda de Blondel) i tombant per la plaça Sant Francesc es presentaren amb actitud de disparar contra els manifestants al carrer Major. Això va fer marxar el tumult.

Les tropes van patrullar tota la nit per la ciutat i, l'endemà, en vista de la força dels manifestants van decidir alliberar els detinguts. Tanmateix, els revoltosos van cremar els burots i un magatzem. L'eliminació de l'impost, l'alliberament dels detinguts i l'arribada de tropes de Manresa va calmar els ànims, però es mantenia una calma tensa. El regidor del Partit Demòcrata (i republicà) Miquel Ferrer i Garcés apuntava que ningú s'atrevia a cobrar l'impost perquè li perillava la vida, però també entenia que l'ajuntament i el poder públic havia quedat deslegitimat. En conseqüència, els regidors van presentar la seua dimissió al governador, però aquest no els la va acceptar fins al juny de 1866 havent d'enfrontar-se amb els problemes i el conseqüent desgast de la situació.

El motí dels dies 6, 7 i 8 de setembre no va fer tornar a la calma a la població, que encara temia que els governants mantinguessin la voluntat de tornar a implantar l'impost, el dia 11 de setembre el paller de l'antic regidor Josep Gort, del Partit Moderat, cremava incendiat per alguns revoltats. L'amenaça sobre els rectors polítics de la ciutat, fossin al govern o a l'oposició, continuava planant. Les ordres del governador perquè els regidors apliquessin novament l'impost van ser desoïdes pels regidors, atemorits per la ciutadania.


L'impost dels consums era odiat per la població més pobra que en patia les conseqüències, però no sols la de Lleida, dies més tard hi hauria intents de revolta a Balaguer i a Térmens. La revolta de 1868, que obriria el Sexenni Democràtic (1868-1874), va tenir molt suport a Lleida i comarques de Ponent, una de les primeres mesures que es van prendre va ser l'eliminació dels consums, que no es reprengueren fins el 1874 provocant una altra revolta, però això ja és una altra història.

Bibliografia:
Josep M. Pons i Altés, Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX, Pagès Editors, Lleida (2002).
Josep Lladonosa i Pujol, Els carrers i places de Lleida a través de la història, Paeria/UdL, Lleida (2007).