JOSÉ MARTOS O'NEALE

Aquest article està dedicat al meu professor Josep Termes

El curs escolar 2011 començava amb polèmica, el Tribunal Suprem havia dictat una sentència qüestionant el català com a llengua vehicular a l'escola. Catalunya compta amb nombrosos exemples com aquest, però un dels més recordats i citats va ser José Martos O'Neale. Aquest personatge, de trànsit fugaç per la capital de la província de Lleida, va ser-hi designat com a governador civil el maig de 1899. Martos O'Neale provenia d'un altre govern civil, el de les Filipines. Havia estat governador fins a la independència de les Illes com a colònia espanyola, set mesos endarrere, cosa que l'havia dotat una especial sensibilitat cap a tot allò que fes olor a nacionalisme. Qui sap si qui el va nomenar pensava que anava d'una colònia a una altra.

El Casino Principal vist des de l'avinguda Blondel (Foto: S. Miret).
Encara no feia quinze dies que era a Lleida quan Martos va ser convidat a presidir la cinquena edició dels Jocs Florals de la ciutat, en què el curador era mossèn Jaume Collell, un dels patriarques del catalanisme conservador i moderat. Segons Martos, el discurs de mossèn Collell el va indignar tant que va aixecar-se de la cadira de president i va abandonar l'acte, amb la conseqüent sorpresa de l'auditori. Collell va fer referència a Irlanda que en aquella època es trobava en plena reivindicació de la Home Rule (l'autonomia). Aquest va ser el primer avís del que els esperava als lleidatans a partir de llavors, però aquests no es quedaren de braços plegats.

Al 10 setembre del mateix 1899, es celebrà a Tàrrega un Aplec Catalanista que costà una denúncia a mossèn Josep Cardona, de Sabadell, que hi feia un parlament. Martos veié les simpaties del carlisme pel catalanisme en el parlament de Cardona i segons assegura el governador s'hi augurar la independencia de Cataluña, s'hi va exhortar als oients á que segaran ("bon cop de fals") frase textual, á cuantas personas ejercieren cargos públicos en Cataluña sin ser catalanes. Cardona va ser condemnat a presó que evità gràcies al pagament d'una quantiosa multa.

Un mes i mig més tard, el 20 d'octubre de 1899, el Foment del Treball havia engegat una campanya pel concert econòmic i l'autonomia i contra l'impost d'Utilitats i del Treball que gravava amb un tipus més alt a Barcelona que a Madrid. Entre les mesures promogudes pel Foment hi havia el Tancament de Caixes, és a dir, la negativa a pagar l'impost referit. A Martos se li girà feina, es llegí tots els diaris lleidatans amb lupa amb la intenció d'evitar que la premsa propagués la campanya. Era impossible que cap diari no resultés encausat, i així va ser com la publicació d'un article titulat Quin fastich va suposar la recollida del número relacionat de la Veu del Segre i el processament del seu autor.

La jugada no li va sortir massa bé al governador, perquè els ponentins enlloc d'allunyar-se del catalanisme feren tot el contrari. A principis de gener de 1900 quatre grups de quatre poblacions diferents (Lleida, Cervera, Ponts i Balaguer) sol·licitaren ser legalitzats sota el paraigua dels estatuts de la Unió Catalanista. Martos feu tot el possible per evitar-ho. Novament, la seua acció provocà una nova reacció, el catalanisme ponentí va organitzar un gran míting als Camps Elisis el 18 de febrer de 1900. Martos féu el recompte del míting, i enlloc de fer el que es fa a dia d'avui de reduir el nombre de manifestants, el governador en va comptar uns dos mil, cosa que indica l'èxit de l'esdeveniment. A més, Martos explica que entre els tres-cents manifestants vinguts en tren de Barcelona, a les finestres del ferrocarril hi penjaren pancartes on s'hi podia llegir Independència, Llibertat, Mori Castella o Fora lladres y castellans.
Resposta al llibre de Martos O'Neale per part de Manuel Roger de Llúria

Si Martos no en tenia prou de buscar-se enemics en la vida pública, en l'àmbit privat sembla que també practicava aquest esport. S'explica que un dia entrà al Casino Principal (al carrer Major), on s'hi trobava bona part de la burgesia lleidatana i alguns prohoms del catalanisme local, Martos va deixar anar unes quantes frases poc amigues del catalanisme en un to provocatiu. Ningú va respondre, tret d'un militar català conegut com a Francesc Macià que no es pogué contenir. Enlloc de respondre immediatament, Macià va voler evitar convertir-ho en una causa entre un subordinat i el seu superior, va anar a casa, es va treure la roba de militar i es va vestir de civil, es va presentar al Casino i li va plantar la canya davant de tothom, però enlloc de suposar-li una sanció, Martos va quedar parat tan de l'actitud de Macià que li confià la custòdia de la seua filla. No passarien gaires anys que Macià prendria les regnes d'un catalanisme que s'encaminaria cap a l'independentisme.

Veient que no podia acabar amb el catalanisme i que cada cop li sortien més adeptes, fins i tot entre els garants de la unitat de l'estat, Martos decidí estrènyer el setge. Al març de 1900, com a cap de la Junta Provincial d'Instrucció Primària l'emprengué també contra el català a l'escola, amenaçant els mestres d'obrir-los un expedient governatiu si no ensenyaven en castellà. Els arguments recorden alguns dels exhibits avui en dia pels detractors del català a l'escola, com ara la il·legalitat d'ensenyar en català o que origina perjuicios de difícil remedio a la infancia de hoy. Poc més tard, patien les conseqüències les caramelles, el grup de joves que anaven pels carrers de Lleida cantant van ser detinguts per la policia. També es prohibí el cant dels Segadors, no podent-ho fer als Jocs Florals de 1900, com s'havia fet cada any. La febre contra Els Segadors va suposar-li una denuncia al republicà Josep Estadella que va escriure una poesia amb aquest títol publicada a La Veu del Segre.

L'ambient estava força carregat i, enmig de l'exaltació, l'Associació Catalunya va decidir organitzar un acte que provocà força ressò a Lleida i comarques de Ponent.  L'entitat va programar una baixada pel Segre on hi destacaven Enric Arderiu, Manuel Roger de Llúria i Joan Bergós (pare del republicà i catalanista Antoni Bergós). Els organitzadors havien previst una excursió en una muleta (barca més petita que un llaüt molt utilitzada a Lleida) des de Lleida a Torres de Segre pel diumenge 30 de setembre de 1900. 

Els expedicionaris sortiren a les 11 del matí de l'areny del Segre, prop de Pardinyes i circularen riu avall, alguns duien barretines i els acompanyava a la barca una gran senyera catalana. Molta gent que passejava per aquella hora per la banqueta s'acostaren a veure que passava al riu i alguns saludaren als mariners, el governador que s'ho mirava des de casa seua, va veure com des de la barca li aixecaven el braç, fet que el va enfurismar encara més. Mentrestant, la policia intentava des de les ribes atrapar-los, però va ser en va. En passar per sota el pont del riu algú poc amic del catalanisme llençà una pedra grossa que impactà al lateral de la barca sense ferir a ningú. Enmig de l'excitació, els qui es trobaven dalt de la barca van entonar Els Segadors, tot i estar prohibit pel governador. A cada poble que passaven hi pronunciaren parlaments o hi llegiren poesies. A Torres hi van dinar i van visitar l'ermita de Carrassumada, però en tornar a Lleida a l'alçada de l'Hostal del Batlle algú provinent de la ciutat els avisà que a l'alçada del portal de Sant Antoni els esperaven un grup d'homes armats amb pals que recordaven les porres dels policies humiliats al matí, però ara vestits de paisà amb intencions de fer pocs amics. Sabent això, els expedicionaris es dispersaren sense conseqüències. 
Foto amb els expedicionaris del Segre (30/9/1900).

L'endemà, no hi va haver tanta sort i les represàlies no es feren esperar, s'instruí causa contra els expedicionaris que acabaren absolts en un judici, a excepció d'Enric Arderiu i Valls. Arderiu, historiador, catalanista i linyolenc era també l'arxiver i bibliotecari de l'estat a Lleida, funcionari en definitiva. A través de la feina van agafar-lo, era el més vulnerable dels encausats, li feren perdre el lloc de treball, però podia reingressar a funcionari si ho feia fora de Catalunya. Va ser enviat a Huelva, d'aquí passà a Madrid i a Huesca fins que va poder tornar a Catalunya. Abans va passar per Barcelona, on dirigí el periòdic La Renaixensa. El seu retorn a Lleida es produí el 1906, però l'Arderiu que havia conegut Martos havia evolucionat molt. Director del periòdic Catalunya (1916 i 1920), impulsor del Centre Excursionista de Lleida, l'experiència del desterrament l'havia canviat, aviat s'amistançà amb Macià fins a convertir-se en un dels principals defensors de l'independentisme a Lleida, s'adherí a la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), no arribà a militar a Estat Català, successor de la FDN, a causa de la seua mort (1920).

Martos va canviar de destí al febrer de 1901, deixava a Lleida un hort adobat per a l'emergència del catalanisme que a partir de llavors seria un dels eixos de la política lleidatana. La seua experiència va ser tan intensa que en va voler deixar testimoni escrit al llibre Peligro Nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo (1901).  El llibre semblava una advertència als seus successors perquè continuessin la seua obra, però donat que el resultat de la repressió contra aquest ideal no acabà com ell volia, els qui el succeïren foren més moderats. 

En canvi sí que se li ha de reconèixer un doble mèrit, d'una banda, haver aconseguit que, més enllà dels de la ceba, els ponentins prenguessin consciència de la seua identitat nacional i de la voluntat de l'estat de fer-la desaparèixer, i de l'altra banda, d'haver aconseguit que els lleidatans descobrissin el riu com un espai on portar-hi a terme les seues reivindicacions, encara que les remullades en ple gener de Lleida Ambiental estaven molt lluny de celebrar-s'hi.

Bibliografia:
Romà SOL, Carme TORRES, Lleida i el fet nacional català (1878-1911), Edicions 62, Barcelona (1978).
Joaquim CAPDEVILA I CAPDEVILA, Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2008).
Quintí CASALS, "Macedònia història de lleidatans políticament incorrectes", dins Revista Arts, núm. 27, Cercle de Belles Arts (2007).
José MARTOS O'NEALE, Amado REYGONDAUD, Peligro Nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo, Madrid (1901).
Manuel ROGER DE LLÚRIA, L'As de Bastos, Impremta Mariana, Lleida (1901).

EL ROYAL CONCERT, EL LOCAL DE MODA DE LLEIDA

Si pensem en locals festius de moda a Lleida molts dels lectors pensareu en la zona dels vins que s'arreplega als voltants del carrer Sant Martí o damunt del turó de Gardeny. Si a més a més, es demana que penseu en algun local amb música en directe la cosa ja es simplifica més. Fa prop de cent anys, va establir-se a Lleida un local que de seguida va fer-se un lloc a les vesprades i nits lleidatanes. El local portava per nom Royal Concert, un nom que es repeteix en altres ciutats com Barcelona o Saragossa i que en copiava també l'activitat. El Royal era un music hall, un tipus de local molt de moda a Europa i que a Barcelona s'arreplegava al voltant del Paral·lel, s'hi barrejaven diversos tipus d'espectacle, comèdia, música en directe i ball. 

El local de Lleida estava situat al número 9 del carrer Cavallers, possiblement on fa un temps s'hi va instal·lar una botiga d'electrodomèstics i on encara la seua façana té rastres del què va ser, amb una planta baixa, un primer pis de llotges i un escenari al fons. El Royal no era freqüentat per dones i algun diari de l'època parlava de la presència de "cambreres" (eufemisme que designava a les prostitutes), hi havia taules de joc, s'hi cantava flamenc, pel que sembla era un dels locals d'aquest tipus de música als Països Catalans, cupletistes i, sobretot, alcohol i festa, molta festa. El local tancava ben tard a la matinada. A Lleida, hi havia altres locals que reflectien l'èxit del music hall com el Paris o el Colom, però cap dels tres va passar de 1923, el Royal casualment va tancar un mes més tard d'haver-se produït el cop d'estat de Primo de Rivera. La fama adquirida va arribar lluny, superat l'any 2000 Romà Sol o Joan Bellmunt en feien record a la premsa comarcal.

Tanmateix, la història que volem contar avui té lloc en aquest local de moda de la nit lleidatana, però no té relació amb la seua activitat habitual. Era un dijous de mitjans de febrer de 1915 quan el propietari del local, un forà conegut com senyor Melich, va acomiadar un cambrer. El senyor Melich no va parar atenció que gairebé tots els cambrers del Royal estaven afiliats a la Societat de Cambrers la Unió, i es va vantar de l'acomiadament davant dels seus treballadors.
A la dreta el local que va albergar el Royal Concert.

Un grup de cambrers del local immediatament, entenent que s'havien trencat els acords entre el propietari i els treballadors, van proposar declarar-se en vaga. Una part dels treballadors s'hi van negar i la qüestió va passar a instàncies de la Societat de Cambrers que es reuní al Centre Obrer per mirar d'aclarir el conflicte. Lluny d'arreglar la problemàtica entre els cambrers del Royal, les coses van anar a més, la Societat de Cambrers la Unió va donar suport als cambrers en vaga, fet que va provocar l'escissió dels contraris a la vaga. Els detractors van fundar la Societat de Cambrers la Fraternal. La qüestió no acabà aquí, ja que s'establí una lluita entre La Fraternal i La Unió per ser el referent sindical dels cambrers lleidatans.

Això no hagués passat de ser un conflicte entre cambrers si no fos perquè els dos sindicats van disputar-se el lloc dins del Centre Obrer. La casa dels obrers lleidatans era un referent a la ciutat i si es volien guanyar les vagues i reivindicacions valia la pena tenir-lo al costat, però el Centre només acceptava una societat per ofici, fet que complicava les coses. Com que cap de les dos societats volia perdre la seua adhesió al Centre, el conflicte es va traslladar al conjunt d'afiliats al Centre Obrer, però aquest ja tenia problemes d'aquest tipus força recents.

A principis de 1915, el Centre Obrer sortia d'una altra escissió. La Societat d'Ebenistes va separar-se'n després de no rebre el suport del Centre en la vaga que reclamava la jornada de nou hores, tan sols uns pocs ebenistes que no compartien la reivindicació van quedar-se al Centre. Aquest precedent va fer que, en un primer moment, el Centre no es decidís per cap de les dues societats de cambrers. En canvi, qui sí ho tenia clar eren les societats de cambrers L'Aliança de Barcelona, El Porvenir de Saragossa o La Unió de València, que donaren suport a la vaga. El detall important era que totes elles pertanyien a la CNT i aquest suport capgiraria la relativa neutralitat del Centre Obrer.

Mentre el Centre es decidia, els cambrers en vaga no es van aturar, van empasquinar Lleida demanant el boicot al Royal i des de l'1 de març van muntar-hi guàrdia per tal de dissuadir a la gent que hi anés. El poder públic va enviar la policia, cosa que va conduir a un enfrontament amb els obrers i la detenció d'un d'ells.

La solidaritat dels sindicats anarquistes de la CNT va donar ales als vaguistes que veien reforçada la seua posició, una posició que es refermava amb la tenacitat al carrer. Poc a poc, el Centre va anar decantant-se per la Societat La Unió que va acabar obtenint el seu suport i expulsant La Fraternal. Això va facilitar l'organització del míting del divendres 19 de març en què hi van assistir un grup d'oradors de la CNT de Barcelona, entre els quals Salvador Seguí. El sindicalista s'estrenava a la seua ciutat natal com a orador i el seu suport va tenir més repercussió dins el Centre Obrer que en el desenvolupament de la vaga. Després de quaranta dies en vaga i haver aconseguit que Salvador Seguí trepitgés Lleida, els treballadors del Royal van fer claudicar a Melich que va haver d'acceptar les condicions dels obrers.
El carrer Cavallers a la part baixa, al fons el Royal Concert.

 Malauradament, la divisió del cambrers va significar que les dues societats presentessin diferents bases per negociar amb els patrons, cosa que va provocar una vaga dos mesos més tard. En aquesta segona vaga es visualitzà el canvi d'orientació del sindicalisme local, el Centre va donar suport a la vaga de La Unió, però a més s'hi van sumar solidàriament els paletes, els blanquers, els metal·lúrgics, els fusters i els teulers. L'èxit dels cambrers de La Unió els havia convertit en un referent per a la resta de societats lleidatanes. Lleida va restar paralitzada, els partidaris de l'acció directa demostraren la seua força, la solidaritat els va fer més forts. El suport de la CNT els va acostar a aquests sindicats, cosa que va significar la marginació de les altres tendències existents dins el Centre Obrer (republicans nacionalistes, republicans radicals i socialistes), partidàries d'un altre sistema de negociació, el seu futur era a la UGT.

La vaga dels cambrers del Royal Concert va donar un tomb important dins l'obrerisme lleidatà sense voler-ho, l'anarcosindicalisme va passar de ser una tendència més dins el sindicalisme local a ser majoritària. L'ajut dels sindicats de cambrers de la CNT i del carismàtic Salvador Seguí de ben segur que hi van ajudar. El 5 de setembre de 1916, el Centre Obrer passà a anomenar-se Federació Local Obrera, encaminant-se cap al sindicalisme cenetista, un gir que influiria a la majoria de sindicats de les comarques de Ponent que imitarien els seus companys lleidatans en poc temps. El prestigi de la CNT en les lluites laborals va fer que arribés a tenir 10.312 afiliats a la província, segons dades del congrés comarcal de juny de 1920, tot un rècord que començar amb l'acomiadament d'un cambrer del Royal Concert una nit de febrer de 1915 i la negativa dels seus companys a acceptar-ho.

LA SANITAT PÚBLICA A LLEIDA: LA GOTA DE LLET

Actualment, quan la salut no acompanya encara podem recórrer a la sanitat pública, tot i el context de retallades en què ens trobem. Malauradament, els nostres rebesavis i besavis no van tenir tanta sort, la sanitat l'havien de pagar de la pròpia butxaca. Tot sovint les classes populars amb els pocs ingressos que tenien no hi podien fer front i en quedaven al marge a mercè de l'esdevenidor. Esperem que no hàgim de tornar a aquella situació.

Segons Vicedo, Jové i Lladonosa, a principis del segle XIX la mortalitat infantil arribava al 30% dels parts, una mortalitat que afectava també a les dones embarassades, ja que el risc de morir en el part era força elevat. Fins a finals del segle XIX, la mortalitat a Lleida es concentrava als mesos d'estiu, època en què la multiplicació de bacteris afavoria les malalties de l'aparell digestiu i infeccioses. A finals de segle XIX hi va haver un canvi en aquesta estacionalitat, sent l'hivern l'època amb més morts, el causant del canvi està relacionat amb la millora de la sanitat i l'aparició d'un fenomen nou que té a veure amb la Gota de Llet.
Edifici de la Gota de Llet (1919). Obra de Morera i Gatell.

El primer d'abril de 1919 s'inaugurava a Lleida l'edifici de la Gota de Llet, alguns lleidatans de seguida sabran de què parlem, però a molts altres aquest nom no els dirà res. La Gota de Llet era una organització benèfica dedicada a la pediatria i neonatologia, feia especial incís en l'alletament matern, d'aquí el nom. La història de la Gota de Llet va començar a Barcelona el 1890, i no a París (1892) com es deia fins ara. Tanmateix, és possible que des de la capital francesa es difongués per diferents llocs d'Europa. Al nostre país diverses ciutats van albergar la institució de la Gota de Llet, a més de Barcelona, n'hi havia a Maó, Terrassa o a la mateixa Lleida. La Gota de Llet lleidatana era diferent de les altres, tal com veurem, d'entrada pel seu origen.

Justament, un personatge i en unes eleccions municipals foren l'origen de la Gota de Llet a Lleida. El personatge era el metge republicà Humbert Torres i les eleccions, les de 1917. Els republicans catalanistes actuaven a Catalunya com un autèntic partit socialdemòcrata, Humbert Torres n'era un dels seus principals mentors intel·lectuals, havia estat influït per l'higienisme i havia conegut de primera mà les penúries i reivindicacions dels obrers lleidatans de principis del segle XX, per la qual cosa creia en les institucions públiques com a eina per disminuir les diferències socials.

El doctor Torres feia contínuament campanyes per millorar la salut a la premsa lleidatana, però els intents d'aconseguir l'alcaldia per portar-los a terme no es van materialitzar fins al gener de 1918. Al novembre de 1917 hi va haver eleccions municipals, una estranya coalició coneguda com a Concentració Popular va aconseguir la victòria. La Concentració Popular tenia un programa de mínims, tan curt que es resumia en un punt, el rebuig dels alcaldes de reial ordre. Fins llavors tots els alcaldes de Lleida no sorgien d'unes eleccions, sinó per nomenament del rei, que generalment responia als seus interessos i d'una minoria i no a la voluntat dels lleidatans (recordeu que les dones encara no votaven).

Com dèiem, Concentració Popular era una coalició molt heterogènia formada per tots els afectats d'aquest tipus d'alcaldies, en formaven part els republicans catalanistes (PRC), els regionalistes (la Lliga), els catalanistes, mauristes (facció del Partit Conservador), carlins de l'Agrupació la Margarita (carlins catalanistes), republicans radicals (partit d'en Lerroux) i liberals autonomistes (facció catalanista del Partit Liberal). Una mena de coalició que en termes actuals abastaria partits de més a la dreta del PP fins a ICV. A l'altra banda del ring hi havia Concentració Monàrquica, una altra coalició formada pels dos partits del règim (Partit Liberal i Partit Conservador) més l'altra facció carlina. La victòria de Concentració Popular va ser total, dels 12 llocs a cobrir en van aconseguir 11.

Les convulsions socials de 1917 van portar la Lliga al govern de concentració de Madrid, cosa que va facilitar que aquell any no es nomenessin els alcaldes per reial ordre. Així va ser com Humbert Torres va aconseguir l'alcaldia, era el primer cop que un republicà presidia un consistori a Lleida després de la Primera República (1873), immediatament la coalició es va posar a treballar. La primera feina va ser endeutar-se, ja que els ajuntaments d'aquella època estaven encara més escanyats que els actuals. L'ajuntament va començar a treballar amb l'emprèstit que havia demanat i que ascendia al milió de pessetes. Aquests diners anaven lligats al programa que s'havia de dur a terme: construcció de serveis (nou escorxador municipal, escoles de formació professional, etc.), portada d'aigües i xarxa de clavegueram, arranjament de carrers i redacció d'un pla d'eixample. Dins d'aquest ambiciós programa, que recordava el de l'alcalde Manuel Fuster de mitjans del XIX, hi havia la construcció de l'edifici de la Gota de Llet.
Entre el Banc d'Espanya i l'estació d'autobusos hi havia la Gota de Llet.

Un any i poc més de mandat va tardar el nou consistori a tenir enllestit l'edifici modernista de la Gota de Llet, obra de l'arquitecte Francesc de P. Morera i Gatell. Entre les innovacions que va aportar Torres hi havia l'ampliació de les seues funcions, no sols es va destinar a pediatria, sinó també a altres especialitats,   però encara més important va ser l'allunyament de la beneficència i la conversió en un dels primers serveis sanitaris completament públics i mantingut per les tristes i endeutades finances municipals.

L'edifici albergava tres espais diferenciats. El primer era el dispensari municipal que oferia quatre especialitats, medicina general i malalties de transmissió sexual (llavors conegudes com a malalties venèries), dirigides pel facultatiu Arturo Hellín (parent de l'alcalde d'època franquista), oftalmologia, a càrrec de Robert Pereña (germà del republicà Alfred Pereña) i cirurgia general, amb Manuel Mercè. El segon era la Casa de Socors dedicada a les urgències, coberta amb el mateix equip de metges i que estava oberta dia i nit per a qualsevol persona. I el tercer era l'Institut de Puericultura i Gota de Llet, que donava nom a l'edifici, i estava format per tres seccions, neonatologia (segons la notícia del moment puericultura i maternologia) atesa pel doctor Cava, pediatria i ginecologia (la premsa deia paidopatia), atesa pel doctor Atilio Sales. Fins i tot, es va organitzar una secció anomenada "Laboratori" i dirigida pel doctor Rabassa on la tasca principal era l'esterilització de la llet.

L'edifici de la Gota de Llet es va construir als terrenys recuperats al riu gràcies a la Banqueta i que avui coneixem com l'avinguda Blondel, tocant a l'antic Mercat Municipal de Sant Lluís (on actualment hi ha l'estació d'autobusos de Lleida) i molt a prop de l'Hospital de Santa Maria (on hi ha l'IEI), l'altra institució sostinguda amb diner públic (municipal primer i de la diputació després). L'edifici va aguantar la Guerra Civil i als anys cinquanta del segle XX va passar a dependre de la Creu Roja fins que va ser enderrocat i es va perdre una petita joia del modernisme lleidatà, però també una mostra de la voluntat regeneradora i de servei públic, sense exclusions, en matèria sanitària.