JOSÉ MARTOS O'NEALE

Aquest article està dedicat al meu professor Josep Termes

El curs escolar 2011 començava amb polèmica, el Tribunal Suprem havia dictat una sentència qüestionant el català com a llengua vehicular a l'escola. Catalunya compta amb nombrosos exemples com aquest, però un dels més recordats i citats va ser José Martos O'Neale. Aquest personatge, de trànsit fugaç per la capital de la província de Lleida, va ser-hi designat com a governador civil el maig de 1899. Martos O'Neale provenia d'un altre govern civil, el de les Filipines. Havia estat governador fins a la independència de les Illes com a colònia espanyola, set mesos endarrere, cosa que l'havia dotat una especial sensibilitat cap a tot allò que fes olor a nacionalisme. Qui sap si qui el va nomenar pensava que anava d'una colònia a una altra.

El Casino Principal vist des de l'avinguda Blondel (Foto: S. Miret).
Encara no feia quinze dies que era a Lleida quan Martos va ser convidat a presidir la cinquena edició dels Jocs Florals de la ciutat, en què el curador era mossèn Jaume Collell, un dels patriarques del catalanisme conservador i moderat. Segons Martos, el discurs de mossèn Collell el va indignar tant que va aixecar-se de la cadira de president i va abandonar l'acte, amb la conseqüent sorpresa de l'auditori. Collell va fer referència a Irlanda que en aquella època es trobava en plena reivindicació de la Home Rule (l'autonomia). Aquest va ser el primer avís del que els esperava als lleidatans a partir de llavors, però aquests no es quedaren de braços plegats.

Al 10 setembre del mateix 1899, es celebrà a Tàrrega un Aplec Catalanista que costà una denúncia a mossèn Josep Cardona, de Sabadell, que hi feia un parlament. Martos veié les simpaties del carlisme pel catalanisme en el parlament de Cardona i segons assegura el governador s'hi augurar la independencia de Cataluña, s'hi va exhortar als oients á que segaran ("bon cop de fals") frase textual, á cuantas personas ejercieren cargos públicos en Cataluña sin ser catalanes. Cardona va ser condemnat a presó que evità gràcies al pagament d'una quantiosa multa.

Un mes i mig més tard, el 20 d'octubre de 1899, el Foment del Treball havia engegat una campanya pel concert econòmic i l'autonomia i contra l'impost d'Utilitats i del Treball que gravava amb un tipus més alt a Barcelona que a Madrid. Entre les mesures promogudes pel Foment hi havia el Tancament de Caixes, és a dir, la negativa a pagar l'impost referit. A Martos se li girà feina, es llegí tots els diaris lleidatans amb lupa amb la intenció d'evitar que la premsa propagués la campanya. Era impossible que cap diari no resultés encausat, i així va ser com la publicació d'un article titulat Quin fastich va suposar la recollida del número relacionat de la Veu del Segre i el processament del seu autor.

La jugada no li va sortir massa bé al governador, perquè els ponentins enlloc d'allunyar-se del catalanisme feren tot el contrari. A principis de gener de 1900 quatre grups de quatre poblacions diferents (Lleida, Cervera, Ponts i Balaguer) sol·licitaren ser legalitzats sota el paraigua dels estatuts de la Unió Catalanista. Martos feu tot el possible per evitar-ho. Novament, la seua acció provocà una nova reacció, el catalanisme ponentí va organitzar un gran míting als Camps Elisis el 18 de febrer de 1900. Martos féu el recompte del míting, i enlloc de fer el que es fa a dia d'avui de reduir el nombre de manifestants, el governador en va comptar uns dos mil, cosa que indica l'èxit de l'esdeveniment. A més, Martos explica que entre els tres-cents manifestants vinguts en tren de Barcelona, a les finestres del ferrocarril hi penjaren pancartes on s'hi podia llegir Independència, Llibertat, Mori Castella o Fora lladres y castellans.
Resposta al llibre de Martos O'Neale per part de Manuel Roger de Llúria

Si Martos no en tenia prou de buscar-se enemics en la vida pública, en l'àmbit privat sembla que també practicava aquest esport. S'explica que un dia entrà al Casino Principal (al carrer Major), on s'hi trobava bona part de la burgesia lleidatana i alguns prohoms del catalanisme local, Martos va deixar anar unes quantes frases poc amigues del catalanisme en un to provocatiu. Ningú va respondre, tret d'un militar català conegut com a Francesc Macià que no es pogué contenir. Enlloc de respondre immediatament, Macià va voler evitar convertir-ho en una causa entre un subordinat i el seu superior, va anar a casa, es va treure la roba de militar i es va vestir de civil, es va presentar al Casino i li va plantar la canya davant de tothom, però enlloc de suposar-li una sanció, Martos va quedar parat tan de l'actitud de Macià que li confià la custòdia de la seua filla. No passarien gaires anys que Macià prendria les regnes d'un catalanisme que s'encaminaria cap a l'independentisme.

Veient que no podia acabar amb el catalanisme i que cada cop li sortien més adeptes, fins i tot entre els garants de la unitat de l'estat, Martos decidí estrènyer el setge. Al març de 1900, com a cap de la Junta Provincial d'Instrucció Primària l'emprengué també contra el català a l'escola, amenaçant els mestres d'obrir-los un expedient governatiu si no ensenyaven en castellà. Els arguments recorden alguns dels exhibits avui en dia pels detractors del català a l'escola, com ara la il·legalitat d'ensenyar en català o que origina perjuicios de difícil remedio a la infancia de hoy. Poc més tard, patien les conseqüències les caramelles, el grup de joves que anaven pels carrers de Lleida cantant van ser detinguts per la policia. També es prohibí el cant dels Segadors, no podent-ho fer als Jocs Florals de 1900, com s'havia fet cada any. La febre contra Els Segadors va suposar-li una denuncia al republicà Josep Estadella que va escriure una poesia amb aquest títol publicada a La Veu del Segre.

L'ambient estava força carregat i, enmig de l'exaltació, l'Associació Catalunya va decidir organitzar un acte que provocà força ressò a Lleida i comarques de Ponent.  L'entitat va programar una baixada pel Segre on hi destacaven Enric Arderiu, Manuel Roger de Llúria i Joan Bergós (pare del republicà i catalanista Antoni Bergós). Els organitzadors havien previst una excursió en una muleta (barca més petita que un llaüt molt utilitzada a Lleida) des de Lleida a Torres de Segre pel diumenge 30 de setembre de 1900. 

Els expedicionaris sortiren a les 11 del matí de l'areny del Segre, prop de Pardinyes i circularen riu avall, alguns duien barretines i els acompanyava a la barca una gran senyera catalana. Molta gent que passejava per aquella hora per la banqueta s'acostaren a veure que passava al riu i alguns saludaren als mariners, el governador que s'ho mirava des de casa seua, va veure com des de la barca li aixecaven el braç, fet que el va enfurismar encara més. Mentrestant, la policia intentava des de les ribes atrapar-los, però va ser en va. En passar per sota el pont del riu algú poc amic del catalanisme llençà una pedra grossa que impactà al lateral de la barca sense ferir a ningú. Enmig de l'excitació, els qui es trobaven dalt de la barca van entonar Els Segadors, tot i estar prohibit pel governador. A cada poble que passaven hi pronunciaren parlaments o hi llegiren poesies. A Torres hi van dinar i van visitar l'ermita de Carrassumada, però en tornar a Lleida a l'alçada de l'Hostal del Batlle algú provinent de la ciutat els avisà que a l'alçada del portal de Sant Antoni els esperaven un grup d'homes armats amb pals que recordaven les porres dels policies humiliats al matí, però ara vestits de paisà amb intencions de fer pocs amics. Sabent això, els expedicionaris es dispersaren sense conseqüències. 
Foto amb els expedicionaris del Segre (30/9/1900).

L'endemà, no hi va haver tanta sort i les represàlies no es feren esperar, s'instruí causa contra els expedicionaris que acabaren absolts en un judici, a excepció d'Enric Arderiu i Valls. Arderiu, historiador, catalanista i linyolenc era també l'arxiver i bibliotecari de l'estat a Lleida, funcionari en definitiva. A través de la feina van agafar-lo, era el més vulnerable dels encausats, li feren perdre el lloc de treball, però podia reingressar a funcionari si ho feia fora de Catalunya. Va ser enviat a Huelva, d'aquí passà a Madrid i a Huesca fins que va poder tornar a Catalunya. Abans va passar per Barcelona, on dirigí el periòdic La Renaixensa. El seu retorn a Lleida es produí el 1906, però l'Arderiu que havia conegut Martos havia evolucionat molt. Director del periòdic Catalunya (1916 i 1920), impulsor del Centre Excursionista de Lleida, l'experiència del desterrament l'havia canviat, aviat s'amistançà amb Macià fins a convertir-se en un dels principals defensors de l'independentisme a Lleida, s'adherí a la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), no arribà a militar a Estat Català, successor de la FDN, a causa de la seua mort (1920).

Martos va canviar de destí al febrer de 1901, deixava a Lleida un hort adobat per a l'emergència del catalanisme que a partir de llavors seria un dels eixos de la política lleidatana. La seua experiència va ser tan intensa que en va voler deixar testimoni escrit al llibre Peligro Nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo (1901).  El llibre semblava una advertència als seus successors perquè continuessin la seua obra, però donat que el resultat de la repressió contra aquest ideal no acabà com ell volia, els qui el succeïren foren més moderats. 

En canvi sí que se li ha de reconèixer un doble mèrit, d'una banda, haver aconseguit que, més enllà dels de la ceba, els ponentins prenguessin consciència de la seua identitat nacional i de la voluntat de l'estat de fer-la desaparèixer, i de l'altra banda, d'haver aconseguit que els lleidatans descobrissin el riu com un espai on portar-hi a terme les seues reivindicacions, encara que les remullades en ple gener de Lleida Ambiental estaven molt lluny de celebrar-s'hi.

Bibliografia:
Romà SOL, Carme TORRES, Lleida i el fet nacional català (1878-1911), Edicions 62, Barcelona (1978).
Joaquim CAPDEVILA I CAPDEVILA, Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2008).
Quintí CASALS, "Macedònia història de lleidatans políticament incorrectes", dins Revista Arts, núm. 27, Cercle de Belles Arts (2007).
José MARTOS O'NEALE, Amado REYGONDAUD, Peligro Nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo, Madrid (1901).
Manuel ROGER DE LLÚRIA, L'As de Bastos, Impremta Mariana, Lleida (1901).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada