LA SANITAT PÚBLICA A LLEIDA: LA GOTA DE LLET

Actualment, quan la salut no acompanya encara podem recórrer a la sanitat pública, tot i el context de retallades en què ens trobem. Malauradament, els nostres rebesavis i besavis no van tenir tanta sort, la sanitat l'havien de pagar de la pròpia butxaca. Tot sovint les classes populars amb els pocs ingressos que tenien no hi podien fer front i en quedaven al marge a mercè de l'esdevenidor. Esperem que no hàgim de tornar a aquella situació.

Segons Vicedo, Jové i Lladonosa, a principis del segle XIX la mortalitat infantil arribava al 30% dels parts, una mortalitat que afectava també a les dones embarassades, ja que el risc de morir en el part era força elevat. Fins a finals del segle XIX, la mortalitat a Lleida es concentrava als mesos d'estiu, època en què la multiplicació de bacteris afavoria les malalties de l'aparell digestiu i infeccioses. A finals de segle XIX hi va haver un canvi en aquesta estacionalitat, sent l'hivern l'època amb més morts, el causant del canvi està relacionat amb la millora de la sanitat i l'aparició d'un fenomen nou que té a veure amb la Gota de Llet.

Edifici de la Gota de Llet (1919). Obra de Morera i Gatell.

El primer d'abril de 1919 s'inaugurava a Lleida l'edifici de la Gota de Llet, alguns lleidatans de seguida sabran de què parlem, però a molts altres aquest nom no els dirà res. La Gota de Llet era una organització benèfica dedicada a la pediatria i neonatologia, feia especial incís en l'alletament matern, d'aquí el nom. La història de la Gota de Llet va començar a Barcelona el 1890, i no a París (1892) com es deia fins ara. Tanmateix, és possible que des de la capital francesa es difongués per diferents llocs d'Europa. Al nostre país diverses ciutats van albergar la institució de la Gota de Llet, a més de Barcelona, n'hi havia a Maó, Terrassa o a la mateixa Lleida. La Gota de Llet lleidatana era diferent de les altres, tal com veurem, d'entrada pel seu origen.

Justament, un personatge i en unes eleccions municipals foren l'origen de la Gota de Llet a Lleida. El personatge era el metge republicà Humbert Torres i les eleccions, les de 1917. Els republicans catalanistes actuaven a Catalunya com un autèntic partit socialdemòcrata, Humbert Torres n'era un dels seus principals mentors intel·lectuals, havia estat influït per l'higienisme i havia conegut de primera mà les penúries i reivindicacions dels obrers lleidatans de principis del segle XX, per la qual cosa creia en les institucions públiques com a eina per disminuir les diferències socials.

El doctor Torres feia contínuament campanyes per millorar la salut a la premsa lleidatana, però els intents d'aconseguir l'alcaldia per portar-los a terme no es van materialitzar fins al gener de 1918. Al novembre de 1917 hi va haver eleccions municipals, una estranya coalició coneguda com a Concentració Popular va aconseguir la victòria. La Concentració Popular tenia un programa de mínims, tan curt que es resumia en un punt, el rebuig dels alcaldes de reial ordre. Fins llavors tots els alcaldes de Lleida no sorgien d'unes eleccions, sinó per nomenament del rei, que generalment responia als seus interessos i d'una minoria i no a la voluntat dels lleidatans (recordeu que les dones encara no votaven).

Com dèiem, Concentració Popular era una coalició molt heterogènia formada per tots els afectats d'aquest tipus d'alcaldies, en formaven part els republicans catalanistes (PRC), els regionalistes (la Lliga), els catalanistes, mauristes (facció del Partit Conservador), carlins de l'Agrupació la Margarita (carlins catalanistes), republicans radicals (partit d'en Lerroux) i liberals autonomistes (facció catalanista del Partit Liberal). Una mena de coalició que en termes actuals abastaria partits de més a la dreta del PP fins a ICV. A l'altra banda del ring hi havia Concentració Monàrquica, una altra coalició formada pels dos partits del règim (Partit Liberal i Partit Conservador) més l'altra facció carlina. La victòria de Concentració Popular va ser total, dels 12 llocs a cobrir en van aconseguir 11.

Les convulsions socials de 1917 van portar la Lliga al govern de concentració de Madrid, cosa que va facilitar que aquell any no es nomenessin els alcaldes per reial ordre. Així va ser com Humbert Torres va aconseguir l'alcaldia, era el primer cop que un republicà presidia un consistori a Lleida després de la Primera República (1873), immediatament la coalició es va posar a treballar. La primera feina va ser endeutar-se, ja que els ajuntaments d'aquella època estaven encara més escanyats que els actuals. L'ajuntament va començar a treballar amb l'emprèstit que havia demanat i que ascendia al milió de pessetes. Aquests diners anaven lligats al programa que s'havia de dur a terme: construcció de serveis (nou escorxador municipal, escoles de formació professional, etc.), portada d'aigües i xarxa de clavegueram, arranjament de carrers i redacció d'un pla d'eixample. Dins d'aquest ambiciós programa, que recordava el de l'alcalde Manuel Fuster de mitjans del XIX, hi havia la construcció de l'edifici de la Gota de Llet.

Entre el Banc d'Espanya i l'estació d'autobusos hi havia la Gota de Llet.

Un any i poc més de mandat va tardar el nou consistori a tenir enllestit l'edifici modernista de la Gota de Llet, obra de l'arquitecte Francesc de P. Morera i Gatell. Entre les innovacions que va aportar Torres hi havia l'ampliació de les seues funcions, no sols es va destinar a pediatria, sinó també a altres especialitats,   però encara més important va ser l'allunyament de la beneficència i la conversió en un dels primers serveis sanitaris completament públics i mantingut per les tristes i endeutades finances municipals.

L'edifici albergava tres espais diferenciats. El primer era el dispensari municipal que oferia quatre especialitats, medicina general i malalties de transmissió sexual (llavors conegudes com a malalties venèries), dirigides pel facultatiu Arturo Hellín (parent de l'alcalde d'època franquista), oftalmologia, a càrrec de Robert Pereña (germà del republicà Alfred Pereña) i cirurgia general, amb Manuel Mercè. El segon era la Casa de Socors dedicada a les urgències, coberta amb el mateix equip de metges i que estava oberta dia i nit per a qualsevol persona. I el tercer era l'Institut de Puericultura i Gota de Llet, que donava nom a l'edifici, i estava format per tres seccions, neonatologia (segons la notícia del moment puericultura i maternologia) atesa pel doctor Cava, pediatria i ginecologia (la premsa deia paidopatia), atesa pel doctor Atilio Sales. Fins i tot, es va organitzar una secció anomenada "Laboratori" i dirigida pel doctor Rabassa on la tasca principal era l'esterilització de la llet.

L'edifici de la Gota de Llet es va construir als terrenys recuperats al riu gràcies a la Banqueta i que avui coneixem com l'avinguda Blondel, tocant a l'antic Mercat Municipal de Sant Lluís (on actualment hi ha l'estació d'autobusos de Lleida) i molt a prop de l'Hospital de Santa Maria (on hi ha l'IEI), l'altra institució sostinguda amb diner públic (municipal primer i de la diputació després). L'edifici va aguantar la Guerra Civil i als anys cinquanta del segle XX va passar a dependre de la Creu Roja fins que va ser enderrocat i es va perdre una petita joia del modernisme lleidatà, però també una mostra de la voluntat regeneradora i de servei públic, sense exclusions, en matèria sanitària.