LLEIDA ESCLATA (III)

La data escollida va ser la celebració de la festa nacional francesa del 14 de juliol, els francesos preparaven una celebració pel dia 16. Això va fer pensar als resistents que aquella era la millor data per agafar desprevinguts als ocupants. El pla tenia com a primer objectiu la voladura de la Suda aprofitant el seu polvorí. L'objectiu era molt adient ja que a les seues proximitats s'hi havia de celebrar la festa i permetia no sols fer desaparéixer el polvorí deixant els francesos desguarnits de material de guerra, sinó que possibilitava l'eliminació física de part de les tropes ocupants. Un cop fet explotar el polvorí, el segon pas era l'organització d'una revolta dins de la ciutat que facilités l'entrada de tropes de l'exèrcit des de fora i prendre-la.

Mostra LA GUERRA DEL FRANCÈS A LLEIDA en un mapa més gran

A darrera hora, el baró d'Eroles va canviar de plans i va donar l'ordre al seu subordinat Azequinolaza d'avançar unes hores l'explosió del polvorí. Un gran error perquè no va ser a temps a avisar els contactes que tenien a la ciutat i va donar lloc a una catàstrofe de dimensions colossals, el que havia de ser un cop contra les tropes franceses, es va convertir en un dels pitjors atemptats contra la ciutat i els seus prou soferts habitants.

El balanç de l'atemptat del polvorí de la Suda va costar 200 morts, entre militars i població civil, l'enfonsament d'una illa de cases propera, entre els edificis religiosos va desaparèixer la capella de la Gralla de la Seu Vella i va quedar enderrocat el temple de Santa Maria Magdalena, així com el mateix edifici de l'alcàsser. A la ciutat li costaria temps recuperar-se i deia adéu a l'immediat alliberament, no seria fins al febrer de 1814 que s'aconseguiria fer fora els francesos. L'exèrcit espanyol mai reconeixeria l'error de la Suda. 

Vista actual de la Suda, on s'hi observa la reconstrucció d'una part.

Avui dia, si visitem la Suda encara podem observar part de les conseqüències d'aquella explosió que no sols va deixar la ciutat sense un dels seus monuments més importants del temps dels àrabs, sinó que també va fer fracassar un intent d'alliberar-se d'un exèrcit que causà molt patiment a la ciutat.

Fonts:

Antoni Sánchez Carcelén, La Guerra del Francès a Lleida. La insurgència lleidatana contra Napoleó i les seves conseqüències (1808-1814), Pagès, Lleida (2008).

Josep Lladonosa, Història de Lleida, Calmet Camps, Tàrrega (1972).

Quintí Casals, Polítics de Lleida, La Mañana, Lleida (2002).

Maties Ramisa, Polítics i militars a la Guerra del Francès (1808-1814), IEI, Lleida (2008).

Agraiments a:

Jesús Navarro (director del Museu Morera)

Alberto Velasco (historiador de l'art del Museu de Lleida)

LLEIDA ESCLATA (II)

Tot i la dura repressió francesa, la població no es va doblegar i l'afrancesització no es va generalitzar, l'odi als invasors era constant i l'economia estava tan malmesa que no sortia a compte seguir pressionant a una població exhausta. Mentrestant, Napoleó planejava incorporar el Principat i part de la Franja de Ponent a França, cosa que li provocaria l'oposició del seu germà Josep I rei d'Espanya des de 1808, oposició que no va tenir en compte perquè es feia efectiva l'1 de juliol de 1812.

Plànol de Lleida de l'exèrcit napoleònic (1810).

Tanmateix, incorporar un territori empobrit i que tenia fortes resistències contra els francesos no sortia a compte a Napoleó, això va obligar-lo a canviar d'estratègia, aturar la forta repressió que no havia aconseguit amansir els catalans i intentar oferir un tracte més amable i millores en l'àmbit econòmic. A Lleida, això va signifcar el canvi del governador Henriot per Jean-Paul Alban de Villeneuve.

Ciutat de Lleida el 1810 vista des de la Vilanoveta.

La decisió de Napoleó es va prendre massa allunyada de Lleida i els seus ciutadans se'n van assabentar tard. La resistència clandestina organitzada a la ciutat va posar-se d'acord amb el general Lacy i el baró d'Eroles, dirigents de l'exèrcit espanyol, per preparar un intent d'alliberar-se dels francesos, farts de la situació que es vivia amb Henriot no van esperar a veure l'actitud del nou governador. 

LLEIDA ESCLATA (I)

El maig de 1808, les classes populars catalanes i espanyoles es revolten contra la presència de les tropes franceses a la península, que havien entrat fruit d'una aliança entre el rei espanyol Carles IV i Napoleó per ocupar Portugal. La revolta responia a la ineficiència dels dirigents polítics espanyols que van ser incapaços de veure que l'aliança era en realitat una invasió encoberta dels francesos. A partir d'aquell moment s'iniciava el que coneixem com la Guerra del Francès, una guerra de sis anys (1808-1814) contra l'Imperi de Napoleó Bonaparte.

Dos anys més tard, el 14 d'abril de 1810, les tropes franceses entraven a Lleida, senyores de mig Principat, després d'un setge de prop d'un mes, la resistència dels lleidatans es va demostrar per la negativa a la rendició que va costar moltes morts i una lluita casa per casa. El mariscal Suchet, que havia dirigit l'atac i invasió de Lleida, va nomenar el baró d'Henriot nou governador de la ciutat pocs dies després de la seua ocupació (1810). 

La ciutat no sols va pagar la seua resistència contra les tropes invasores, sinó també les conseqüències de ser la primera ciutat catalana a aixecar-se contra els francesos (el 28 de maig de 1808). Els invasors van sotmetre la ciutat a saqueig durant tres dies, les represàlies sobre la població civil van ser cruels i terrorífiques durant els més de dos anys de govern d'Henriot. El governador va sotmetre a la població a fortes imposicions econòmiques, una pressió sobre l'economia lleidatana tan dura que va significar una pèrdua important de població, la recuperació es féu esperar anys i les condicions de vida empitjoraren força. Lleida es quedà amb 10.000 habitants.

Pintura al·legòrica sobre l'entrada dels francesos a Lleida. Manuel Villegas (1888), "Guerra de la Independència". Museu Morera.