LO XOP-BOT, SOCIETAT ARTÍSTICA I CULTURAL


Lo Xop-Bot fou una entitat lleidatana creada l’any 1870 pels germans Morera i Gatell i d’altres personalitats culturals de la ciutat.
L’esperit de l’entitat no era altre que el servir Lleida, emprant com a eina la més fina ironia i, a l’ensems, arreplegar tota mena d’estris i andròmines que solen fer nosa, però que per un o altre motiu evoquessin el tarannà dels lleidatans.

Són moltes les incògnites que acompanyen aquesta institució, igual que les contradiccions que es troben en els diferents escrits que existeixen sobre aquesta i la poca informació que és té.
Per exemple, si fixem la data que Antoni Bergós dóna com a origen, el 1870, trobem que Magí Morera tenia 17 anys, el seu germà 16, Joan Bergós 11 i Salvador Revés 18 anys. Segons l’autor van ser uns o altres els seus fundadors.

Miquel Roig i Nadal defineix l’entiat com una societat lleidatana d’esbarjo i d’entreteniment cultural, dins la vida de la capital de final del segle XIX i principis del segle XX. En realitat va ser una penya de gent culta de la capital, que en clau entre humorística i seriosa volia mantenir i reviure els nostres fets, idees i coneixements, per transmetre’ls a les generacions futures.
Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell el defineixen com un amical cenacle on, al redós d’una taula ben parada, es rendia culte a la saviesa.

Fou un punt de trobada dels principals artistes lleidatans de la renaixença, modernisme i noucentisme. Personatges vinculats amb la Mancomunitat de Catalunya i el teixit associatiu de la ciutat; el centre excursionista, els Jocs Florals, l’Ateneu lleidatà, el Museu Morera, el Casino Principal, la Biblioteca lleidatana i diverses revistes com Vida lleidatana o Lleida.

L’entitat es dedicava a realitzar xopbotades, que eren reunions mensuals acompanyades d’un àpat, on es parlava de temes culturals, artístics, locals... al principi també hi organitzaven concursos literaris en vers o en prosa, sobre temes lleidatans.

El número de socis estava limitat; eren 9 més 3 honoraris, fins que a la mort de Magí Morera, es va decidir deixar vacant el seu espai. Els xopbotistes tenien un espai assignat per deixar la clau a l’entrar, cosa que feia saber en tot moment qui hi havia, les cadires, les butaques, els coberts i l’anella del tovalló també eren personals. Segons Miquel Roig i Nadal hi havia 14 clauers.

Per elegir nous socis es feia amb les propostes i referències dels estants, i si es donava el cas, es resolia posant les boles dins una bossa; les boles eren com les de billar, negres o blanques; sols que en buidar la bossa en sortís una de negra, l’aspirant no era admès. L’elecció havia de ser per unanimitat.
Era un espai reservat als seus socis, només homes; però també el visitaven companys amb qui compartien inquietuds. Els fills també hi passaven els caps de setmana, i molts d’ells farien el relleu familiar. Les dones podien gaudir de les instal·lacions per la revetlla de Sant Joan.

Per tot això, lo Xop-Bot era una entitat molt poc coneguda a la ciutat.

Fotografia de la sala de lectura amb la llar de foc al fons

Tot i que en el seu interior no s’hi feia política, els anys i les persones que el composaven n’impedien el seu aïllament. Per exemple, Antoni Bergós hi amagà l’historiador Ferran Valls i Taberner (de la Lliga Regionalista) quan aquest estava perseguit per ser catalanista.
Després de l’alçament del juliol de 1936, la UGT i els socialistes van “requisar” el local, canviant-li el pany i vigilant-lo, però sense entrar-hi. Després d’unes gestions d’Antoni Bergós, a finals de setembre se’ls hi va tornar el local i els socis van designar un patronat que custodiés el Xop-Bot. Tot i això els saquejos van ser continus.

L’any 1938, les tropes franquistes i feixistes van bombardejar la ciutat, castigant durament el front del riu i fent desaparèixer lo Xop-Bot per sempre.

El 24 de juliol de 1941, alguns antics xopbotistes i noves generacions d’aquests com els Sol, Roig, Jené o Rabasa van constituir el Caliu Ilerdenc, una entitat que en part volia seguir la tradició del Xop-Bot, tenint una gran influència amb el Movimiento Nacional. Però tot això ja és una altra història.


L'origen del nom:
Hi ha dues teories sobre l’origen del nom:

Antoni Bergós: Aquest títol significava una mena de crit de guerra contra la competència que la cervesa estrangera feia a la beguda autòctona, el vi, encara no prou reconegut en aquell moment (finals segle XIX). La cervesa era servida als bars en una mena de gots que tenien una tapa de metall, i que els del Xop-Bot imitaren, si bé sense la tapadora, i que portaven gravat el nom de l’entitat. El mot xop designava el got, el recipient que acull el vi i el presenta al públic, i bot, que simbolitzava el recipient, el bot o bóta, de cuiro, que servia per transportar, contenir el vi que ompliria els xops per als individus.

Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell: Xop com un arbre ben arrelat que s’enlaira ufanós, i bot, com una commoció violenta que experimenta l’esperit. La cultura és el xop que, arrelat a terra, s’enlaira amb branques que toquen el cel, i el bot és el sentiment que esperona, commociona i entusiasma.

Primer ex-libris del Xop-Bot
En tot cas vindria per unes conviccions renaixentistes, catalanistes i lleidatanes de l’època, a cor amb les expressions:

La cultura és una planta que amb les branques ha de tocar el cel, però les arrels deuen fornir-se, més i més, en la terra. - Felip Solé i Olivé

Si tinguéssim consciència en aquest moment admirable de les actuals energies de Catalunya! Si ens adonéssim d’aquest moment històric! Treballem i aconseguirem un ciutat digna de la seva catalanitat i de dir-se catalana. - Romà Sol i Mestre

Si el barceloní és ideal per a la conversa, ell lleidatà ho és per a l’oratòria. - Josep Carner en motiu de Magí Morera

 

Els locals del Xop-Bot:
El primer espai que tingué fou la casa dels Morera, a l’antic Carrer dels Caputxins, prop del passeig de Boters, extramurs de la rambla d’Aragó i a prop de l’actual escola Annexa, de la Clínica Montserrat i de l’actual carrer del Sant Crist, que comunica la plaça de Sant Josep amb l’avinguda d’Aragó. Donava sobre l’antiga muralla amb vistes al Passeig de Boters. Ho fou des de 1870 fins al 1908.

Segons Antoni Bergós i Massó, era el casalot familiar dels Magí i Morera, i tenia una eixida posterior que permetia a l’estiu fer les trobades a la fresca. Segons Miquel Roig i Nadal, era un hort vora la llar de la família Magí i Morera. Segons l’historiador Jesús Castillón Zazurca, el primer local fou un hort veí a la casa propietat d’Agapit Lamarca i Quintana, davant de l’edifici de les “Germanetes del Pobres”, el qual fou adequat amb mobles i objectes dels diferents socis.

El segon i últim espai (1909-1938) fou la torre amb jardí propietat també dels Morera, antic taller del pintor Jaume Morera i Galícia, que amb l’aportació de diferents objectes i obres d’art per part dels socis i amics, s’acabà assemblant a un museu. Situat al carreró que sortint del carrer Alcalde Costa, en direcció al riu, passava pel darrera les cases de l’esmentat carrer, fins al peu de Gardeny, a la Carretera de Lleida a Saragossa, a la mitjana dita la molina. S’entrava pel Carrer Ramon Soldevila, prop del col·legi dels Maristes. Es separava de l’areny del riu per un mur de pedra. No tenia grans edificacions veïnes, i els arbres i el Segre es disputaven el protagonisme sonor, olfactiu i visual.

L’edifici constava d’una planta baixa amb dues grans sales i un altell sotacoberta; la sala d’estudi i la sala de lectura. Totes dues eren presidides per una llar de foc, sobretot la sala de lectura, on hi era més central i amb la inscripció que definia la societat: sense un caliu l’esperit no viu, ni’l cos. També hi havia estances de servei i la cuina. Les sales eren decorades per pintures, tapissos, ceràmica, escultures, armes, llibres i objectes diversos. El jardí unia l’edificació amb el carrer i el riu, tenint-hi una font i diversa vegetació: noguers, pins, xops, parres, magnòlies, canyars, roses, lliris...

Aproximació de l'emplaçament dels locals del Xop-Bot

 1. Primer local    2. Segon local
 A. Carrer de Sant Crist    B. Carrer d'Alcalde Costa    C. Carrer de Ramon Soldevila


Els seus integrants:
Segons Miquel Roig i Nadal, els socis fundadors foren: Magí Morera i Galícia, Jaume Morera i Galícia, Joan Bergós i Dejuan, Salvador Revés i Grau “Teta”, Trinitat Font, Bonaventura Alsina, Josep Murillo i Domingo, Marcel·lí Fernández, Manel Álvarez Llinàs, Francesc Bañeres, Josep Plana, Josep Ramos, Enric Borràs, més dues persones no identificades.

Segons Antoni Bergós foren: Magí Morera i Galícia, Jaume Morera i Galícia, Joan Bergós i Dejuan, Frederic Renyé i Viladot, Romà Sol i Mestre, Josep Oriol Combelles, Manuel Gaya i Tomàs, Felip Solé i Olivé, Ramon Fontanals i Artigues...
Segons Jesús Castillón Zazurca, lo Xop-Bot es va formar arran de les estades a la cerveseria Brugulat, a l’Avinguda de Blondel, allí s’hi reunien José Plana i Castillo, Josep Murillo, Manel Álvarez, Joan Bergós, Marcel·lí Fernandez, Julià Estrada, Francesc Bañeres i algun altre, que l’any 1898 decidiren organitzar-se com a centre artístic i cultural.

Durant els 68 anys d’existència de l’entitat hi hagué diverses etapes, tant marcades pel canvi de local, pels moviments polítics com pels traspassos de socis. Les generacions dels integrants anaren des de la dècada de 1830 fins a la de 1890. 

Fotografia amb alguns socis al Xop-Bot. Any 1926

Com ja hem dit, a principis de segle XX es va decidir fixar 9 com a nombre màxim de socis, passant a 8 després de la mort de Magí Morera. A més d’aquests es van nombrar 3 socis honoraris: l’Enginyer del Canal d’Urgell Francesc Mir, el poeta Jaume Agelet i Garriga i el músic Emili Pujol i Vilarrubí.
En aquell moment els 9 socis eren: Magí Morera, Jaume Morera, Alfons Franco i López, Josep Rabasa i Fontseré, Romà Sol i Mestre, Josep Sol i Ballespí, Francesc de Paula Jené i Aixalà, Santiago Pinyol i Mirada i Josep Murillo i Domingo

D’altres persones que foren sòcies: Ramon Alsina i Amils, Màrius Sol i Mestre, Marià Jaques i Piñol i Antoni Bergós i Massó.
D’altres persones que visitaren la societat foren: Agustí Prim i Tarragó, Miquel Murillo i Domingo, Miquel Roig i Morera, Ramon Borrás i Vilaplana, Rafael Gras i Esteva, Marcel·lí Armengol, Manuel Herrera de Ges, Pere Corberó i Casals, Francesc d’Assís Galí i Fabra, Ricard Viñes i Roda, Felip Pedrell i Sabaté, Prudenci Murillo i Domingo, Enric Granados i Campiña, Xavier Gosé i Rovira, Baldomer Gili i Roig, Déodat de Sévera...

Finalment hi hagué un últim canvi, arran dels fets revolucionaris de 1936. Antoni Bergós veié que de tots els socis, només 2 podien continuar sense risc, així se’n van designar de nous:
Antoni Bergós, Pere Buira i Foixenc (industrial, d’Izquierda Republicana), Josep Sánchez i Álvarez (advocat, socialista i delegat del Treball província de Lleida), Josep Valldeoriola i Andreu (Joventut republicana), Ramon Borràs i Vilaplana (tallista, catòlic), Francesc Mateu i Montull (procurador), Felipe Alaiz (periodista, de la CNT i proper a la FAI) i Francesc Arqués i Mòdol (republicà i del POUM durant la guerra).


Algunes anècdotes:
 Un dels instruments bèl·lics que penjava del local i que era recollit de l’Audiència, s’emprà en la coneguda baralla de les famílies gitanes “bollons” i “parradets”.

Al Xop-Bot hi havia una copa de porcella blanca amb la inscripció: El dia 30 de mayo de 1860, aquí puso sus augustos morros la infanta Isabel en el viaje que hizo a Lleida, bebiéndose el caldo de un picaterrer, sacrificado en su honor y provecho.

El músic Felip Pedrell va composar l’òpera Cleopatra a la torre del Xop-Bot, tot i que aquesta encara no feia aquesta funció.

Al local hi havia una antiga placa de la Costa del Jan on hi figurava Ai! Si pogués parlar, recordant que aquell carrer contenia la zona de prostitució de la ciutat.

Una de les seves darreres adquisicions va consistir en un mandil maçònic que es va trobar en un cap de biga d’unes golfes de la casa Reixach, que es va enderrocar per ampliar la Paeria, i que fou lliurat a l’entitat pel majordom de l’Ajuntament.

La incoació per responsabilitats polítiques que es feu a Antoni Bergós el 9 de setembre de 1939, entre moltes acusacions, constava la de pertànyer a la maçoneria per participar en reunions a la farmàcia Jacques i a l’hort Xop-Bot.

Auca dels 30 anys:
El Xop-Bot té el seu misteri,
és un miracle dels més grans.
Porta ja trenta anys de vida
vivint sempre com germans.



 *Les fotografies d'aquest article s'han extret del llibre Xop-Bot, de Miquel Roig i Nadal


Bibliografia:
Antoni Bergós i Massó, Memòries, Ed. La Paeria, Lleida (1990).
Miquel Roig i Nadal, Xop-Bot, Ed. La Paeria–IMAC i Pagès editors, Col·lecció La Banqueta, Lleida (2010).
Miquel Roig i Nadal, Els renoms de Lleida, Ed. Pagès editors, Lleida (2005).
Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell, La petita història de Lleida, Ed. La Mañana, Lleida (1989).
Conxita Mir, Fabià Corretgé, Judit Farré i Joan Sagués, Repressió econòmica i franquisme, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona (1997).
Josep Pinyol, Morera i el Xop-Bot, Revista Lleida núm. 49, Lleida (1927).
Jesús Castillón Zazurca, Cristianizar a los “negritos”, Diari La Mañana, diumenge 30 d’octubre de 2011, pàgina 10, Lleida (2011).

LO MARRACO DE LLEIDA, ÉS VIU!

El Marraco originari, de 1907,
tenia unes característiques diferents a l'actual. 
Fotografia: Arxiu Municipal de Lleida
La segona versió del Marraco, de 1941,
necessitava de 5 portadors per desplaçar-se.
Fotografia: Arxiu Municipal de Lleida






L’any 1982, el dia 8 de novembre, Lleida pateix la devastació de la riuada ocasionada per una gota freda al nord de la província, que fa sortir de mare el riu Segre. L’aigua afecta també un magatzem municipal de l’antiga Nitris, lloc conegut per les Barques d’en Tòfol, a la partida de Butsènit, aixopluc i casa del Marraco, que és envestit per les aigües. 

Lleida el dóna per mort, com una més de les víctimes d’aquells fets, tristos per a tots; fins i tot, surten a la premsa notes malenconioses i de comiat al nostre estimat personatge, que no volíem pas mort i menys per aquest motiu. Un d’aquests articles, publicat al diari La Mañana, el dia 17 de novembre titulat “Adéu Marraco!” i signat per Ll.D.T., inicials de l’arquitecte Lluís Domènech i Torres, el seu constructor.

Però el dia 19 de novembre la premsa i la ràdio de Lleida donen la gran notícia: “lo Marraco”, encara que malferit, és viu. L’aigua del Segre no va poder amb la seva feresa. El fet, però, de la seva salvació fou que una de les columnes del magatzem serví de fre. “Lo Marraco”, amb el seu cap encastat en ella, no va seguir aigües avall com algunes carrosses, automòbils i altres elements que tingueren aquest trist final. No, ell, “lo Marraco”, se salvà i la ciutat tota féu un esglai en ésser sabedora de la bona nova: “Lo Marraco” és viu!

Si hi ha una imatge representativa de Lleida, a part de la Seu Vella, aquesta és Lo Marraco. Amb unes mides poc discretes: alçada 3,75 metres, amplada 2,90 metres i llargària 8,50 metres, lo Marraco és un drac estretament lligat a la cultura tradicional de la ciutat i que, lluny de tenir una imatge salvatge i despietada que pot espantar als nens, té una màgia que el porta a tenir una connexió especial amb la gent, especialment amb tots els lleidatans.

El nom de “Marraco” sembla que comença a utilitzar-se a les darreries del segle passat i que, en hipòtesis del lingüista lleidatà Gili i Gaya, pot derivar del mallorquí “és moroco”, esfereïts crit d’alerta de l’època islàmica. Altres assenyalen que aquest esdevé una derivació de marrecs o marocain (moros), relacionat, doncs, amb les escenificacions de les lluites entre moros i cristians.

Els orígens del nostre “Marraco” son llunyans. Cal situar-los a l’edat mitjana, quan els entremesos i les escenificacions sacres i autos sagramentals són protagonistes en festes i diades com la del Corpus. En aquests, elements com dracs i dimonis representen el mal i el pecat; després foren incorporats a les processons. Una figura d’un animal com dracs i dimonis representen el mai el pecat; després foren incorporats a les processons. Una figura d’un animal monstruós, d’aparença d’un drac, rodava com un vehicle, treia una llengua molt llarga i encapçalava la processó del Corpus de Lleida.

La presència del drac i altres personatges es constata quan el Consell General que regia la ciutat l’any 1486 va destinar diners per solemnitzar la festa i arranjar aquests elements. L’any 1551 i per primera vegada, un drac antecedent del modern “Marraco” assisteix a la processó de l’Assumpció.

L’any 1654 el Concili Provincial de Tarragona privà les processons de Corpus i altres com la de l’Assumpció, de la concurrència d’entremesos i representacions sacres. A Lleida, el bisbe Agustí, l’any 1656, va promulgar un edicte amb les mateixes consideracions que el Concili de Tarragona i suprimeix tota representació sacra, especialment les protagonitzades per persones, encara que quedaren les de caràcter escènic i simbolista, substituint així els gegants, els cavallets i el drac “lo Marraco”.

Aquestes prohibicions s’esdevingueren a causa del fet que amb el temps les representacions degeneraren i foren considerades fins i tot abusives i irreverents i poc d’acord amb les festivitats religioses que volien solemnitzar i festejar.

No obstant això, l’any 1671, el capítol de la Seu de Lleida va decidir construir un drac semblant al que hi havia abans de la guerra de Felip IV, que degué fer-se malbé durant aquell període, conegut popularment per la Guerra dels Segadors. Aquell fou fet “...en memòria del matà lo comte de Barcelona en la muntanya de Montserrat”.

Des d’aquella data fins a les darreries del segle XIX, poques coses sabem d’aquest drac, si més no, tenim la vaga notícia que en els últims anys d’aquest segle existia un drac que anava a les processons i que era guardat en una cambra de mals endreços a la parròquia de Sant Llorenç.

Segons l'expert en cultura popular Ramon Fontova, és un ésser fantàstic i malèvol al qual apel·laven els adults quan volien espantar la canalla per tal que fossin més obedients. Fontova apunta que, al Maestrat valencià també se l'invocava, i a Menorca cridaven al ‘Marreco' quan volien fer por als infants. Per tant, segons Fontova, arreu dels Països Calans s'hauria utilitzat la idea del Marraco com a una bèstia similar al més modern home del sac.

A principis del segle XX, un conjunt de lleidatans, juntament pel tinent d'alcalde i republicà Manuel Soldevila i Carrera, van decidir donar una forma tangible a aquesta bèstia imaginària, fent la seva primera aparició en públic el 1907. Aquest primer Marraco tenia com a característica principal que s'empassava les criatures per la boca i les expulsava per la cua, ja que la llengua actuava com un tobogan articulat.

Aquest primer Marraco, després de vàries vicissituds, va aparèixer per darrera vegada el 1915. La bèstia, però, havia calat tant en l'imaginari col·lectiu lleidatà que molta gent en demanava el retorn amb insistència.

No va ser fins el 1941 que el desig popular es va materialitzar amb una segona bèstia que també s'empassava les criatures, dut per un grup d'homes. L'alt cost que suposava treure el Marraco cada any va fer que, el 1955, deixés de sortir, amb el compromís de fer-ne un de més portable.

El tercer Marraco de la història va aparèixer el 1957, amb rodes per fer-lo més portable, muntat sobre un xassís automòbil i moviment de cap i de coll. La nova bèstia, però, va perdre la seva característica principal: empassar-se la canalla.

És aquesta tercera versió del Marraco la que ha perviscut fins els nostres dies, amb una sèrie de retocs i millores realitzades el 1982, l’any 1993 , per Joan Miró que va reforçar l’esquelet del Marraco, i al 2004, Agustí Ortega, va fer el famós “lifting” de lo Marraco pintant-ho per complert, esdevenint una part indestriable de la festa major lleidetana en honor a Sant Anastasi.




Bibliografia consultada:

Jordi CURCÓ i PUEYO,  “Lo Marraco” i els Gegants de Lleida i Comarques, Ed. Ribera&Rius, Alcoletge (1996)

Joan AMADES, Costumari català, Edicions 62, Barcelona (1982) 

Webgrafia:

http://elsgegantsdelleida.files.wordpress.com/2011/07/lo-marraco.pdf

MAGRANERS CONTRA EL FRANQUISME

Magraners és un barri relativament jove en comparació amb els mil·lenis de vida de la ciutat, ben just farà 70 anys el 2015. Els seus orígens es troben en la postguerra andalusa, o com diu el professor Víctor Bretón, en el feixisme agrari del règim. El pacte de la gana i el control de la mà d'obra garantia un cost salarial molt baix als latifundistes andalusos estalviant-se la mecanització del camp, això només podia aconseguir-se amb una duríssima repressió, una repressió que es va afluixar durant la república i que va donar lloc a fortes reivindicacions per part del camperolat andalús durant el període. Les millores exigides eren ben justes per a aconseguir unes condicions de vida una mica dignes. Malauradament, les expectatives d'unes condicions de vida més dignes pels jornalers es van esvair per la poca fermesa dels republicans (el mateix president de la república era un latifundista, Niceto Alcalà Zamora) i per la victòria franquista a la Guerra.

La solució no es va fer esperar, a la més mínima possibilitat, una part important d'aquells jornalers miserables van agafar les maletes i van anar a buscar-se la vida a un altre lloc (us sona actual la història?). El 1945, Manuel Moral, Trinidad Jurado i els seus cinc fills van agafar les maletes al seu poble de Martos (Jaén) i van anar a parar a Lleida. Les dificultats d'una família amb pocs recursos i sense cap arrelament a la capital del Segre va fer que busquessin un lloc per fer-se un habitatge amb el mínim cost. Van trobar aquest lloc en un tossal, a uns quilòmetres del centre de Lleida, prop d'un antic aeròdrom republicà, amb poc valor agrari - l'horta era més atractiva que aquest secà - i mig deixada de l'acció humana, així era l'antiga partida de Magraners quan hi va arribar la primera família. Van construir-se la casa i van servir d'exemple dels centenars de famílies que vindrien després, moltes també de Martos i de la veïna Fuensanta de Martos. L'origen dels pobladors donaria lloc als primers carrers del barri, els carrers Martos, Real i Campinya. L'arribada d'immigrants al barri es va allargar durant tres dècades, les darreres onades de finals del segle XX i XXI no l'han afectat, com diu el president de l'Associació de Veïns (Antonio Àguila), Magraners s'ha mantingut com un petit poble de 2.800 habitants.
Panoràmica del barri de Magraners el 1953. Foto: Ciudad, 1954.

Aviat es van solucionar modestament alguns dels problemes bàsics dels primers pobladors (feina i lloc per allotjar-se), però en venien dos que generarien una important participació en la vida pública lleidatana. D'entrada, aconseguir legalitzar l'assentament (propietat privada) i, en segon lloc, les millores materials bàsiques pel barri, una reivindicació que encara dura, segons el president de l'AA.VV. No seria un camí fàcil.

La legalització de l'ocupació del sòl (okupació, s'escriuria amb "k" en termes actuals) va tenir diversos protagonistes. Primerament, els veïns que aviat van haver de fer front a la demanda dels propietaris del lloc on s'havien instal·lat que els compressin els terrenys, si hi volien continuar residint. Els primers residents de seguida van accedir a la demanda dels propietaris, però els que havien arribat més tard, les condicions econòmiques de misèria no els hi permetien pagar-se l'espai que ocupava la trista barraca on residien. Això va començar a generar tensions entre propietaris i immigrants, tot i que el terreny era un erm i no tenia cap interès pels propietaris abans de l'arribada dels nous inquilins.

Els propietaris van tirar de beta de les relacions que tenien amb els dirigents locals i provincials del règim franquista i aviat es va amenaçar amb l'ús de la força. Com que els nous lleidatans havien decidit quedar-se i millorar les seues condicions de vida en la mesura que els recursos els ho permetessin i en aquell moment no podien, van decidir plantar cara al règim amb l'ajut dels jesuïtes i, concretament, del pare Jaume Nadal que havia centrat part de les seues activitats missioneres a Lleida al barri. La tensió va pujar de to fins que entre 1953 i 1954 l'ajuntament va contactar amb el governador civil perquè hi enviés la guàrdia civil a desallotjar als veïns que havien ocupat el terreny sense autorització (la data exacta ens ha estat impossible de trobar, a veure si algú ens hi ajuda). La guàrdia civil i la guàrdia urbana van arribar al barri acompanyats de tractors i excavadores per fer efectiu el desallotjament i enderrocar les barraques que els fossin assenyalades.
Magraners, carrer Martos 2011.

El que poc s'esperaven les autoritats franquistes és el que hi va succeir, lluny de llençar la tovallola, quan els veïns que hi havia en aquell moment del dia van veure arribar les excavadores, van córrer a avisar el pare Nadal. El capellà es trobava a l'escola que havien muntat els jesuïtes al barri, Nadal va sortir corrents i va avisar les dones perquè l'ajudessin a aturar la demolició. Immediatament, el pare Nadal, imitat per les dones del barri van llençar-se a terra, tot envoltant la maquinària. Pel que sembla, un guàrdia urbà va disparar diversos trets a l'aire per espantar a la gent, però la tossuderia dels veïns, en aquest cas de les veïnes, va fer desistir l'enderrocament de les cases. Finalment, la intervenció del pare Nadal, que va fer de mediador amb l'ajuntament i els propietaris, va aconseguir aturar el procés i que els propietaris acceptessin els fets consumats i venguessin als veïns el bocí de terreny on havien fet les seues cases.

Aquesta lluita per un sostre seria la primera mostra de dignificació d'uns veïns que no s'aturarien davant de les autoritats franquistes. Les reivindicacions de caràcter material anirien en augment, tal com explica Antonieta Jarne. I és que les condicions de vida van ser durant dècades força precàries, cases petites d'una sola habitació, on no hi havia ni llum (va arribar el 1955), ni aigua corrent (fins l'any 1974 no s'habilitaren uns dipòsits d'aigua existents a la Vilanoveta), ni clavegueres (construïdes a partir de 1972), els jesuïtes hi havien organitzat una escola privada amb les mancances que això comportava (l'escola pública Sant Josep Obrer es va construir el 1961). Tot això crearia una consciència social al barri que, ajudat per la voluntat de millorar les condicions de vida, portaria a aquests veïns lluitadors cap a l'antifranquisme i a alguns a militar al PSUC. Aquest esperit lluitador ha portat moltes millores al barri, però ens diu el president de l'Associació de Veïns que encara els queda molt per fer, com ara tenir terreny per fer-hi habitatges, ja que els polígons competeixen pel sòl amb els veïns.

Magraners és un barri jove, on els seus habitants es van endur el millor de l'Andalusia llibertària que mesclat amb l'emprenedoria catalana va aconseguir aixecar un barri del no res. Pocs catalans han mostrat amb tanta força la seua voluntat de ser-ho com els habitants de Magraners, quan llençant-se a terra per aturar les màquines van agafar-se a aquella nova terra que els acollia. Actualment, canviar les coses és una tasca difícil, però fer-ho en el marc d'una dictadura que venia d'una guerra amb un cost de vides tan elevat i a sobre des d'una posició social tan humil en va ser tot un repte. La millor prova és la invisibilitat per les autoritats franquistes de les protestes i reivindicacions dels veïns, l'enfrontament de les dones del barri amb les màquines per evitar l'enderroc no apareix en cap diari o revista de l'època (ni tampoc actual), només algunes webs del barri en recullen breument el testimoni. Queda espai per a investigar sobre les primeres reivindicacions veïnals a Lleida i Magraners ofereix terreny per a la història recent.

Bibliografia:

Antonieta JARNE, L'oposició al franquisme a Lleida, Pagès Editors, Lleida (1998).
Magraners el nostre barri, Associació de Veïns de Magraners, núm. 1 (2010).
Encarna LÓPEZ, Magraners, estimat barri, Diputació de Lleida, Lleida (1995).

LA PANERA I LA GIMNÀSTICA REVOLUCIONÀRIA

La majoria de lleidatans sabran de l'existència de La Panera, alguns de passar-hi per la vora, altres pel seu interès per l'art, però potser molt poca gent relaciona aquest edifici amb uns fets no massa coneguts i oblidats a causa del terrabastall de la Guerra Civil.

Aquests fets tenen a veure amb una pràctica que es va estendre durant la Segona República i que es conegué com a gimnàstica revolucionària. El lector possiblement pensi immediatament en un mètode per a mantenir-se en forma estès durant el període republicà i poc convencional, però la cosa no va per aquí. Aquest concepte tenia en Joan Garcia Oliver, un sindicalista anarquista de Reus, en un dels seus màxims ideòlegs, juntament amb Durruti, Ascaso i el grup Nosotros. Aquest grup i un bon nombre de militants de la FAI (faistes) apostaven per la conquesta del poder mitjançant un cop de força com a mètode per fer triomfar la revolució que havia de conduir a una societat anarquista. L'anarquisme català sempre havia tingut dues ànimes, l'anarcosindicalisme (Bakunin) i l'anarcocomunisme (Kropotkin), lligades a dos dels seus principals ideòlegs, l'anarcosindicalisme havia estat majoritari des de principis del segle XX.

Però les dures condicions socioeconòmiques, que patien els treballadors derivades de la crisi econòmica de 1929, va fer que els partidaris de la gimnàstica revolucionària es fessin amb el control de la direcció sindical i es mantingués la divisió durant tota la república entre partidaris i detractors d'arribar a la societat anarquista per aquesta via, la CNT va patir arrel d'això una de les pitjors crisis internes que només va unir temporalment la Guerra Civil. Els detractors de la gimnàstica revolucionària van arrenglerar-se a l'entorn del trentisme, entre els quals s'hi comptava Joan Peiró. A Lleida, la divisió no va ser entre trenstistes i faistes, sinó entre faistes i partidaris del Bloc Obrer Camperol (comunistes) que formaven part també de la CNT a principis dels anys trenta. La sortida dels comunistes de la CNT va deixar els faistes com a sector majoritari dins del sindicat.

La gimnàstica revolucionària pretenia mantenir la tensió constant entre l'estat i la classe treballadora, mitjançant un seguit de revoltes armades encapçalades pels anarquistes fins a aconseguir sumar prou forces per tombar l'estat i proclamar el comunisme llibertari. L'estratègia va començar a posar-se en pràctica el 1932 amb l'intent d'aixecament de l'Alt Llobregat, el seu fracàs va comportar les primeres represàlies. La següent revolta es va programar pel gener de 1933 i aquest cop sí que va tenir ressò a Lleida. A Lleida, s'hi havia constituït un grup de la FAI que anà establint contactes amb anarquistes favorables de diferents poblacions properes.

La Panera, antiga caserna i actual centre d'art
La tarda del diumenge 8 de gener de 1933, la FAI havia acordat iniciar un altre intent revolucionari a tot l'estat. A Lleida, els objectius que s'havien fixat eren la Panera i la Seu Vella, els dos punts eren casernes militars. La Panera va ser el punt on es desenvolupà tota l'acció aquella tarda a Lleida. Els diferents grups armats estaven amagats als voltants del turó de la Seu, a la zona de Camp de Mart, un primer grup havia d'atacar la caserna de cavalleria de la Panera i aconseguir armes per intentar assaltar la Seu.

El primer grup, format per quatre persones, un dels quals era Joan Llussà, es va dirigir a l'únic sentinella de guàrdia, el van immobilitzar i es van dirigir a l'interior on hi havia dos sergents. En dirigir-se als sergents, els assaltants els van obligar a aixecar els braços, un d'ells s'hi va negar i va desenfundar la pistola al més pur estil oest i va començar un intercanvi de trets. El resultat de l'assalt a la Panera va ser d'un sergent i dos assaltants morts, diversos ferits, entre soldats i assaltants, un d'aquest últims moriria també, i desenes de detinguts. A més, sembla que alguns dels conxorxats van acostar-se des de la banda de Camp de Mart a la Seu i van realitzar algun intent que els va costar un quart mort a causa dels trets dels sentinelles de la Seu.

La ressaca de l'intent va ser important per l'anarquisme lleidatà, no sols arrossegava una divisió interna en l'àmbit estatal, sinó també dins de les comarques de Ponent amb els bloquistes, ara havia de suportar la repressió i a més la divisió de criteris entre l'anarquisme local respecte l'assalt a la Panera, no tothom hi estava d'acord. La mort del soldat va donar lloc a una mostra pública de dol que va tenir trascendència i en canvi els anarquistes van haver de tastar l'amarg gust de la derrota, els quatre morts van ser duts al cementiri amuntegats en un carruatge.

Tot i la repressió, els participants van sortir al cap de poc temps de la presó i van organitzar el Comitè de Defensa Confederal a Lleida, una espècie de milícies anarquistes. Aquests grups paradoxalment serien els que pararien el cop dels feixistes i militars després del 18 de juliol de 1936. Per la seua banda, la Panera, després de la Guerra, passaria de ser una caserna militar a ser un camp de presoners on hi farien cap alguns anarquistes capturats per les forces franquistes; novament, la Panera es va convertir en el símbol de la derrota del moviment revolucionari lleidatà.

LA CITY DE LLEIDA I EL PRIMER POLÍGON INDUSTRIAL

Quan parlem de la City a molta gent li ve al cap un districte londinenc en què es remena el bo millor de les finances angleses i, segurament, mundials. Traslladar aquest concepte a Lleida, ciutat que no arriba al 2% de la població de la populosa capital europea, pot semblar un disbarat. Però salvant les distàncies, Lleida té també la seua petita City, parlem de la rambla Ferran (Fernando, com encara diu la gent gran de la ciutat). El que ha estat fins ara un dels espais de negocis més importants de les comarques de Ponent no es pot entendre sense els seus carrers adjacents, sobretot, els que discorren en direcció al riu i que comprenen el triangle que va des de la plaça de la Pau, al principi de la rambla i que enllaça amb l'avinguda Francesc Macià, fins a l'estació del ferrocarril i des d'aquí fins a l'avinguda del Segre. Un triangle que després de la darrera remodelació del carrer Príncep de Viana, amb un nou pont sobre el Segre, ha quedat encara més definit. Aquest triangle circumscriu el que va ser un dels primers polígons industrials de Lleida, si bé segurament no concebut com a tal, però que ens permet explicar la segona revolució industrial a la ciutat.
Rambla Ferran i avinguda del Segre a principis de segle XX. Foto: Fotos Antigues de Lleida

Avui en dia aquesta zona és un petit barri, que recorda el Raval de Barcelona, encerclat per dos carrers lligats als negocis, l'avinguda del Segre i la mateixa rambla Ferran, antigament era una zona d'horts amb alguna construcció. Aquest espai es va guanyar al Segre a principis del segle XIX després de reformar el marge del riu, encara que diverses avingudes i riuades recuperarien l'espai fluvial en diferents moments. La zona era un dipòsit de sediments portats per les crescudes, cosa que feia bo l'espai per a l'horta, sobretot, pels dipòsits de llims (el que els hortolans coneixen com a terra bona).

Els límits de la rambla Ferran ja havien estat una zona on s'hi instal·laren les primeres indústries en època medieval. Avui encara podem visitar les adoberies situades a la part alta del carrer, restes del que va ser el primer impuls industrial, no reeixit fins segles més tard. Va ser al segle XIX quan Lleida iniciaria la urbanització de la rambla Ferran (1825), justament el regnant en aquella època va ser qui li va donar nom, Ferran VII. La primera urbanització va deixar l'espai com una plaça, ja que no arribava fins on ara hi ha l'estació. Justament, va ser l'estació i l'arribada del ferrocarril la que va fer passar la plaça de Ferran a rambla de Ferran (1860). El carrer era ample d'acord amb les noves necessitats del moment, però sobretot de les futures.

L'arribada del tren va suposar l'acceleració de la consolidació del capitalisme, però també canvis i alguna crisi econòmica a la ciutat. La importància del mercat de cereals va decaure i Lleida va haver d'adaptar-se. El cop va ser dur, la primera meitat de segle XIX Lleida va doblar el nombre d'habitants (de 10.000 a 20.000), però durant la segona l'augment de població es va frenar i va passar d'un augment del 100% de la població a un augment del 10% (d'uns 19.000 a 21.000).

El mateix punt cap a 1930. Foto: Fotos Antigues de Lleida
Tot i la frenada, els canvis van anar florint i Lleida es va agafar a la segona revolució industrial. Cal matisar que la indústria no seria el primer sector econòmic de la ciutat, ni tampoc estaríem parlant de l'envergadura de les indústries barcelonines, però van anar apareixent petites i mitjanes empreses dins d'aquest triangle que va des de la rambla Ferran al riu. El 1882, el contemporani Josep Pleyan enumerava tot un seguit de petites indústries que ja s'hi havien instal·lat: la fàbrica de Joaquim Lamolla, situada al número 2; l'empresa de ferros i coures de Josep Plubins i Cia., al número 5; els tallers dels germans Armengol on s'hi reparava maquinària i eren especialistes en premses portàtils, situats al número 15; el fabricant de botes Ramon Arrufat, situat al número 29; el comerç de productes colonials i ultramarins de Pau Vilalta; la fàbrica de camises, pantalons i roba diversa de Francesc Vinós, ubicada al número 42; els magatzems de cereals i farines d'A. Agelet i Cia., situat al número 44; l'empresa d'utillatge agrícola de Josep Gaya, que també tenia màquines de cosir i serralleria;  una de les indústries més modernes eren els tallers de Josep Safont, dedicat a la construcció de màquines netejadores de cereals, premses per a vi i oli, premses hidràuliques, grues, bombes i motors, màquines de serrar a motor.

Cap a 1895 s'urbanitzaven els carrers que drenen cap a l'avinguda del Segre, General Brito, Vila Antònia, etc. Paral·lelament, les indústries també hi anaven creixent, en aquell moment s'hi instal·laren els constructors mecànics Salduga i Balagué; la fàbrica de pells i adobs de Josep Pifarré, situada al número 25 de la mateixa rambla Ferran; la indústria de maquinària de Josep Safont, ubicada al número 30; el taller de maquinària d'Àngel Bonet i Magí Farrerons, entre el carrer Comerç i l'Estació o la draperia de Josep Guivernau al carrer Alcalde Fuster. A principis de segle XX les fàbriques Artística Industrial d'Enric Lamolla, ubicada al número 30; la foneria dels germans Armengol; el taller de carros de Francesc Roure, al carrer Alcalde Fuster; els magatzems de gra i oli de Josep Nebot; el taller de maquinària agrícola d'Antoni Ciutat a la ronda de l'Estació; la foneria de Josep Safont; la fàbrica d'aiguardents, sifons i gasoses La Industrial Leridana de Pere Mor; el taller i magatzem de mobles de Lluís Aixalà; la foneria de ferro de Joan Vila i Cia., ubicada al carrer Cardenal Remolins; els fabricants de farina Magrané e Hijos de Guix, situats a rambla Ferran o la fàbrica de sabons i d'extracció d'oli d'orujo de Francesc Casas, ubicada a l'antic carrer Daunois.

També cap a principis del segle XX hi aniran trobant el seu lloc alguns professionals liberals com, el metge i cirurgià Soler i Arrugaeta, el fotògraf Victoriano Muñoz i alguns advocats. Els bancs també hi faran el seu forat, segurament que amb la mirada posada amb les noves indústries, és el cas dels bancs de Catalunya, d'Aragó, Hipotecari, Bilbao, etc. Aquests darrers sectors són els que s'hi han acabat quedant i en canvi, les indústries, faltades de més espai n'han anat marxant.
Vista dels carrers del Nord, Comerç i plaça Noguerola.

Aquesta incipient industrialització que s'assentava sobre l'economia agrària, especialment, la comercialització dels seus productes transformats seria la base de l'actual sector agroalimentari lleidatà. Cap a 1900 un 14% de la població masculina lleidatana estava ocupada en els sectors de la indústria i el comerç en front del 28% que ho estava en l'agricultura.

Tot i no ocupar un percentatge molt elevat de població, aquesta industrialització no va estar exempta de conflictes de tot tipus, entre els quals els derivats de les diferències socials entre patrons i obrers. Deu anys abans de la llista que féu Pleyan, el 1872 Lleida ja tenia diverses societats obreres organitzades que constituïen una federació local adherida a la Associació Internacional de Treballadors, entre les que destacaven els ferrers, paletes, fusters o els sastres. Per tant, aquesta industrialització també havia portat una de les seues conseqüències cap a Lleida, l'obrerisme.

A part de cansar al lector, les llistes d'indústries i tallers que hem inclòs pretén exposar un dels aspectes poc estudiats encara a la nostra ciutat com és la industrialització i l'emergència d'un sector que va anar prenent un lloc a Lleida, tot i que no fos majoritari.

Bibliografia:

Josep LLADONOSA,Els carrers i places de Lleida a través de la història, Universitat de Lleida - la Paeria (2007).
Manuel LLADONOSA, Quintí CASALS, Josep M. PONS, La construcció de la modernitat a Lleida: Manuel Fuster i Arnaldo i el seu temps (1808-1864), Segre, Lleida (2009).
Josep M. PONS, Moderats i progressistes a la Lleida del XIX, Pagès Editors, Lleida (2002).
Jaume BARRULL, Les comarques de Lleida durant la Segona República (1930-1936), L'Avenç, Barcelona (1986).

ELS ORÍGENS DELS LLEIDATANS

Trobar els orígens de la ciutat de Lleida o de qualsevol dels pobles propers sempre és una tasca difícil. Els arqueòlegs, per molt que s'hi trenquin les banyes, mai podran assenyalar una data concreta de la primera ocupació humana de la Roca Sobirana (el turó on s'ubica la Seu Vella). Tanmateix, tal com passa en altres poblacions, sempre es pot trobar una explicació no del tot científica.

Algunes ciutats i pobles situen els seus orígens en llegendes o mites que sovint barregen amb fets històrics, tot plegat respon a un interès comú de les seues societats per tal d'explicar-se a si mateixes i al món que les envolta. Ciutats com Atenes apunten que va ser la deessa Atenea qui va donar nom a la ciutat, intentant lligar la ciutat amb un origen diví. Per la seua banda, els romans explicaven a La Eneida les seues arrels gregues, assegurant que aquests van poblar el Laci (regió on s'ubica Roma). Els grecs en aquells moments eren portadors d'un prestigi cultural important i tenir orígens grecs significava estar ben emparentats. La llegenda explicada a La Eneida es completava amb el mite fundacional de Roma de Ròmul i Rem i la Lloba Capitolina.
Vista del Segre (1902). Foto: Fotos Antigues de Lleida

A Catalunya, hi ha diversos mites fundacionals, des d'Otger Cataló, fundador de Catalunya, passant per Guifré el Pilós, a mig camí entre l'origen animal i nobiliari. Alguns autors lliguen Guifré el Pilós amb Joan de l'Ós, personatge llegendari fill d'una dona i un ós, pont entre la natura i la humanitat, uns referents que recorden als de Roma, per bé que la història difereix força. En aquesta línia de cercar els orígens en la natura i els animals es troba Lleida i, més concretament, els lleidatans.

Un dels trets definitoris de Lleida és el riu Segre, no sols és un dels agents paisatgístics més importants, sinó que també és l'element que dona vida a les seues ribes gràcies a l'aigua. El Segre i les seues aigües són l'element que les llegendes lleidatanes identifiquen amb la idea de naixement o fertilitat. És Joan Amades qui recull la llegenda, explicada a Lleida, sobre l'origen fluvial dels lleidatans. Aquesta conta que els lleidatans pescaven al Segre els seus futurs infants en forma de rat-buf o rata d'aigua. Després de treure'ls del riu els posaven a l'escalfor del foc fins que anaven adquirint forma humana. Xavier Massot també parla d'aquesta llegenda, però hi afegeix variants com que rates d'aigua van sortir del riu i van fundar Lleida, tot mutant a forma humana. Independentment de l'ésser fundador, és interessant observar la procedència de la natura que atorga la llegenda als lleidatans.

Aquests atributs llegendaris que se li dona al riu els trobem en altres moments de la història, fins i tot convertint-se en rituals. Es diu que durant la nit de sant Joan (23 de juny), però també per sant Cristòfol (10 de juliol), els lleidatans s'anaven a banyar al riu amb la idea d'evitar els dolors i purificar-se. Una ritu que emula el bateig que fa la religió catòlica i que s'atribueix precisament a sant Joan. El bateig era i és un ritual iniciàtic de la persona que adquireix una nova vida, és possible que fos amb aquesta idea de renaixement, ja fos del cos o de l'ànima, que es fessin aquests banys.

La religió catòlica, com altres religions hegemòniques, ha assimilat pràctiques de religions anteriors vestint-les amb nous discursos. Aquest podria ser el cas de sant Cristòfol que segons diu la llegenda ajudava a la gent a creuar el riu, entre els quals va ajudar al nen Jesús, que el va fer sant. En algunes cultures el fet de creuar el riu era també un ritu iniciàtic o de renovació, aquest podria ser el cas dels lleidatans precristians, però que la cristianització va adaptar i lligar a sant Cristòfol. Exemples similars n'hi ha a poblacions properes com Corbins, on el personatge no era sant Cristòfol, sinó el gegant Cano Gros. Ambdues tradicions semblen tenir unes arrels que es perden en la foscor dels temps, però lligades al riu.

Seguint aquesta idea de renaixement i purificació hi ha una altra tradició, no tan alegre, relacionada amb les bruixes. A l'època medieval es va iniciar la caça de bruixes arreu d'Europa, malauradament també va tenir repercussió a Lleida i el febrer de 1485 es condemnava a Valentina de Guarner a: que sie offegada e aquella offegada, de continent cremada en lo areny fora lo pont major, e endret de la casa de la present ciutat. La immersió al riu havia de servir per purificar-la abans que la seua ànima fos entregada a Déu, com si es tractés d'un renaixement després de tenir l'ànima tan bruta, segons els estàndards de l'època.
Rata d'aigua o rat-buf (Arvicola sapidus)

En època moderna, segons explica el dominic lleidatà, fra Jeroni de Taix, la verge del Roser va obrar un miracle en salvar la vida a un raier que va voler baixar riu avall enmig d'una riuada. El desafortunat raier es va despertar a l'areny del Segre davant de Lleida. I renascut després de l'incident, el raier va anar al Convent del Roser a resar el primer rosari a què es va comprometre de per vida.

Les tradicions i les llegendes s'han anat perdent, però noves idees i tradicions s'han adaptat als canvis socials. Tal com explicàvem en un altre post d'aquest bloc, en època contemporània van aparèixer grups, potser aliens a les tradicions, llegendes i ritus, però que també interpretaven els banys al riu com una pràctica renovadora per al cos i l'ànima, aquest és el cas dels naturistes de principis del segle XX. Actualment, Lleida ha començat a redescobrir el seu riu, però encara tardaran els lleidatans a reclamar que les aigües del Segre purifiquin el seu cos i ànima, abans potser caldrà que siguin les mateixes aigües les que es purifiquin.

Bibliografia:
Joan AMADES, Folklore de Catalunya. Costums, vol. 3, Ed. Selecta, Barcelona (1979).
Josep PLEYAN DE PORTA, Apuntes de historia de Lérida, Impremta Carruez, Lleida (1873).
Joan BELLMUNT, Fets, costums i llegendes. El Segrià, Virgili&Pagès, Lleida (1990).
Xavier MASSOT, Cultura popular a Lleida (1150-1950), Paeria de Lleida (1986).
M. Dolors FARRENY, Processos de crims del segle XV a Lleida: transcripció i estudi lingüístic, IEI, Lleida (1986).
Xavier ERITJA, El riu Segre: un protagonista anònim, Ateneu Popular de Ponent, Lleida (2006).

NATURISTES A LLEIDA. ELS PRIMERS NUDISTES I VEGETARIANS

Avui en dia a poca gent li estranya que algun conegut sigui nudista o vegetarià, per bé que no són pràctiques majoritàries, es troben inserides a la societat actual. En canvi, es fa estrany pensar que aquestes pràctiques ja es produïen a la Lleida de 1920, ara fa noranta anys.

El naturisme era una forma d'entendre la vida, els seus postulats partien del liberalisme i abraçaven l'anarquisme, encara que no els reivindicaven directament perquè, tot i estar ben vistos per aquests sectors, tan sols petits grups provinents d'aquestes ideologies n'eren practicants. La cosmologia dels naturistes girava entorn del cos i la seua harmonia amb la natura en un hipotètic estat primigeni de la humanitat. El naturisme entenia la nuesa com allò natural en un mític passat remot, en el qual el vegetarianisme i la cultura equilibraven harmònicament el cos i l'ànima. Els naturistes eren contraris a la medicina al·lopàtica (el que avui entenem com a medicina convencional, la que ens administrarien a l'Hospital Arnau de Vilanova), van ser els primers introductors de l'homeopatia. Com a nudistes eren contraris a la tirania de les modes, compartien l'antimilitarisme, el rebuig a la guerra i el pacifisme. L'harmonia del cos i l'ànima partia de la voluntat de cuidar el cos i cultivar la ment (mens sana in corpore sano), mitjançant dietes vegetarianes, evitant excessos alimentaris, deixant de banda el tabac i l'alcohol, i cercant una formació cultural continua. Una pràctica habitual entre els naturistes eren els banys de sol. Finalment, rebutjaven el maltracte animal, reivindicació molt al dia darrerament al nostre país.
És difícil saber on es feien les pràctiques naturistes i els banys de sol, però cal suposar que a les ribes del Segre. A la foto, un pescador a la zona de Cappont.

Tota aquesta filosofia va arribar a Lleida i poblacions veïnes cap a la dècada dels anys vint del segle XX. De fet, es van constituir grups abans en poblacions com Alguaire, Almenar, Seròs o la Granja d'Escarp que a la capital. Aquesta relació de municipis és paral·lela a l'aparició de nuclis anarquistes en aquestes poblacions, possiblement l'origen d'aquests grups. 

A Lleida es va organitzar el primer grup naturista al maig de 1921 amb el nom Higiene i Cultura. El grup de seguida va fer enemics entre les ideologies conservadores de la capital, però no en van impedir l'activitat. L'adreça postal del grup era als Porxos de Dalt número 7, 2on pis. Aquesta adreça corresponia a la casa de Manuel Corberó, soci de l'entitat i un dels impulsors. Els grups ponentins, pel que sembla, no eren nombrosos, en la mateixa línia que en altres llocs, però tenien un públic fidel.

Entre els primers actes públics, el grup organitzà algunes conferències amb la intenció de donar a conèixer els seus ideals, expandir la pràctica del naturisme i evitar rumors. El 15 de maig de 1921, un grup de lleidatans i dels pobles esmentats es van trobar al Saló Catalunya per escoltar la conferència d'Antonio Martínez Novella amb el títol El naturisme com a mitjà de salut i regeneració humana. Martínez Novella, sembla ser que era un anarquista aragonès resident a Barcelona relacionat amb Àngel Pestaña (CNT) i molt aficionat també a la teosofia. Dins d'aquesta vessant religiosa Martínez Novella havia publicat El Único camino que puede conducirnos de la esclavitud a la libertad, a la justicia y a la fraternidad editat per Editorial Teosofica (1930) i El orígen de la Tierra y del Hombre. Estudios de la Explicación Católica, Apostólica Romana; Científica y Espiritualista (1932). Com a naturista, era redactor de la revista Naturismo, havia estat president de la Unió Federal Vegetariano-Naturista de Catalunya i havia publicat La Medicina en su triple aspecto (1922), Meditaciones. Màximas. Pensamientos. Artículos (1927).

En la ressenya que va publicar la revista Naturismo, elaborada per Lluís Pujadas, suposem que soci del grup lleidatà, hi destaca un element curiós relacionat amb els toros a Lleida i que expressa el conferenciant en les següents paraules: "Manifiesta su alegria  por no haber en esta ciudad plaza de toros, lo que sucede en pocas que sean algo importantes, y dice que en su lugar debieran ocuparlo una Universidad Libre, Bibliotecas y Museos". Potser caldrà tenir-ho en compte ara que s'han eliminat les curses de bous a Catalunya, però també aquells que en defensen la llarga història a casa nostra, perquè no és el cas de Lleida.

Pel que sembla, la conferència de Martínez Novella va agradar perquè a l'octubre del mateix any va tornar a Lleida a pronunciar-ne una altra al mateix Saló Catalunya. Alguns diaris de la capital van negar-se a publicar la invitació per a la conferència, imaginem que poc amics del tema. El cronista a la mateixa revista és Enric Abella, possible soci del grup lleidatà, el qual descriu alguns autors recomanats per Martínez Novella com a autors que defensen el naturisme: Kuhne, Pitàgores o Plató.

Per cert, cal no confondre Antonio Martínez Novella amb Josep M. Martínez Novella, el primer era aragonès i el segon valencià, el curiós del cas és que els dos no sols coincidien amb els cognoms, sinó que també en ideologies, ambdós eren llibertaris i naturistes, però en Josep M. Martínez Novella va ser, a més a més, un dels primers metges naturòpates dels Països Catalans, encara que s'instal·là als Estats Units on es llicencià a les ordres d'un dels fundadors de la naturopatia (Benedict Lust).

Desconeixem que els va passar als grups naturistes lleidatans, no sabem si van superar els primers anys i la dictadura de Primo de Rivera, que arribaria dos anys més tard de la seua organització, o si van sobreviure fins a la república. El que sí és segur és que no van passar del franquisme. Poca gent sap de l'existència de grups com aquests a les nostres comarques abans dels anys setanta del segle XX, però ara sabem de la seua presència, i també sabem que el franquisme els va combatre, entre altres raons perquè els papers que parlen de l'existència dels grups de Lleida i pobles de Ponent els va trobar l'autor d'aquest bloc al famós arxiu de Salamanca. Esperem que aquest post serveixi als naturistes d'avui per saber que han tingut precedents en aquestes comarques i per fer llum sobre un tros de la nostra història desconeguda.

JOSÉ MARTOS O'NEALE

Aquest article està dedicat al meu professor Josep Termes

El curs escolar 2011 començava amb polèmica, el Tribunal Suprem havia dictat una sentència qüestionant el català com a llengua vehicular a l'escola. Catalunya compta amb nombrosos exemples com aquest, però un dels més recordats i citats va ser José Martos O'Neale. Aquest personatge, de trànsit fugaç per la capital de la província de Lleida, va ser-hi designat com a governador civil el maig de 1899. Martos O'Neale provenia d'un altre govern civil, el de les Filipines. Havia estat governador fins a la independència de les Illes com a colònia espanyola, set mesos endarrere, cosa que l'havia dotat una especial sensibilitat cap a tot allò que fes olor a nacionalisme. Qui sap si qui el va nomenar pensava que anava d'una colònia a una altra.

El Casino Principal vist des de l'avinguda Blondel (Foto: S. Miret).
Encara no feia quinze dies que era a Lleida quan Martos va ser convidat a presidir la cinquena edició dels Jocs Florals de la ciutat, en què el curador era mossèn Jaume Collell, un dels patriarques del catalanisme conservador i moderat. Segons Martos, el discurs de mossèn Collell el va indignar tant que va aixecar-se de la cadira de president i va abandonar l'acte, amb la conseqüent sorpresa de l'auditori. Collell va fer referència a Irlanda que en aquella època es trobava en plena reivindicació de la Home Rule (l'autonomia). Aquest va ser el primer avís del que els esperava als lleidatans a partir de llavors, però aquests no es quedaren de braços plegats.

Al 10 setembre del mateix 1899, es celebrà a Tàrrega un Aplec Catalanista que costà una denúncia a mossèn Josep Cardona, de Sabadell, que hi feia un parlament. Martos veié les simpaties del carlisme pel catalanisme en el parlament de Cardona i segons assegura el governador s'hi augurar la independencia de Cataluña, s'hi va exhortar als oients á que segaran ("bon cop de fals") frase textual, á cuantas personas ejercieren cargos públicos en Cataluña sin ser catalanes. Cardona va ser condemnat a presó que evità gràcies al pagament d'una quantiosa multa.

Un mes i mig més tard, el 20 d'octubre de 1899, el Foment del Treball havia engegat una campanya pel concert econòmic i l'autonomia i contra l'impost d'Utilitats i del Treball que gravava amb un tipus més alt a Barcelona que a Madrid. Entre les mesures promogudes pel Foment hi havia el Tancament de Caixes, és a dir, la negativa a pagar l'impost referit. A Martos se li girà feina, es llegí tots els diaris lleidatans amb lupa amb la intenció d'evitar que la premsa propagués la campanya. Era impossible que cap diari no resultés encausat, i així va ser com la publicació d'un article titulat Quin fastich va suposar la recollida del número relacionat de la Veu del Segre i el processament del seu autor.

La jugada no li va sortir massa bé al governador, perquè els ponentins enlloc d'allunyar-se del catalanisme feren tot el contrari. A principis de gener de 1900 quatre grups de quatre poblacions diferents (Lleida, Cervera, Ponts i Balaguer) sol·licitaren ser legalitzats sota el paraigua dels estatuts de la Unió Catalanista. Martos feu tot el possible per evitar-ho. Novament, la seua acció provocà una nova reacció, el catalanisme ponentí va organitzar un gran míting als Camps Elisis el 18 de febrer de 1900. Martos féu el recompte del míting, i enlloc de fer el que es fa a dia d'avui de reduir el nombre de manifestants, el governador en va comptar uns dos mil, cosa que indica l'èxit de l'esdeveniment. A més, Martos explica que entre els tres-cents manifestants vinguts en tren de Barcelona, a les finestres del ferrocarril hi penjaren pancartes on s'hi podia llegir Independència, Llibertat, Mori Castella o Fora lladres y castellans.
Resposta al llibre de Martos O'Neale per part de Manuel Roger de Llúria

Si Martos no en tenia prou de buscar-se enemics en la vida pública, en l'àmbit privat sembla que també practicava aquest esport. S'explica que un dia entrà al Casino Principal (al carrer Major), on s'hi trobava bona part de la burgesia lleidatana i alguns prohoms del catalanisme local, Martos va deixar anar unes quantes frases poc amigues del catalanisme en un to provocatiu. Ningú va respondre, tret d'un militar català conegut com a Francesc Macià que no es pogué contenir. Enlloc de respondre immediatament, Macià va voler evitar convertir-ho en una causa entre un subordinat i el seu superior, va anar a casa, es va treure la roba de militar i es va vestir de civil, es va presentar al Casino i li va plantar la canya davant de tothom, però enlloc de suposar-li una sanció, Martos va quedar parat tan de l'actitud de Macià que li confià la custòdia de la seua filla. No passarien gaires anys que Macià prendria les regnes d'un catalanisme que s'encaminaria cap a l'independentisme.

Veient que no podia acabar amb el catalanisme i que cada cop li sortien més adeptes, fins i tot entre els garants de la unitat de l'estat, Martos decidí estrènyer el setge. Al març de 1900, com a cap de la Junta Provincial d'Instrucció Primària l'emprengué també contra el català a l'escola, amenaçant els mestres d'obrir-los un expedient governatiu si no ensenyaven en castellà. Els arguments recorden alguns dels exhibits avui en dia pels detractors del català a l'escola, com ara la il·legalitat d'ensenyar en català o que origina perjuicios de difícil remedio a la infancia de hoy. Poc més tard, patien les conseqüències les caramelles, el grup de joves que anaven pels carrers de Lleida cantant van ser detinguts per la policia. També es prohibí el cant dels Segadors, no podent-ho fer als Jocs Florals de 1900, com s'havia fet cada any. La febre contra Els Segadors va suposar-li una denuncia al republicà Josep Estadella que va escriure una poesia amb aquest títol publicada a La Veu del Segre.

L'ambient estava força carregat i, enmig de l'exaltació, l'Associació Catalunya va decidir organitzar un acte que provocà força ressò a Lleida i comarques de Ponent.  L'entitat va programar una baixada pel Segre on hi destacaven Enric Arderiu, Manuel Roger de Llúria i Joan Bergós (pare del republicà i catalanista Antoni Bergós). Els organitzadors havien previst una excursió en una muleta (barca més petita que un llaüt molt utilitzada a Lleida) des de Lleida a Torres de Segre pel diumenge 30 de setembre de 1900. 

Els expedicionaris sortiren a les 11 del matí de l'areny del Segre, prop de Pardinyes i circularen riu avall, alguns duien barretines i els acompanyava a la barca una gran senyera catalana. Molta gent que passejava per aquella hora per la banqueta s'acostaren a veure que passava al riu i alguns saludaren als mariners, el governador que s'ho mirava des de casa seua, va veure com des de la barca li aixecaven el braç, fet que el va enfurismar encara més. Mentrestant, la policia intentava des de les ribes atrapar-los, però va ser en va. En passar per sota el pont del riu algú poc amic del catalanisme llençà una pedra grossa que impactà al lateral de la barca sense ferir a ningú. Enmig de l'excitació, els qui es trobaven dalt de la barca van entonar Els Segadors, tot i estar prohibit pel governador. A cada poble que passaven hi pronunciaren parlaments o hi llegiren poesies. A Torres hi van dinar i van visitar l'ermita de Carrassumada, però en tornar a Lleida a l'alçada de l'Hostal del Batlle algú provinent de la ciutat els avisà que a l'alçada del portal de Sant Antoni els esperaven un grup d'homes armats amb pals que recordaven les porres dels policies humiliats al matí, però ara vestits de paisà amb intencions de fer pocs amics. Sabent això, els expedicionaris es dispersaren sense conseqüències. 
Foto amb els expedicionaris del Segre (30/9/1900).

L'endemà, no hi va haver tanta sort i les represàlies no es feren esperar, s'instruí causa contra els expedicionaris que acabaren absolts en un judici, a excepció d'Enric Arderiu i Valls. Arderiu, historiador, catalanista i linyolenc era també l'arxiver i bibliotecari de l'estat a Lleida, funcionari en definitiva. A través de la feina van agafar-lo, era el més vulnerable dels encausats, li feren perdre el lloc de treball, però podia reingressar a funcionari si ho feia fora de Catalunya. Va ser enviat a Huelva, d'aquí passà a Madrid i a Huesca fins que va poder tornar a Catalunya. Abans va passar per Barcelona, on dirigí el periòdic La Renaixensa. El seu retorn a Lleida es produí el 1906, però l'Arderiu que havia conegut Martos havia evolucionat molt. Director del periòdic Catalunya (1916 i 1920), impulsor del Centre Excursionista de Lleida, l'experiència del desterrament l'havia canviat, aviat s'amistançà amb Macià fins a convertir-se en un dels principals defensors de l'independentisme a Lleida, s'adherí a la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), no arribà a militar a Estat Català, successor de la FDN, a causa de la seua mort (1920).

Martos va canviar de destí al febrer de 1901, deixava a Lleida un hort adobat per a l'emergència del catalanisme que a partir de llavors seria un dels eixos de la política lleidatana. La seua experiència va ser tan intensa que en va voler deixar testimoni escrit al llibre Peligro Nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo (1901).  El llibre semblava una advertència als seus successors perquè continuessin la seua obra, però donat que el resultat de la repressió contra aquest ideal no acabà com ell volia, els qui el succeïren foren més moderats. 

En canvi sí que se li ha de reconèixer un doble mèrit, d'una banda, haver aconseguit que, més enllà dels de la ceba, els ponentins prenguessin consciència de la seua identitat nacional i de la voluntat de l'estat de fer-la desaparèixer, i de l'altra banda, d'haver aconseguit que els lleidatans descobrissin el riu com un espai on portar-hi a terme les seues reivindicacions, encara que les remullades en ple gener de Lleida Ambiental estaven molt lluny de celebrar-s'hi.

Bibliografia:
Romà SOL, Carme TORRES, Lleida i el fet nacional català (1878-1911), Edicions 62, Barcelona (1978).
Joaquim CAPDEVILA I CAPDEVILA, Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2008).
Quintí CASALS, "Macedònia història de lleidatans políticament incorrectes", dins Revista Arts, núm. 27, Cercle de Belles Arts (2007).
José MARTOS O'NEALE, Amado REYGONDAUD, Peligro Nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo, Madrid (1901).
Manuel ROGER DE LLÚRIA, L'As de Bastos, Impremta Mariana, Lleida (1901).

EL ROYAL CONCERT, EL LOCAL DE MODA DE LLEIDA

Si pensem en locals festius de moda a Lleida molts dels lectors pensareu en la zona dels vins que s'arreplega als voltants del carrer Sant Martí o damunt del turó de Gardeny. Si a més a més, es demana que penseu en algun local amb música en directe la cosa ja es simplifica més. Fa prop de cent anys, va establir-se a Lleida un local que de seguida va fer-se un lloc a les vesprades i nits lleidatanes. El local portava per nom Royal Concert, un nom que es repeteix en altres ciutats com Barcelona o Saragossa i que en copiava també l'activitat. El Royal era un music hall, un tipus de local molt de moda a Europa i que a Barcelona s'arreplegava al voltant del Paral·lel, s'hi barrejaven diversos tipus d'espectacle, comèdia, música en directe i ball. 

El local de Lleida estava situat al número 9 del carrer Cavallers, possiblement on fa un temps s'hi va instal·lar una botiga d'electrodomèstics i on encara la seua façana té rastres del què va ser, amb una planta baixa, un primer pis de llotges i un escenari al fons. El Royal no era freqüentat per dones i algun diari de l'època parlava de la presència de "cambreres" (eufemisme que designava a les prostitutes), hi havia taules de joc, s'hi cantava flamenc, pel que sembla era un dels locals d'aquest tipus de música als Països Catalans, cupletistes i, sobretot, alcohol i festa, molta festa. El local tancava ben tard a la matinada. A Lleida, hi havia altres locals que reflectien l'èxit del music hall com el Paris o el Colom, però cap dels tres va passar de 1923, el Royal casualment va tancar un mes més tard d'haver-se produït el cop d'estat de Primo de Rivera. La fama adquirida va arribar lluny, superat l'any 2000 Romà Sol o Joan Bellmunt en feien record a la premsa comarcal.

Tanmateix, la història que volem contar avui té lloc en aquest local de moda de la nit lleidatana, però no té relació amb la seua activitat habitual. Era un dijous de mitjans de febrer de 1915 quan el propietari del local, un forà conegut com senyor Melich, va acomiadar un cambrer. El senyor Melich no va parar atenció que gairebé tots els cambrers del Royal estaven afiliats a la Societat de Cambrers la Unió, i es va vantar de l'acomiadament davant dels seus treballadors.
A la dreta el local que va albergar el Royal Concert.

Un grup de cambrers del local immediatament, entenent que s'havien trencat els acords entre el propietari i els treballadors, van proposar declarar-se en vaga. Una part dels treballadors s'hi van negar i la qüestió va passar a instàncies de la Societat de Cambrers que es reuní al Centre Obrer per mirar d'aclarir el conflicte. Lluny d'arreglar la problemàtica entre els cambrers del Royal, les coses van anar a més, la Societat de Cambrers la Unió va donar suport als cambrers en vaga, fet que va provocar l'escissió dels contraris a la vaga. Els detractors van fundar la Societat de Cambrers la Fraternal. La qüestió no acabà aquí, ja que s'establí una lluita entre La Fraternal i La Unió per ser el referent sindical dels cambrers lleidatans.

Això no hagués passat de ser un conflicte entre cambrers si no fos perquè els dos sindicats van disputar-se el lloc dins del Centre Obrer. La casa dels obrers lleidatans era un referent a la ciutat i si es volien guanyar les vagues i reivindicacions valia la pena tenir-lo al costat, però el Centre només acceptava una societat per ofici, fet que complicava les coses. Com que cap de les dos societats volia perdre la seua adhesió al Centre, el conflicte es va traslladar al conjunt d'afiliats al Centre Obrer, però aquest ja tenia problemes d'aquest tipus força recents.

A principis de 1915, el Centre Obrer sortia d'una altra escissió. La Societat d'Ebenistes va separar-se'n després de no rebre el suport del Centre en la vaga que reclamava la jornada de nou hores, tan sols uns pocs ebenistes que no compartien la reivindicació van quedar-se al Centre. Aquest precedent va fer que, en un primer moment, el Centre no es decidís per cap de les dues societats de cambrers. En canvi, qui sí ho tenia clar eren les societats de cambrers L'Aliança de Barcelona, El Porvenir de Saragossa o La Unió de València, que donaren suport a la vaga. El detall important era que totes elles pertanyien a la CNT i aquest suport capgiraria la relativa neutralitat del Centre Obrer.

Mentre el Centre es decidia, els cambrers en vaga no es van aturar, van empasquinar Lleida demanant el boicot al Royal i des de l'1 de març van muntar-hi guàrdia per tal de dissuadir a la gent que hi anés. El poder públic va enviar la policia, cosa que va conduir a un enfrontament amb els obrers i la detenció d'un d'ells.

La solidaritat dels sindicats anarquistes de la CNT va donar ales als vaguistes que veien reforçada la seua posició, una posició que es refermava amb la tenacitat al carrer. Poc a poc, el Centre va anar decantant-se per la Societat La Unió que va acabar obtenint el seu suport i expulsant La Fraternal. Això va facilitar l'organització del míting del divendres 19 de març en què hi van assistir un grup d'oradors de la CNT de Barcelona, entre els quals Salvador Seguí. El sindicalista s'estrenava a la seua ciutat natal com a orador i el seu suport va tenir més repercussió dins el Centre Obrer que en el desenvolupament de la vaga. Després de quaranta dies en vaga i haver aconseguit que Salvador Seguí trepitgés Lleida, els treballadors del Royal van fer claudicar a Melich que va haver d'acceptar les condicions dels obrers.
El carrer Cavallers a la part baixa, al fons el Royal Concert.

 Malauradament, la divisió del cambrers va significar que les dues societats presentessin diferents bases per negociar amb els patrons, cosa que va provocar una vaga dos mesos més tard. En aquesta segona vaga es visualitzà el canvi d'orientació del sindicalisme local, el Centre va donar suport a la vaga de La Unió, però a més s'hi van sumar solidàriament els paletes, els blanquers, els metal·lúrgics, els fusters i els teulers. L'èxit dels cambrers de La Unió els havia convertit en un referent per a la resta de societats lleidatanes. Lleida va restar paralitzada, els partidaris de l'acció directa demostraren la seua força, la solidaritat els va fer més forts. El suport de la CNT els va acostar a aquests sindicats, cosa que va significar la marginació de les altres tendències existents dins el Centre Obrer (republicans nacionalistes, republicans radicals i socialistes), partidàries d'un altre sistema de negociació, el seu futur era a la UGT.

La vaga dels cambrers del Royal Concert va donar un tomb important dins l'obrerisme lleidatà sense voler-ho, l'anarcosindicalisme va passar de ser una tendència més dins el sindicalisme local a ser majoritària. L'ajut dels sindicats de cambrers de la CNT i del carismàtic Salvador Seguí de ben segur que hi van ajudar. El 5 de setembre de 1916, el Centre Obrer passà a anomenar-se Federació Local Obrera, encaminant-se cap al sindicalisme cenetista, un gir que influiria a la majoria de sindicats de les comarques de Ponent que imitarien els seus companys lleidatans en poc temps. El prestigi de la CNT en les lluites laborals va fer que arribés a tenir 10.312 afiliats a la província, segons dades del congrés comarcal de juny de 1920, tot un rècord que començar amb l'acomiadament d'un cambrer del Royal Concert una nit de febrer de 1915 i la negativa dels seus companys a acceptar-ho.