LA GUERRA CIVIL PIULADA A TWITTER

La iniciativa de l'historiador 2.0 Agus Giralt, autor del bloc Memòria de Sants entre altres, de piular mitjançant twitter la Guerra Civil en temps real ha estat molt ben acollida pel públic 2.0. L'Espai Internet del Telenotícies Migdia de TV3 en donava ressò el diumenge 29 de juliol.



La iniciativa es pot seguir a través del Twitter seguint a @GuerraCivil20 i amb l'etiqueta #GuerraCivil20. Giralt ha programat una piulada massiva durant el que dura el període bèl·lic, una tasca ingent de l'historiador de Sants. Acompanyat per altres historiadors 2.0 com Dani Cortijo (Altres Barcelones), Jordi Bonvehí (Histories Manresanes), Esteve Costa (Records del Baix Llobregat), Oriol Rigola (L'Antiquari) i alguns altres.
També va aparèixer al diari ARA

Les comarques de l'Ebre

Paral·lelament, el també historiador 2.0 Josep Sancho està treballant per difondre la història contemporània de les comarques de l'Ebre mitjançant el bloc Ahirs de l'Ebre.


LLEIDA ESCLATA (III)

La data escollida va ser la celebració de la festa nacional francesa del 14 de juliol, els francesos preparaven una celebració pel dia 16. Això va fer pensar als resistents que aquella era la millor data per agafar desprevinguts als ocupants. El pla tenia com a primer objectiu la voladura de la Suda aprofitant el seu polvorí. L'objectiu era molt adient ja que a les seues proximitats s'hi havia de celebrar la festa i permetia no sols fer desaparéixer el polvorí deixant els francesos desguarnits de material de guerra, sinó que possibilitava l'eliminació física de part de les tropes ocupants. Un cop fet explotar el polvorí, el segon pas era l'organització d'una revolta dins de la ciutat que facilités l'entrada de tropes de l'exèrcit des de fora i prendre-la.


Mostra LA GUERRA DEL FRANCÈS A LLEIDA en un mapa més gran

A darrera hora, el baró d'Eroles va canviar de plans i va donar l'ordre al seu subordinat Azequinolaza d'avançar unes hores l'explosió del polvorí. Un gran error perquè no va ser a temps a avisar els contactes que tenien a la ciutat i va donar lloc a una catàstrofe de dimensions colossals, el que havia de ser un cop contra les tropes franceses, es va convertir en un dels pitjors atemptats contra la ciutat i els seus prou soferts habitants.

El balanç de l'atemptat del polvorí de la Suda va costar 200 morts, entre militars i població civil, l'enfonsament d'una illa de cases propera, entre els edificis religiosos va desaparèixer la capella de la Gralla de la Seu Vella i va quedar enderrocat el temple de Santa Maria Magdalena, així com el mateix edifici de l'alcàsser. A la ciutat li costaria temps recuperar-se i deia adéu a l'immediat alliberament, no seria fins al febrer de 1814 que s'aconseguiria fer fora els francesos. L'exèrcit espanyol mai reconeixeria l'error de la Suda. 
Vista actual de la Suda, on s'hi observa la reconstrucció d'una part.
Avui dia, si visitem la Suda encara podem observar part de les conseqüències d'aquella explosió que no sols va deixar la ciutat sense un dels seus monuments més importants del temps dels àrabs, sinó que també va fer fracassar un intent d'alliberar-se d'un exèrcit que causà molt patiment a la ciutat.

Fonts:
Antoni Sánchez Carcelén, La Guerra del Francès a Lleida. La insurgència lleidatana contra Napoleó i les seves conseqüències (1808-1814), Pagès, Lleida (2008).
Josep Lladonosa, Història de Lleida, Calmet Camps, Tàrrega (1972).
Quintí Casals, Polítics de Lleida, La Mañana, Lleida (2002).
Maties Ramisa, Polítics i militars a la Guerra del Francès (1808-1814), IEI, Lleida (2008).

Agraiments a:
Jesús Navarro (director del Museu Morera)
Alberto Velasco (historiador de l'art del Museu de Lleida)

LLEIDA ESCLATA (II)

Tot i la dura repressió francesa, la població no es va doblegar i l'afrancesització no es va generalitzar, l'odi als invasors era constant i l'economia estava tan malmesa que no sortia a compte seguir pressionant a una població exhausta. Mentrestant, Napoleó planejava incorporar el Principat i part de la Franja de Ponent a França, cosa que li provocaria l'oposició del seu germà Josep I rei d'Espanya des de 1808, oposició que no va tenir en compte perquè es feia efectiva l'1 de juliol de 1812.
Plànol de Lleida de l'exèrcit napoleònic (1810).

Tanmateix, incorporar un territori empobrit i que tenia fortes resistències contra els francesos no sortia a compte a Napoleó, això va obligar-lo a canviar d'estratègia, aturar la forta repressió que no havia aconseguit amansir els catalans i intentar oferir un tracte més amable i millores en l'àmbit econòmic. A Lleida, això va signifcar el canvi del governador Henriot per Jean-Paul Alban de Villeneuve.

Ciutat de Lleida el 1810 vista des de la Vilanoveta.
La decisió de Napoleó es va prendre massa allunyada de Lleida i els seus ciutadans se'n van assabentar tard. La resistència clandestina organitzada a la ciutat va posar-se d'acord amb el general Lacy i el baró d'Eroles, dirigents de l'exèrcit espanyol, per preparar un intent d'alliberar-se dels francesos, farts de la situació que es vivia amb Henriot no van esperar a veure l'actitud del nou governador. 

LLEIDA ESCLATA (I)

El maig de 1808, les classes populars catalanes i espanyoles es revolten contra la presència de les tropes franceses a la península, que havien entrat fruit d'una aliança entre el rei espanyol Carles IV i Napoleó per ocupar Portugal. La revolta responia a la ineficiència dels dirigents polítics espanyols que van ser incapaços de veure que l'aliança era en realitat una invasió encoberta dels francesos. A partir d'aquell moment s'iniciava el que coneixem com la Guerra del Francès, una guerra de sis anys (1808-1814) contra l'Imperi de Napoleó Bonaparte.

Dos anys més tard, el 14 d'abril de 1810, les tropes franceses entraven a Lleida, senyores de mig Principat, després d'un setge de prop d'un mes, la resistència dels lleidatans es va demostrar per la negativa a la rendició que va costar moltes morts i una lluita casa per casa. El mariscal Suchet, que havia dirigit l'atac i invasió de Lleida, va nomenar el baró d'Henriot nou governador de la ciutat pocs dies després de la seua ocupació (1810). 

La ciutat no sols va pagar la seua resistència contra les tropes invasores, sinó també les conseqüències de ser la primera ciutat catalana a aixecar-se contra els francesos (el 28 de maig de 1808). Els invasors van sotmetre la ciutat a saqueig durant tres dies, les represàlies sobre la població civil van ser cruels i terrorífiques durant els més de dos anys de govern d'Henriot. El governador va sotmetre a la població a fortes imposicions econòmiques, una pressió sobre l'economia lleidatana tan dura que va significar una pèrdua important de població, la recuperació es féu esperar anys i les condicions de vida empitjoraren força. Lleida es quedà amb 10.000 habitants.
Pintura al·legòrica sobre l'entrada dels francesos a Lleida. Manuel Villegas (1888), "Guerra de la Independència". Museu Morera.

200 ANYS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS

Altres Històries de Lleida narrarà la Guerra del Francès entre el dimarts 10 i el dilluns 16 de juliol. Piularem a Twitter (@historieslleida) alguns dels esdeveniments més rellevants de la Guerra del Francès a Lleida (1808-1814). Una guerra que va suposar l'entrada de les tropes franceses dirigides per Napoleó a Catalunya.

El motiu és la commemoració del 200 aniversari d'un esdeveniment que tingué importància a la ciutat per diferents raons i que esclatà el dia 16 de juliol. Ens podreu seguir amb el hashtag #GuerraFrancesLleida.


EL CARRER DE L'HOSPITAL, EL LIBERALISME I RIEGO

A 2012, el carrer de l'Hospital ja no existeix, però probablement molt pocs lleidatans en coneixen el nom actual d'aquest carrer. En canvi, segur que molts en coneixen el carrer per la marca comercial de l'edifici que ocupa part d'aquest petit i estret carrer. Parlem del carrer Baró de Casa Fleix, carrer que talla per la part de dalt amb el carrer Major i per la part de baix amb l'avinguda Blondel. O si ho preferiu, la marca Inditex hi té dues botigues tocant, una ja al carrer Major i l'altra li fa de façana lateral al carrer.

A principis del segle XIX, en aquest carrer hi vivien els Fleix i d'aquí en ve el nom. Els Fleix adquiriren certa notorietat ja a finals del segle XVIII i obtingueren el títol de barons. Pagesos de professió, feren fortuna en el desenvolupament econòmic de la segona meitat del XVIII fins a arribar a ser els desens majors propietaris de Lleida i poder pagar carreres a alguns dels seus fills. Un d'aquests va ser Pere Fleix, advocat que heretà els interessos agraris familiars i una de les fortunes més importants de Lleida. S'uní a la resistència contra els francesos durant la invasió napoleònica (1808-1814) i el 1833 va ser nomenat alcalde, precisament en un moment en què hi havia en disputa alguna cosa més que la corona al regne d'Espanya (vegeu el post anterior). En aquest impàs polític i pel seu conservadorisme que assegurava l'ordre per a les classes benestants, Pere Fleix va encapçalar la primera alcaldia del nou règim que caminava cap al liberalisme. Tanmateix, Pere Fleix formava part d'un grup que Quintí Casals situa en una línia aperturista des de l'Antic Règim, no oposat al liberalisme, cosa que facilitaria a individus com Fleix la seua integració entre els grups conservadors dins el liberalisme.

Actual carrer Baró de Casa Fleix.

Uns anys abans, el 1820, i després de sis anys de govern absolutista de Ferran VII, el general Rafael de Riego, partidari del liberalisme, es va pronunciar militarment a favor d'un règim liberal i parlamentari regit per la constitució de Cadis. El pronunciament va trigar tres mesos a triomfar, però al final Riego i els liberals van fer claudicar el rei que va acceptar la constitució i la instauració d'un règim liberal i parlamentari; el mateix sistema que havia derogat en retornar al poder després de l'ocupació francesa el 1814. El nou sistema polític i econòmic va sostenir-se amb penes durant tres anys, d'aquí agafà el nom de Trienni Liberal (1820-1823).

Malgrat el triomf dels liberals, els detractors del nou règim eren força nombrosos, també a Lleida. La violència va anar en augment i els rumors d'aixecament van ser constants. Això va fer que s'organitzessin cossos armats per mantenir el règim. El nou organ armat es va conèixer amb el nom de milícies, dins les quals en distingim dos tipus, les voluntàries (formades bàsicament per militants del liberalisme) i les forçoses (formades per un conjunt heterogeni de ciutadans).

Les milícies voluntàries eren alguna cosa més que un cos armat i sovint s'excedien en les seues funcions, els seus membres vivien intensament el liberalisme i davant els rumors dels perills contra el nou règim es prenien la justícia per la seua mà. Cap a l'octubre de 1821, davant de la casa de Pere Fleix s'hi trobaven un grup de milicians reunits, com si la reunió anés dirigida cap als individus tímids amb el liberalisme com els Fleix, entre els quals Francesc Boix (anomenat Blau), Jaume Andreu i Joan Samperri. La reunió es degué anar escalfant i l'actitud dels reunits va pujar de to, van començar un seguit de provocacions cap al veïnat fins al punt que s'arribà a l'enfrontament amb alguna cosa més que paraules. La trifulga entre milicians i veïns va acabar amb una punyalada del milicià Joan Samperri a Jaume Mangués, veí del barri. Aquest ho va denunciar als jutjats i el síndic municipal va recordar als milicians que l'armament només es podia fer servir en hores de servei. Una amonestació pobra tenint en compte el fet. Tanmateix, el clima no es calmar, els milicians seguien passejant pels carrers de nit amb actitud provocativa, cantant l'himne liberal, el Tràgala, i arrossegant els sabres pels carrers. Mentrestant a la ciutat, els rumors d'aixecament antiliberal creixien i això posava més en guàrdia els milicians. El clímax de la tensa situació es va donar el 23 de desembre de 1821, quan es va arribar a l'enfrontament armat dins de la mateixa ciutat. Entre les vuit i les onze del matí es van sentir intercanvis de trets per diferents punts de la ciutat. L'enfrontament estava servit i aviat passaria de ser un afer local a generalitzar-se a tot el regne, materialitzant els rumors.

La sensació de perill per part dels liberals va radicalitzar el moviment i a les eleccions del març de 1822, els liberals exaltats es feien amb el poder. Això va fer veure als absolutistes que calia prendre mesures ràpidament, al juliol el rei va donar suport a un intent de restaurar l'absolutisme, però va fracassar. A finals d'octubre de 1822, es reunien diversos països, conxorxats amb Ferran VII per donar un cop de força i restaurar l'absolutisme, ajudats per les partides reialistes (partidaris de l'absolutisme) que s'estaven creant arreu del territori. El mes d'abril de 1823, recolzats per la Santa Aliança (els països partidaris de l'absolutisme), el monarca francès va enviar un exèrcit de gairebé cent mil homes per acabar amb el règim liberal. Després d'uns mesos, se'n van acabar sortint, els liberals encapçalats per Riego van caure, Riego va ser executat i Ferran VII obria un nou període absolutista conegut com la Dècada Ominosa (1823-1833).

Els protagonistes lleidatans d'aquesta història són l'exemple dels partidaris del liberalisme i de com aquest arriba a casa nostra. D'una banda, sectors benestants de la societat, acomodats en l'Antic Règim i el feudalisme que adapten la nova societat liberal a les seues necessitats gràcies al control polític de la situació, evitant així una revolució a la francesa. Pere Fleix és un representant d'una casta que es manté hegemònica amb l'absolutisme i després. En canvi, els milicians Boix, Andreu i Samperri són l'exemple dels grups socials menys benestants, qui sap si menestrals o petits comerciants, que cercaven un canvi democràtic en la societat de l'Antic Règim i un liberalisme revolucionari més semblant al model francès que permetés un accés al poder a les classes populars. Això els enfrontava amb determinats sectors socials que s'oposaven als canvis, una història de petites victòries que ens portarà a la societat actual, però mai d'una victòria total com succeí a França després de 1789.

Podeu escoltar els himnes del Trienni Liberal als següents enllaços:

Trágala
Himne de Riego

Bibliografia:
Quintí Casals, Polítics de Lleida, La Mañana, Lleida (2002).
Antoni Sánchez Carcelén, La revolució liberal a Lleida (1820-1823), Universitat de Lleida - Espai/Temps n. 48, Lleida (2006).

EL CONVENT DELS CARMELITES DESCALÇOS I UNA REVOLUCIÓ

Un altre 19 de juliol, aquest de 1835, havia esclatat la Primera Guerra Carlina, quan un grup de liberals reusencs eren derrotats pels carlins a Arnes (Terra Alta). La notícia no va tardar a arribar a Reus, ciutat  liberal, la reacció va arribar el dia 22, tres dies més tard, quan diversos convents de la ciutat van ser incendiats. Darrere de Reus hi aniria Barcelona, els dies 25 i 26 de juliol un grup de gent exaltada va posar foc a diversos convents barcelonins, la crema de convents s'estendria per Catalunya, s'incendiaren els convents de Poblet, Santes Creus i Ripoll.

Uns dies més tard a Lleida, pels volts de les dotze de la nit, un centenar de persones es reunien prop de la muralla i en actitud exaltada recorria la ciutat, les intencions eren força similars a les d'altres ciutats i pobles, segons el frare lleidatà Antoni Carbí, els religiosos de la ciutat es van sentir amenaçats. Ja feia dies que per la ciutat els milicians amenaçaven els religiosos i la turba de la muralla va fer prendre mesures al governador militar Warleta per evitar la crema dels nombrosos convents existents a Lleida. El governador va fer cridar als religiosos i els va recomanar la seua sortida de la ciutat i l'abandó dels convents per evitar mals majors sobre les seues vides, els va facilitar passaports i deixar-los marxar on ells volguessin. Tot i que els va costar, en arribar l'ordre d'exclaustració van acabar abandonant els convents, un d'aquests convents abandonats va ser el del frare Antoni Carbí, el convent dels carmelites descalços de Sant Josep, actual seu del Museu de Lleida. La sortida no va ser del tot pacífica, un franciscà de Lleida va ser mort a l'alçada de la Panadella quan tornava cap a casa.

Actual seu del Museu de Lleida, antiga seu del convent dels carmelites descalços, convent de Sant Josep (c/ sant Crist).

El dia 29 de juliol, el governador presidia una reunió a la Paeria amb la intenció d'organitzar una milícia urbana que actués a mode de policia per controlar possibles aldarulls a l'excitada ciutat. Si bé va aconseguir aturar la fúria contra els convents, no es pot dir el mateix contra els dirigents polítics i en concret, contra ell mateix a qui acusaven de tou, especialment, els liberals més radicals, alguns dels quals formaven part de la milícia. Aviat arribà a Lleida la notícia que a altres ciutats s'havia desbordat el poder polític i al marge s'havien format juntes que dirigien la vida a les ciutats i pobles. Això i el rumor que Warleta havia demanat tallar els arbres i enderrocar alguns edificis propers a la ciutat va acabar d'indignar a la població animada pels liberals exaltats. L'ajuntament, tement un aixecament que preveien incapaços de controlar, va decidir demanar a Warleta que dimitís per evitar una revolta de grans dimensions.

El governador va aguantar al càrrec fins al dia 20 d'agost, data en què es reunien a la Paeria els regidors i el governador Warleta amb l'objectiu de formar una junta, a l'estil de l'organitzada a Barcelona, i tractar la seua dimissió. L'endemà es tornaren a reunir a la nit a la Paeria per confirmar els acords, però a fora s'havien anat concentrant diversos grups de ciutadans, tan a la façana del riu com del carrer Major. En el moment en què el governador civil entrava, alguns manifestants el van aturar al vestíbul de l'ajuntament exigint-li la immediata formació de la junta i la seua dimissió. Tres comissionats parlaren en nom de la multitud (Antoni Suís, Miquel Ferrer i Josep Sanz) i davant seu alguns regidors confeccionaren una llista de noms per formar part de la junta. El governador Warleta va dir que acceptava i deixava el seu càrrec al tinent del rei, tot i les seues paraules, els manifestants s'impacientaren i l'excitació a la plaça creixia. Això va fer que s'anés a buscar el tinent del rei, que estava malalt al llit, i se'l fes venir a l'ajuntament per jurar el nou càrrec. El dia 22 s'aprovaren els components de la junta, la majoria liberals moderats, però que calmaren els ànims de moment.

Mentrestant, el govern central decretava que els regidors havien de ser escollits mitjançant unes eleccions, fet que ja millorava l'anterior sistema que només permetia als majors contribuents i als regidors perpetus ser nomenats regidors. Les eleccions es celebraren al novembre de 1835 i només una minoria de persones benestants de la ciutat, que podien acreditar la seua riquesa i posició social, va poder votar i ser candidata. Tanmateix, això només era un primer pas cap a la democratització que tardaria molts anys a arribar (el sufragi universal masculí fins al 1890 i el femení fins al 1933).

ALGUNES PREGUNTES MÉS?

En vista dels successos de 1835, se'ns formulen diverses preguntes. Qui són i que volien liberals i carlins? Què hi tenen a veure els carmelites descalços de Lleida i els religiosos en general amb les guerres carlines? Què eren les juntes i les milícies? I per què són importants els fets del juliol de 1835 a Lleida?

Si el segle XX es pot considerar un segle conflictiu socialment, el segle XIX el supera amb quatre guerres, diverses revoltes i alguns cops d'estat. Entre els esdeveniments històrics més determinants pels canvis socials que van comportar hi ha les guerres carlines, de les tres que hi va haver, la Primera (1833-1840) és segurament la més rellevant pel nou rumb polític i econòmic que prendria l'estat espanyol a partir d'aleshores.

L'existència de partidaris del liberalisme i de l'absolutisme (futurs carlins) ja venia de dècades endarrere, les dues visions s'enfrontarien diversos cops durant el segle XIX (regnat de Ferran VII 1814-1820, Trienni Liberal, Guerra dels Malcontents i guerres carlines). Els dos models socials eren força diferents, els absolutistes eren partidaris de mantenir el règim senyorial i el domini de l'Església catòlica en la vida social. Això significava que la vida política i econòmica la regien un grup social molt concret i tancat, els nobles. Al seu costat s'hi trobava l'Església catòlica que, a més de ser un important senyor feudal de caràcter col·lectiu, influïa en les pautes socials, s'encarregava de l'ensenyament i la sanitat. La seua influència li permetia actuar contra aquells que considerava que s'havien desviat de les seues doctrines, disposava de mètodes i instruments de coerció per evitar dissidències, el més conegut el de la Santa Inquisició, tribunal que havia acabat amb la vida d'alguns condemnats. Per tant, el suport de l'absolutisme i carlisme a l'Església catòlica, que els liberals consideraven aliats, explica l'expulsió dels carmelites descalços del convent de Sant Josep i d'altres religiosos lleidatans dels seus convents.

Enfrontats a l'absolutisme s'hi trobaven els liberals, contraris a detenir el poder per motius de familiaritat i partidaris que fos la riquesa qui possibilités l'accés al poder, ja que interpretaven que només els que tenien diners tenien la independència suficient per poder decidir lliurement. Entenien que tothom podia fer-se ric, però no tothom podia ser noble. Els liberals estaven influenciats ideològicament per les revolucions del segle XVIII (Revolució Francesa i Independència dels Estats Units) i els il·lustrats (Montesquieu, Voltaire, etc.), eren partidaris de la llibertat política, però sobretot, econòmica. El ventall polític dins el liberalisme era ampli, des dels liberals moderats, passant pels progressistes fins als demòcrates i republicans, aquests darrers, eren contraris  a què fos la riquesa el qui donés la condició de ciutadà o no i, per tant, d'elector i elegible, un lluita que s'allargaria més d'un segle.

La Paeria per la banda del carrer Major.

A partir de la mort de Ferran VII (1833), la disputa del tron entre el germà del rei difunt Carles M. Isidre i la seua filla Isabel va comportar la cerca de suports per les dues parts. Carles va obtenir el suport per part dels absolutistes, a partir de llavors carlins, i Isabel el dels liberals. Carlins i isabelins s'enfrontaren des del mateix any de la mort de Ferran VII i fins pràcticament el 1840, set anys de guerra que tingueren les comarques de Ponent en un estat de setge constant i Lleida en disputa. La capital es va mantenir durant tota la guerra com a ciutat liberal, però dins de les seues muralles s'hi van desenvolupar tot un seguit de canvis socials i polítics empesos per esdeveniments com els ocorreguts el juliol de 1835 que significarien el triomf del liberalisme a Lleida i l'arraconament de l'absolutisme i la marginació dels carlins, tot i que això no significà la seua desaparició ja que trobem carlins fins a finals del segle XX (a la foto de la Paeria, al costat de l'ajuntament hi ha un establiment que posa "Juan Lavaquial", darrere aquest nom hi havia un conegut carlí lleidatà i propietari de l'establiment que avui es troba a l'altre costat de la plaça).

Els sectors socials emergents, els liberals, eren sobretot gent benestant, però no nobles (terratinents, comerciants, menestrals i professionals, segons Manel Lladonosa), i progressivament s'hi anirien afegint altres sectors menys ben posicionats socialment (artesans i pagesos), una suma que comportava la incorporació d'elements ideològics progressivament més democràtics i republicans i la moderació dels grups liberals dirigents i benestants. La por a les classes populars dels liberals moderats els acostaria al grup moderat absolutista format per grans terratinents, doctors en lleis, notaris i algun ric comerciant. Un sector que no va optar pel carlisme militant que ja era ocupat per nobles empobrits, religiosos (com el mateix bisbe de Lleida Julián Alonso o alguns frares o canonges del Capítol), militars, professionals propers al poder de l'Antic Règim, artesans, pagesos empobrits i alguns jornalers que buscaven a la partida carlina canalitzar el seu malestar i buscar-se una sortida que el liberalisme no li donava.

El nou règim liberal va canalitzar dues formes de participació, les juntes, que actuaven en el pla polític i que s'autorganitzaven al marge de les institucions, i les milícies, que ho feien el pla militar, tan de control de la ciutat, encara que a vegades eren les qui capitalitzaven les revoltes (sobretot democràtiques), i de rebuig del carlisme enfrontant-se militarment a les partides carlines i donant suport a l'exèrcit. Les dues formes organitzatives estaven alimentades per individus profundament lligats al liberalisme i donaren al nou règim sorgit després de la mort de Ferran VII d'un caràcter revolucionari, al marge del nou règim i tot. D'altra banda,  les dificultats per accedir al poder local controlat mitjançant un sufragi censatari, va fer que els liberals de les classes populars que no podien ser elegibles o votar optessin per participar en aquestes agrupacions, alguns cops per pressionar les altes institucions i aconseguir obrir el reduït cercle dirigent o per promocionar-se.

La importància d'aquestes formes organitzatives arribà fins pràcticament 100 anys més tard, durant la Guerra Civil (1936-1939) s'organitzà una junta de defensa i un comitè polític, va ser la darrera vegada que es posà en pràctica. Durant la Transició en quedà al marge l'element militar.

Bibliografia:
Manel Lladonosa, Carlins i liberals a Lleida, Pagès Editors, Lleida (1992).
Quintí Casals, Polítics de Lleida, La Mañana, Lleida (2002).
Josep M. Pons, Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX, Pagès Editors, Lleida (2002).
Manel Lladonosa, Quintí Casals, Josep M. Pons, La construcció de la modernitat a Lleida: Manuel Fuster i Arnaldo i el seu temps 1808-1864, Segre, Lleida (2009).
Manel Risques (dir.), Àngel Duarte, Borja de Riquer, Josep M. Roig i Rosich, Història de la Catalunya Contemporània, Editorial Pòrtic, Barcelona (1999).


EL 29 D'ABRIL ALTRES HISTÒRIES DE LLEIDA SURT AL CARRER, ENS HI ACOMPANYEU?

El proper diumenge 29 d'abril, a les 10 del matí i a la plaça sant Joan de Lleida intentarem seguir els passos del moviment obrer lleidatà. La sortida és lliure (us podeu incorporar en qualsevol de les parades que farem i sense apuntar-vos) i gratuïta i coorganitzada entre Altres Històries de Lleida i el Casal l'Ocell Negre.

Recórrer 140 anys d'història en un matí no és tasca fàcil, per aquest motiu agrairem que ens ajudeu a trobar les petjades històriques que l'obrerisme lleidatà ha anat deixant per tots els racons de la ciutat. No sols volem explicar, sinó que també volem escoltar experiències viscudes, heretades o llegides.

Ens hi acompanyeu?

Ruta


Mostra Rere els passos del moviment obrer lleidatà en un mapa més gran


RESUM DE LA RUTA

Resumir 140 anys de moviment obrer en cinc paisatges urbans és sempre una tasca complicada. Els primers passos, a falta d'un referent urbanístic clar, van iniciar-se a la plaça Sant Joan amb l'exposició sobre la Lleida del segle XIX i les primeres societats obreres. L'obrerisme nascut a partir de 1868 fixava les bases de tot l'obrerisme lleidatà fins a l'actualitat i aprofitava les escletxes de llibertat obertes per la revolta democràtica d'aquell mateix any. El període el tancaria una restricció de llibertats fruit d'un cop d'estat, una constant en la història contemporània a l'Estat espanyol. 
Inici de la ruta a plaça Sant Joan. Foto: Pau Llop.

Els següents passos van dirigir-se a rambla Ferran on s'explicà el renaixement del moviment obrer de l'època d'Alfons XII i Alfons XIII un renaixement que acabarà amb tres grans vagues amb repercussió a Lleida (Setmana Tràgica, 1909, Vaga Revolucionària, 1917, i vaga de La Canadenca, 1918-19) i un nou cop d'estat que encetava una nova dictadura, la de Primo de Rivera. 

Els sindicats passaven a la clandestinitat i la ruta encaminava els seus passos cap a la plaça Sant Francesc des de la qual recordàvem les reunions clandestines al Cafè Espanya i la penjada d'una estelada sobre el riu Segre. 

Aquesta parada breu ens va redirigir cap a l'avinguda Blondel, davant de l'actual IMAC (antigament Joventut Republicana) i la Fundació la Caixa - Caixa Fòrum (antic cinema Vinyes), des d'on explicàrem el joc de forces obreres, el seu desenvolupament i els fets més rellevants de l'època de la Segona República i la Guerra Civil. 
A rambla Ferran, punt de sortida de moltes reivindicacions dels treballadors lleidatans. Foto: Pau Llop.

A l'ombra de l'avinguda Blondel ens vam endinsar cap a la nit del franquisme amb el nou sindicalisme vertical i l'obrerisme resistent que acabaria veient la llum durant la Transició i fins a l'actualitat i que a nosaltres ens situaria a la solana de l'avinguda Catalunya, final del trajecte historiogràfic i principi de la reflexió per als assistents amb la mirada posada cap al futur del moviment obrer.

LA LLEIDA SILENCIOSA (II): ESPERITS AL CARRER DEMOCRÀCIA

Regularment arriba a algunes bústies de Lleida en format octaveta una publicitat d'un xaman africà afincat a la ciutat que viu, o almenys ho intenta, d'interpretar i amainar els mals de l'esperit, segons diu a l'anunci. Els adeptes lleidatans al nou empresari dels esperits no tenen una presència pública gaire notòria, ni tampoc sembla que aquesta sigui la pretensió de l'impulsor, més aviat s'hi endevina una finalitat econòmica que filosòfico-religiosa.

Tot i la distància temporal i la finalitat diferent, l'anunci de la bústia em fa pensar en una història d'esperits succeïda a Lleida entre finals del segle XIX i principis del XX. Resulta que un estudiant lleidatà, acabades les vacances de nadal, es traslladà altre cop a Barcelona amb la intenció de continuar el curs. El pare, abans de marxar, li va donar una quantitat de bitllets important en un sobre tancat perquè l'entregués en mà a un barceloní. A falta de telèfon, el pare esperava resposta del fill per carta, però passats cinc dies no en tenia notícia. El pare, preocupat, decidí posar-hi remei. A la matinada del cinquè dia, quan el pare va calcular que el seu fill, si no estava de festa, havia d'estar dormint, va acudir a un familiar amb facultats medianímiques per evocar amb força l'esperit del seu fill. Segons sembla, l'esperit del fill va possessionar-se del cos del mèdium en breus moments i mitjançant aquest va explicar-li que la persona a qui havia de donar els diners era fora de Barcelona i no havia pogut donar-li en mà el sobre fins a la nit anterior, un cop entregats, aquell mateix dia li va escriure per fer-li saber que els diners havien arribat a bones mans. L'esperit del fill afegia que rebria la carta l'endemà de la sessió esperitista. I així va ser com el dia següent el pare va rebre la carta i el fill es va despertar conscient d'haver somiat que havia estat a casa dels seus pares a Lleida. 
Al primer pis del número 12 del carrer Democràcia hi havia la seu del Cercle Cristià Esperitista de Lleida el 1900

Aquesta història va ser exposada en una conferència per Humbert Torres a la revista esperitista Luz, Unión y Verdad el 1917. Torres va ser un dels apòstols de l'esperitisme a Lleida, l'interès per aquesta religió li venia per tradició familiar, el seu pare, el doctor Marià Torres, n'era un dels seus màxims propagadors a la capital del Segre.

La història de l'esperitisme lleidatà i ponentí arrenca a mitjans del segle XIX i resta força allunyada del xamanisme africà arribat a Europa un segle més tard. La relació de la cultura europea contemporània amb els esperits es va desenvolupar fortament arreu del continent i també a les Amèriques entre mitjans del segle XIX i principis del XX. Aquesta cultura religiosa va tenir el seu codificador en el francès Allan Kardec, autor amb cert ressò als Països Catalans, en la seua línia es va crear la Unió Esperitista Kardeciana de Catalunya. Durant l'època assenyalada a les comarques de Ponent s'hi podien trobar seguidors kardecians a diferents poblacions com Tàrrega, Mequinensa, Maials, Balaguer, El Tarrós, Barbens, Bell-lloc o a la mateixa Lleida, entre altres.

A Lleida capital els esperitistes van aprofitar el període de llibertat obert durant el Sexenni Democràtic per fundar el 1873 el Cercle Cristià Esperitista, el qual tenia la seua seu el 1900 al primer pis del carrer Democràcia número 12, avui molt a prop del restaurant La Masia i del Col·legi Sagrada Família. Entre els fundadors del Cercle hi havia Marià Pérez Dalmau, Domènec Miquel i Josep Amigó i Pellicer (professor de l'institut de batxillerat de la ciutat i autor de diversos llibres i articles, alguns d'aquests li costarien represàlies, multes i presó per ofenses a l'Església catòlica). Amigó era el director de la revista esperitista publicada mensualment a Lleida  El Buen Sentido, la quantitat i continuïtat de números que van sortir ens fa pensar que l'esperitisme devia tenir força seguidors a Ponent. Més tard i ja entrat el segle XX apareixeria una altra revista a Lleida titulada Luz del Porvenir. La reacció de la cúria catòlica, que veia amenaçada la seua parròquia, no es feu esperar, amb l'objectiu de combatre l'esperitisme es va publicar la revista El Sentido Común (1875). Posteriorment, apareixerien altres centres a la ciutat que coneixem amb els noms de Centre Esperitista Victor Hugo i Centre Esperitista Luz del Alba.

Entre els seguidors més coneguts de l'esperitisme a Ponent hi havia persones influents com els doctors Torres, el pare Marià i el seu fill Humbert (diputat i alcalde de Lleida), regidors com Bonaventura Neach o el mateix president de la Generalitat, Lluís Companys. També l'anarquista lleidatà César Broto va flirtejar-hi durant un breu període de la seua vida.

Si parem atenció amb els noms relacionats amb l'esperitisme hi veiem diversos personatges vinculats amb el republicanisme, nacionalista o lerrouxista, i també amb l'anarquisme. L'esperitisme, ja fos per convicció o per oposició al catolicisme dominant, es considerava un punt de trobada de lliurepensadors, motiu pel qual s'hi trobaven entre els practicants alguns noms de l'esquerra catalana. Justament, per aquesta relació política i de confrontació amb la religió preponderant va fer que el franquisme perseguís i marginés les pràctiques esperitistes. Poc pes ha tingut l'esperitisme en la recuperació de la memòria històrica de l'antifranquisme. Aquesta seria la raó per la qual avui, quan es parla d'esperitisme, ens ve a la ment una imatge més pròpia de les pel·lícules americanes que de la tradició esperitista catalana i europea dels segles passats.

L'esperitisme és una religió que creu en la dualitat entre cos i ànima i la independència d'ambdós elements, quan el cos mor, l'ànima continua vivint, diuen els esperitistes que l'ànima descarna del cos. Els mèdiums eren el pont entre el món físic i el de les ànimes, ja que eren capaços de comunicar-se amb l'ànima d'un cos no present (com el cas de la història de l'inici d'aquest post). La telepatia era una altra forma de comunicació mitjançant el pensament, però entre dues ànimes ubicades en cossos diferents. I finalment, la criptestèsia que és la capacitat de conèixer un element sense usar cap dels sentits. Segons els esperitistes calia tenir certa sensibilitat per comprendre i dominar aquestes tècniques, però eren a l'abast de tothom.
El Buen Sentido, revista esperitista publicada pel Cercle Cristià Esperitista de Lleida (1875-1890) i El Sentido Común, la resposta catòlica (1875).

És per això que l'esperitisme oferia una relativa llibertat, no tenia intèrprets, és a dir, no disposava d'un clergat format com els cristians. Es considerava abominable cobrar per contactar amb els esperits, lluny dels programes de televisió actuals i no endevinava el futur. A més, els practicants podien combinar les pràctiques i creences esperitistes amb les cristianes sense problema, hi havia una certa reinterpretació de determinats textos. Tanmateix, la idea de Déu tenia alguns matisos, es concebia que tot era Déu, cosa que explicaria històries com la de Víctor Torres. Just abans d'anar a la guerra, Humbert Torres li va demanar al seu fill Víctor que en cas de perill invoqués a l'ànima de la seua difunta mare, segons Humbert, només hi havia de pensar amb força i  aquesta l'ajudaria, un fet que xoca amb la concepció cristiana que hagués invocat a Déu. 

L'esperitisme tenia influències de les religions orientals, molt de moda entre els esnobs europeus del segle XIX. Alguns dels seus seguidors hi barrejaren un cert component científic que creà una branca d'estudiosos de l'ànima coneguda com a metapsíquica (actualment, es coneix com a parapsicologia), Humbert i Marià Torres n'eren estudiosos (la història de més amunt és un exemple d'un cas d'estudi). L'emergència de la psicologia com a ciència va tenir certa relació amb l'esperitisme que cercava referents entre el racionalisme científic, d'aquí l'aparició de la metapsíquica, per distingir-se de la religió catòlica, més relacionada amb mites i llegendes. A diferència dels catòlics, els esperitistes aplaudien els batejos, casaments i enterraments civils, eren contraris a la guerra, entenien la religiositat com un fenomen personal individual i no col·lectiu com la religió catòlica.

L'esperitisme va tenir algunes desviacions cap a l'espectacle, com la prestidigitació, molt de moda durant l'època d'auge de l'esperistisme. Altres problemes de l'esperitisme venien provocats per la mateixa naturalesa de la religió, com la falta d'estructura d'aquest tipus de creença que provocava a vegades resultats poc esperats. Explicava César Broto que en una sessió esperitista a la Lleida dels anys trenta en què va ser convidat, un cop asseguts al voltant d'una taula i unides les mans, van començar a fer preguntes a l'esperit amb qui es volien comunicar. Al cap d'una estona, el mateix Broto va notar que la taula responia a les puntades d'un dels assistents.

Potser la visió que ens ha quedat amb el pas dels anys i de la repressió o marginació franquista de l'esperitisme ha estat aquesta, la de l'espectacle, com dèiem anteriorment, la de les pel·lícules americanes. Això fa que el xamanisme africà intenti ocupar un lloc oblidat a mig camí entre el curanderisme i la religiositat. L'esperitisme als Països Catalans va estar fortament arrelat al territori, era contestatari a la religió oficial, lliure i sense mitjancers, molt vinculat a determinats sectors de l'esquerra i capaç d'organitzar-se en igualtat. Aquest és un fenomen poc estudiat i amb presència a Lleida i comarques de Ponent, avui només ens queda el record d'aquell primer pis del carrer Democràcia número 12.


Bibliografia:
Jaume Barrull, Humbert Torres. Metge, filòsof, polític, Alfazeta, Lleida (2009).
César Broto, M. A. Bergés, La Lleida anarquista, Pagès Editors, Lleida (2006).
Premsa consultada: Luz, Unión y Verdad, El Buen Sentido, El Sentido Común.

EL PORTAL DE BOTERS, LA PORTA D'ENTRADA DE LA REVOLTA

Si ara parléssim d'un ajuntament asfixiat pels deutes de la seua legislatura, incapaç de sufragar despeses d'anys anteriors que es retarden en el temps, d'un estat que es queda amb les rendes dels ajuntaments i en retarda el pagament de les indemnitzacions, de la caiguda dels preus agrícoles i a sobre els veïns benestants aconsegueixen avantatges fiscals, si aquest bloc no parlés d'història, molts pensaríeu que estem parlant de la segona dècada del segle XXI. Sap greu dir-vos que aquesta és una situació viscuda altres cops al llarg de la història de Lleida i del país.
Quan va passar això? Com es va arribar a aquesta situació? Quines solucions van proposar l'ajuntament i l'estat? I el millor del cas, què van fer els ciutadans de Lleida? I què hi té a veure el Portal de Boters en tot això?

Corria l'any 1865, un any difícil per la caiguda dels preus del blat i les dificultats financeres de les institucions, tan l'estat com els ajuntaments. L'administració estatal poc preocupada pels interessos municipals va prendre la iniciativa, però enlloc de trobar una solució conjunta amb l'ajuntament, ho feu en contra. D'entrada, va apoderar-se de les rendes del pont i dels molins fariners propietat de l'ajuntament, fonts importants per la minsa hisenda municipal. I en segon lloc, les indemnitzacions per l'apropiació no arribaven, cosa que alimentava el deute de l'ajuntament d'anys anteriors. La reducció de les rendes va provocar les queixes dels veïns per la deixadesa del municipi, una de les queixes reflectida al periòdic El Ilerdense, portaveu de l'opositor Partit Moderat, era la poca il·luminació del pont. A això se li va afegir el mal estat del pont del Segre que al juny de 1866 acabaria veient com s'enfonsaven dos arcs del pont, via principal de comunicació de la ciutat.
Portal de Boters, segons Enric Garsaball, inspirat en un dibuix d'Alexandre de Laborde de 1806. Font: J. Lladonosa (2007).

L'ajuntament va proposar millorar la seua caixa, la proposta de l'ajuntament va arribar a principis de setembre de 1865 en forma d'impost sobre el consum de raïm. La solució de gravar sobre el consum afectava especialment les classes més desafavorides, que sense veu a l'ajuntament, veien augmentar els gravàmens sobre els seus irrisoris guanys. Tanmateix, que l'impost recaigués sobre les classes populars tenia un motiu clar, tres anys abans el Partit Progressista governant va proposar cobrar els consums per repartiment, però els majors contribuents de la ciutat s'hi van oposar. La seua força tenia pes no sols econòmic, sinó també polític, ja que el sistema democràtic no funcionava per sufragi universal, sinó censatari, és a dir, només podien votar els ciutadans que arribaven a un cert nivell de riquesa, cosa que excloïa un gruix important de la societat

L'impost va tenir repercussions immediates, els pagesos arrendataris, els més pobres, els havia vençut el primer termini dels arrendaments que acostumava a vèncer el 15 d'agost i entre l'augment de l'impost i la caiguda dels preus del blat la situació era insostenible. Les classes populars, amb l'augment de l'impost, consideraven que l'ajuntament havia trencat el pacte no escrit de no apujar la contribució per sobre de les possibilitats admissibles.

La reacció popular no es va fer esperar, la tarda del 5 de setembre un grup nombrós de gent va reunir-se espontàniament al finalitzar la jornada laboral enmig de la indignació general per places i carrers comentant la injustícia del nou impost. El malestar no va tenir més conseqüències per aquell dia, però s'havia posat en comú entre la població i hi havia una voluntat de revolta.

L'endemà, dia 6, els regidors van confirmar la seua voluntat de cobrar el nou impost i, preveient la possibilitat de desordres, van alertar el governador perquè controlés l'ordre públic amb les tropes de la guàrdia civil i l'exèrcit (llavors no hi havia antiavalots). La confirmació d'haver de pagar l'impost va acabar d'encendre els ànims encara més i en acabar el jorn de treball, de les converses es passà als fets.  Les reunions públiques i espontànies van passar a ser protestes públiques, aquestes es van dirigir cap a les casetes de cobrament d'impostos situades als portals d'entrada de la ciutat, els burots.

La casualitat va fer que el regidor que presidia la comissió de consums i els empleats cobradors es trobés en aquell moment al portal de Boters, situat al límit entre la plaça Cervantes (vora l'agència tributària) i els carrers de Boters i del Bisbe (tocant a una coneguda llibreria). El que en un principi era només una protesta irada d'un conjunt de ciutadans al límit de la seua subsistència, es va convertir en alguna cosa més quan regidor i empleats, apedregats i insultats pels manifestants, es van tancar als burots del portal des d'on van disparar contra els manifestants. Els trets van tocar a tres persones, dos van morir, una era una dona que sortia a buscar aigua a la font propera al portal.

Enlloc de dissoldre els manifestants, allò va generar tot un seguit d'aldarulls que van tenir la ciutat controlada pels manifestants durant tota la nit, sense que les tropes s'atrevissin a sortir massa, només la guàrdia civil aconseguí detenir alguns manifestants, agreujant més la situació. El regidor només va aconseguir sortir del burot sota promesa d'eliminar l'impost.

El dia 7, la revolta continuava en marxa i s'havia estès per tota la ciutat, els regidors, veient que no podien controlar la situació i que el governador civil no feia res per aturar-ho, van decidir reunir-se amb els majors contribuents, amb qui havien pactat l'impost, per fer-se enrere i complir amb la promesa feta pel regidor de consums als manifestants. A falta d'aquests ingressos l'ajuntament no podria pagar a l'estat els impostos pendents, que d'altra banda li devia l'estat per haver-se quedat les rendes del molí i els portals.

Vista de la plaça Cervantes, de de l'Agència Tributària, al capdamunt de rambla Aragó. Foto: la Paeria.
Alguns grups de manifestants controlaven els burots dels diferents portals, altres recorrien la ciutat reclamant l'alliberament dels detinguts la nit anterior. Veient la negativa de les autoritats, decidiren travessar tot el carrer Major i dirigir-se a l'ajuntament, l'embat del nombrosíssim grup va fer témer al tinent d'alcalde l'assalt al consistori, qui auxiliat per serenos i forces municipals, va resistir els apedregaments de la multitud, els crits i esvalot també es giraren contra la casa del regidor Vilanova, que també apdregaren. A falta de resultats, els revoltats van anar a buscar al governador a la seu del govern civil, aquest va sortir al balcó i va amenaçar als revoltats perquè aturessin la revolta, cosa que no van fer. Llavors, el governador, que havia fet situar tropes de la guàrdia civil a la façana del riu (actual avinguda de Blondel) i tombant per la plaça Sant Francesc es presentaren amb actitud de disparar contra els manifestants al carrer Major. Això va fer marxar el tumult.

Les tropes van patrullar tota la nit per la ciutat i, l'endemà, en vista de la força dels manifestants van decidir alliberar els detinguts. Tanmateix, els revoltosos van cremar els burots i un magatzem. L'eliminació de l'impost, l'alliberament dels detinguts i l'arribada de tropes de Manresa va calmar els ànims, però es mantenia una calma tensa. El regidor del Partit Demòcrata (i republicà) Miquel Ferrer i Garcés apuntava que ningú s'atrevia a cobrar l'impost perquè li perillava la vida, però també entenia que l'ajuntament i el poder públic havia quedat deslegitimat. En conseqüència, els regidors van presentar la seua dimissió al governador, però aquest no els la va acceptar fins al juny de 1866 havent d'enfrontar-se amb els problemes i el conseqüent desgast de la situació.

El motí dels dies 6, 7 i 8 de setembre no va fer tornar a la calma a la població, que encara temia que els governants mantinguessin la voluntat de tornar a implantar l'impost, el dia 11 de setembre el paller de l'antic regidor Josep Gort, del Partit Moderat, cremava incendiat per alguns revoltats. L'amenaça sobre els rectors polítics de la ciutat, fossin al govern o a l'oposició, continuava planant. Les ordres del governador perquè els regidors apliquessin novament l'impost van ser desoïdes pels regidors, atemorits per la ciutadania.


L'impost dels consums era odiat per la població més pobra que en patia les conseqüències, però no sols la de Lleida, dies més tard hi hauria intents de revolta a Balaguer i a Térmens. La revolta de 1868, que obriria el Sexenni Democràtic (1868-1874), va tenir molt suport a Lleida i comarques de Ponent, una de les primeres mesures que es van prendre va ser l'eliminació dels consums, que no es reprengueren fins el 1874 provocant una altra revolta, però això ja és una altra història.

Bibliografia:
Josep M. Pons i Altés, Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX, Pagès Editors, Lleida (2002).
Josep Lladonosa i Pujol, Els carrers i places de Lleida a través de la història, Paeria/UdL, Lleida (2007).

LA LLEIDA SILENCIOSA (I): LA PLAÇA SANT FRANCESC I LA MAÇONERIA

La plaça de sant Francesc és per a molts lleidatans o visitants aquella plaça que deixa respirar el carrer Major, prop de la Paeria. També és la plaça de l'església de sant Pere, que fa cantonada amb el carrer Major, la de l'edifici modernista de Morera i Gatell, a l'altre extrem, davant hi té l'oficina d'economia de l'ajuntament, antiga seu del govern civil i en diagonal i enfrontat amb l'església una coneguda casa de roba que ha tingut molts negocis allotjats al llarg de la història. Ja hem presentat els quatre edificis que a dia d'avui són testimonis silenciosos d'aquesta plaça, però com a silenciosos que són guarden una història desconeguda per molts que es remunta al 1935.

Plaça de Sant Francesc, antiga plaça de la Llibertat. Foto: fotos antigues de Lleida
Aquesta història es situa en un dels pisos de la banda de la Paeria de la plaça al 1935, encara ara no sabem en quin, però sabem que aquell any s'hi va instal·lar  un triangle d'una lògia maçònica anomenat Silenci. Els maçons des de sempre han utilitzat un llenguatge propi i en aquest llenguatge un triangle designa un grup inferior a la lògia, que seria el grup base per a ser reconegut per la maçoneria organitzada. Per tant, en aquella data es va organitzar un petit grup de maçons que havien de ser la base d'una futura lògia quan aquest triangle tingués prou membres. Tanmateix, la victòria de Franco a la Guerra Civil i la seua obsessió per acabar amb la maçoneria va significar la desaparició d'aquests grups a la ciutat el 1938, uns mesos després de l'entrada de les tropes de Franco (els franquistes van ocupar la ciutat els dies 3 i 4 d'abril i la darrera acta de reunió dels maçons lleidatans a la ciutat data del 12 de juliol, ja en la clandestinitat). Recordeu allò del contubernio judeo-masónico i rojo separatista que tan poc deixava dormir al dictador i acompanyants i que, segons ell, era la causa de tots els mals.

Aquesta història situada a la plaça Sant Francesc ens fa viatjar fins al 1870, any en què es té constància de l'existència de la primera lògia maçònica a la ciutat. Com dèiem, la primera cita és de 1870, dos anys més tard de la revolta democràtica, coneguda com el Sexenni Democràtic (1868-1874) que culminarà amb la Primera República (1873-1874). Aquesta primera lògia portava per nom Victòria Fraternal número 24 i estava adscrita a la lògia Gran Orient Nacional de Espanya. La fi del període democràtic el 1874 amb el cop d'estat del general Pavía no deuria ajudar gaire a la maçoneria o potser els seus membres en van reduir l'activitat fins que va desaparèixer. 
Plaça Sant Francesc vista des del riu. Foto: www.panoramio.com

No és fins entrats els primers anys de la restauració borbònica que no tornem a trobar una altra lògia a Lleida, el 1881 es va fundar la lògia Aquiles número 36 adscrita a la mateixa lògia estatal que l'anterior. L'any següent es fundaria la lògia Amics de la Virtut número 272, una de les més importants pels seus membres i pel número d'aquests, igual que la lògia Antonino Pio número 227, fundada el 1887 i refundada diversos cops fins a la Segona República (1910 i 1934), segurament la lògia amb una trajectòria més llarga. El 1888 es fundaria la lògia Quirites Sieria número 247. Ja al segle XX, el 1925 es fundaria la lògia Pitàgores, matriu des de la qual es fundaria el triangle el Silenci que esmentàvem en començar, ja que la lògia es traslladà a Barcelona el 1932 i tres anys més tard antics membres de la Pitàgores formarien el triangle el Silenci. També n'hi van haver a altres poblacions de Ponent com Cervera (Discreció), Tàrrega i Castellserà (29 de Setembre) o Fraga (la Llum de Fraga); ni tan sols el Pirineu occidental en va quedar al marge, pobles com Sort (Far del Pallars), Solsona (Antoni Ripoll) o la Seu d'Urgell (Progrés) tingueren la seua lògia.

La llista que hem elaborat ens permet saber que hi ha hagut diverses lògies a Lleida i comarques, però què feien  i qui eren els maçons? I per què hi ha encara ara una cert misteri al seu voltant? La resposta a aquesta darrera pregunta segurament es troba en la voluntat dels membres d'ubicar les seues activitats i lògies allunyades de les mirades dels "profans", és a dir, dels no maçons, i d'uns rituals, símbols i llenguatge difícils de comprendre pels no versats. 

Segell de la lògia Amics de la Virtut
D'entrada, la maçoneria són un conjunt de societats silencioses, però no clandestines, tothom hi pot entrar. La lògia Amics de la Virtut tenia com a objectius "l'exercici de la caritat, el de totes les virtut socials i privades, l'estudi de la moral universal, el de les ciències i les arts i el de tot el que pugui contribuir a la il·lustració i perfecció de l'home". S'estructurava en diferents càrrecs jerarquitzats, el més alt era el de venerable mestre i el més baix el d'aprenent, en el cas dels Amics de la Virtut els càrrecs arribaven a 22 (1er vigilant, 2on vigilant, orador, mestre de cerimònies, etc.). Els càrrecs dels oficiants eren democràtics i eren escollits anualment, per bé que hi havia un concurs de mèrits que permetia ascendir de càrrec, fet que lligava amb l'interès dels maçons per la virtut i el mèrit. 


L'activitat regular venia marcada per les tingudes o reunions que estaven marcades per un seguit de rituals, celebrats a la seu social o lògia enmig d'un univers simbòlic força impressionant (columnes, lletres, números, símbols que recorden al dels arquitectes i constructors, etc.), també celebraven dates concretes com els solsticis. Els Amics de la Virtut van arribar a patrocinar una escola laica (1891), acceptaven la llibertat de creences, fet que els enfrontava directament amb l'Església Catòlica que els havia declarat la guerra, la igualtat entre els membres i la fraternitat entre ells, principis que completaven el triangle, un dels seus símbols, i base els principis de la revolució Francesa i del republicanisme. Això va fer que la maçoneria tingués un important nucli de republicans entre els seus membres i fos el blanc d'una part de la dreta catòlica i del franquisme.
Segell de la lògia Antonino Pio

Precisament, aquest fet deixa entreveure qui eren els membres de les lògies lleidatanes, en el cas dels Amics de la Virtut hi destaquen importants membres del republicanisme local com el cap del Partit Republicà Democràtic Federal, Miquel Ferrer i Garcés, algun dels seus lloctinents com Manuel Miquel i Boix, Camil Castells o Ferran Segalàs; però també membres d'altres faccions republicanes com Josep Sol Torrens membre del Partit Republicà Possibilista i alcalde de Lleida (1893-94). La majoria eren de Lleida o residents, però també n'hi havia de fora, pobles com Belianes, Saidí, Borges o Ponts hi tenien convilatans. Les professions eren força variades, des d'advocats com Ferrer i Garcés o Miquel i Boix, empleats com Ricard Viadiu, fusters com Ramon Mañé, mestres com Marià Aguilar fins a metges com Camil Castells. 

Tots els membres de la lògia tenien un pseudònim escollit i pel qual se'ls anomenava, la lògia dels Amics de la Virtut comptava amb noms vinculats a personatges històrics ben vistos pel liberalisme com ara filòsofs (Sòcrates, Rousseau o Voltaire), polítics (Abraham Lincoln o Desmoulins), nacionalistes (Garibaldi) entre altres.

Si bé, la lògia es mantenia al marge de la política podia ser un bon lloc per l'enteniment entre tendències o, fins i tot, per a propostes de certa envergadura, com podria ser el cas, de l'arribada de la república. Jaume Barrull explica les diferents faccions republicanes lleidatanes hi trobaren una entesa que no existia al carrer durant la Segona República. No obstant, això resta al marge dels nostres coneixements per faltar-nos les actes, ja que una part dels papers de les lògies van ser requisats i conduïts a Salamanca pels franquistes.

Lleida no ha estat exempta de la presència de la maçoneria, al contrari, almenys des de finals del segle XIX hi ha estat organitzada amb les seues discontinuïtats fins a l'actualitat.

Bibliografia:
Ramon Fernández-Paredes Mestres, La Logia Masónica de Lleida, Editorial Nous (2010).
Web: Lògia Silenci núm. 109 de Lleida
Jaume Barrull, Les comarques de Lleida durant la Segona República (1930-1936), L'Avenç, Barcelona (1986).
Joaquim Capdevila, Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2008).