LO XOP-BOT, SOCIETAT ARTÍSTICA I CULTURAL


Lo Xop-Bot fou una entitat lleidatana creada l’any 1870 pels germans Morera i Gatell i d’altres personalitats culturals de la ciutat.
L’esperit de l’entitat no era altre que el servir Lleida, emprant com a eina la més fina ironia i, a l’ensems, arreplegar tota mena d’estris i andròmines que solen fer nosa, però que per un o altre motiu evoquessin el tarannà dels lleidatans.

Són moltes les incògnites que acompanyen aquesta institució, igual que les contradiccions que es troben en els diferents escrits que existeixen sobre aquesta i la poca informació que és té.
Per exemple, si fixem la data que Antoni Bergós dóna com a origen, el 1870, trobem que Magí Morera tenia 17 anys, el seu germà 16, Joan Bergós 11 i Salvador Revés 18 anys. Segons l’autor van ser uns o altres els seus fundadors.

Miquel Roig i Nadal defineix l’entiat com una societat lleidatana d’esbarjo i d’entreteniment cultural, dins la vida de la capital de final del segle XIX i principis del segle XX. En realitat va ser una penya de gent culta de la capital, que en clau entre humorística i seriosa volia mantenir i reviure els nostres fets, idees i coneixements, per transmetre’ls a les generacions futures.
Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell el defineixen com un amical cenacle on, al redós d’una taula ben parada, es rendia culte a la saviesa.

Fou un punt de trobada dels principals artistes lleidatans de la renaixença, modernisme i noucentisme. Personatges vinculats amb la Mancomunitat de Catalunya i el teixit associatiu de la ciutat; el centre excursionista, els Jocs Florals, l’Ateneu lleidatà, el Museu Morera, el Casino Principal, la Biblioteca lleidatana i diverses revistes com Vida lleidatana o Lleida.

L’entitat es dedicava a realitzar xopbotades, que eren reunions mensuals acompanyades d’un àpat, on es parlava de temes culturals, artístics, locals... al principi també hi organitzaven concursos literaris en vers o en prosa, sobre temes lleidatans.

El número de socis estava limitat; eren 9 més 3 honoraris, fins que a la mort de Magí Morera, es va decidir deixar vacant el seu espai. Els xopbotistes tenien un espai assignat per deixar la clau a l’entrar, cosa que feia saber en tot moment qui hi havia, les cadires, les butaques, els coberts i l’anella del tovalló també eren personals. Segons Miquel Roig i Nadal hi havia 14 clauers.

Per elegir nous socis es feia amb les propostes i referències dels estants, i si es donava el cas, es resolia posant les boles dins una bossa; les boles eren com les de billar, negres o blanques; sols que en buidar la bossa en sortís una de negra, l’aspirant no era admès. L’elecció havia de ser per unanimitat.
Era un espai reservat als seus socis, només homes; però també el visitaven companys amb qui compartien inquietuds. Els fills també hi passaven els caps de setmana, i molts d’ells farien el relleu familiar. Les dones podien gaudir de les instal·lacions per la revetlla de Sant Joan.

Per tot això, lo Xop-Bot era una entitat molt poc coneguda a la ciutat.

Fotografia de la sala de lectura amb la llar de foc al fons

Tot i que en el seu interior no s’hi feia política, els anys i les persones que el composaven n’impedien el seu aïllament. Per exemple, Antoni Bergós hi amagà l’historiador Ferran Valls i Taberner (de la Lliga Regionalista) quan aquest estava perseguit per ser catalanista.
Després de l’alçament del juliol de 1936, la UGT i els socialistes van “requisar” el local, canviant-li el pany i vigilant-lo, però sense entrar-hi. Després d’unes gestions d’Antoni Bergós, a finals de setembre se’ls hi va tornar el local i els socis van designar un patronat que custodiés el Xop-Bot. Tot i això els saquejos van ser continus.

L’any 1938, les tropes franquistes i feixistes van bombardejar la ciutat, castigant durament el front del riu i fent desaparèixer lo Xop-Bot per sempre.

El 24 de juliol de 1941, alguns antics xopbotistes i noves generacions d’aquests com els Sol, Roig, Jené o Rabasa van constituir el Caliu Ilerdenc, una entitat que en part volia seguir la tradició del Xop-Bot, tenint una gran influència amb el Movimiento Nacional. Però tot això ja és una altra història.


L'origen del nom:
Hi ha dues teories sobre l’origen del nom:

Antoni Bergós: Aquest títol significava una mena de crit de guerra contra la competència que la cervesa estrangera feia a la beguda autòctona, el vi, encara no prou reconegut en aquell moment (finals segle XIX). La cervesa era servida als bars en una mena de gots que tenien una tapa de metall, i que els del Xop-Bot imitaren, si bé sense la tapadora, i que portaven gravat el nom de l’entitat. El mot xop designava el got, el recipient que acull el vi i el presenta al públic, i bot, que simbolitzava el recipient, el bot o bóta, de cuiro, que servia per transportar, contenir el vi que ompliria els xops per als individus.

Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell: Xop com un arbre ben arrelat que s’enlaira ufanós, i bot, com una commoció violenta que experimenta l’esperit. La cultura és el xop que, arrelat a terra, s’enlaira amb branques que toquen el cel, i el bot és el sentiment que esperona, commociona i entusiasma.

Primer ex-libris del Xop-Bot
En tot cas vindria per unes conviccions renaixentistes, catalanistes i lleidatanes de l’època, a cor amb les expressions:

La cultura és una planta que amb les branques ha de tocar el cel, però les arrels deuen fornir-se, més i més, en la terra. - Felip Solé i Olivé

Si tinguéssim consciència en aquest moment admirable de les actuals energies de Catalunya! Si ens adonéssim d’aquest moment històric! Treballem i aconseguirem un ciutat digna de la seva catalanitat i de dir-se catalana. - Romà Sol i Mestre

Si el barceloní és ideal per a la conversa, ell lleidatà ho és per a l’oratòria. - Josep Carner en motiu de Magí Morera

 

Els locals del Xop-Bot:
El primer espai que tingué fou la casa dels Morera, a l’antic Carrer dels Caputxins, prop del passeig de Boters, extramurs de la rambla d’Aragó i a prop de l’actual escola Annexa, de la Clínica Montserrat i de l’actual carrer del Sant Crist, que comunica la plaça de Sant Josep amb l’avinguda d’Aragó. Donava sobre l’antiga muralla amb vistes al Passeig de Boters. Ho fou des de 1870 fins al 1908.

Segons Antoni Bergós i Massó, era el casalot familiar dels Magí i Morera, i tenia una eixida posterior que permetia a l’estiu fer les trobades a la fresca. Segons Miquel Roig i Nadal, era un hort vora la llar de la família Magí i Morera. Segons l’historiador Jesús Castillón Zazurca, el primer local fou un hort veí a la casa propietat d’Agapit Lamarca i Quintana, davant de l’edifici de les “Germanetes del Pobres”, el qual fou adequat amb mobles i objectes dels diferents socis.

El segon i últim espai (1909-1938) fou la torre amb jardí propietat també dels Morera, antic taller del pintor Jaume Morera i Galícia, que amb l’aportació de diferents objectes i obres d’art per part dels socis i amics, s’acabà assemblant a un museu. Situat al carreró que sortint del carrer Alcalde Costa, en direcció al riu, passava pel darrera les cases de l’esmentat carrer, fins al peu de Gardeny, a la Carretera de Lleida a Saragossa, a la mitjana dita la molina. S’entrava pel Carrer Ramon Soldevila, prop del col·legi dels Maristes. Es separava de l’areny del riu per un mur de pedra. No tenia grans edificacions veïnes, i els arbres i el Segre es disputaven el protagonisme sonor, olfactiu i visual.

L’edifici constava d’una planta baixa amb dues grans sales i un altell sotacoberta; la sala d’estudi i la sala de lectura. Totes dues eren presidides per una llar de foc, sobretot la sala de lectura, on hi era més central i amb la inscripció que definia la societat: sense un caliu l’esperit no viu, ni’l cos. També hi havia estances de servei i la cuina. Les sales eren decorades per pintures, tapissos, ceràmica, escultures, armes, llibres i objectes diversos. El jardí unia l’edificació amb el carrer i el riu, tenint-hi una font i diversa vegetació: noguers, pins, xops, parres, magnòlies, canyars, roses, lliris...

Aproximació de l'emplaçament dels locals del Xop-Bot

 1. Primer local    2. Segon local
 A. Carrer de Sant Crist    B. Carrer d'Alcalde Costa    C. Carrer de Ramon Soldevila


Els seus integrants:
Segons Miquel Roig i Nadal, els socis fundadors foren: Magí Morera i Galícia, Jaume Morera i Galícia, Joan Bergós i Dejuan, Salvador Revés i Grau “Teta”, Trinitat Font, Bonaventura Alsina, Josep Murillo i Domingo, Marcel·lí Fernández, Manel Álvarez Llinàs, Francesc Bañeres, Josep Plana, Josep Ramos, Enric Borràs, més dues persones no identificades.

Segons Antoni Bergós foren: Magí Morera i Galícia, Jaume Morera i Galícia, Joan Bergós i Dejuan, Frederic Renyé i Viladot, Romà Sol i Mestre, Josep Oriol Combelles, Manuel Gaya i Tomàs, Felip Solé i Olivé, Ramon Fontanals i Artigues...
Segons Jesús Castillón Zazurca, lo Xop-Bot es va formar arran de les estades a la cerveseria Brugulat, a l’Avinguda de Blondel, allí s’hi reunien José Plana i Castillo, Josep Murillo, Manel Álvarez, Joan Bergós, Marcel·lí Fernandez, Julià Estrada, Francesc Bañeres i algun altre, que l’any 1898 decidiren organitzar-se com a centre artístic i cultural.

Durant els 68 anys d’existència de l’entitat hi hagué diverses etapes, tant marcades pel canvi de local, pels moviments polítics com pels traspassos de socis. Les generacions dels integrants anaren des de la dècada de 1830 fins a la de 1890. 

Fotografia amb alguns socis al Xop-Bot. Any 1926

Com ja hem dit, a principis de segle XX es va decidir fixar 9 com a nombre màxim de socis, passant a 8 després de la mort de Magí Morera. A més d’aquests es van nombrar 3 socis honoraris: l’Enginyer del Canal d’Urgell Francesc Mir, el poeta Jaume Agelet i Garriga i el músic Emili Pujol i Vilarrubí.
En aquell moment els 9 socis eren: Magí Morera, Jaume Morera, Alfons Franco i López, Josep Rabasa i Fontseré, Romà Sol i Mestre, Josep Sol i Ballespí, Francesc de Paula Jené i Aixalà, Santiago Pinyol i Mirada i Josep Murillo i Domingo

D’altres persones que foren sòcies: Ramon Alsina i Amils, Màrius Sol i Mestre, Marià Jaques i Piñol i Antoni Bergós i Massó.
D’altres persones que visitaren la societat foren: Agustí Prim i Tarragó, Miquel Murillo i Domingo, Miquel Roig i Morera, Ramon Borrás i Vilaplana, Rafael Gras i Esteva, Marcel·lí Armengol, Manuel Herrera de Ges, Pere Corberó i Casals, Francesc d’Assís Galí i Fabra, Ricard Viñes i Roda, Felip Pedrell i Sabaté, Prudenci Murillo i Domingo, Enric Granados i Campiña, Xavier Gosé i Rovira, Baldomer Gili i Roig, Déodat de Sévera...

Finalment hi hagué un últim canvi, arran dels fets revolucionaris de 1936. Antoni Bergós veié que de tots els socis, només 2 podien continuar sense risc, així se’n van designar de nous:
Antoni Bergós, Pere Buira i Foixenc (industrial, d’Izquierda Republicana), Josep Sánchez i Álvarez (advocat, socialista i delegat del Treball província de Lleida), Josep Valldeoriola i Andreu (Joventut republicana), Ramon Borràs i Vilaplana (tallista, catòlic), Francesc Mateu i Montull (procurador), Felipe Alaiz (periodista, de la CNT i proper a la FAI) i Francesc Arqués i Mòdol (republicà i del POUM durant la guerra).


Algunes anècdotes:
 Un dels instruments bèl·lics que penjava del local i que era recollit de l’Audiència, s’emprà en la coneguda baralla de les famílies gitanes “bollons” i “parradets”.

Al Xop-Bot hi havia una copa de porcella blanca amb la inscripció: El dia 30 de mayo de 1860, aquí puso sus augustos morros la infanta Isabel en el viaje que hizo a Lleida, bebiéndose el caldo de un picaterrer, sacrificado en su honor y provecho.

El músic Felip Pedrell va composar l’òpera Cleopatra a la torre del Xop-Bot, tot i que aquesta encara no feia aquesta funció.

Al local hi havia una antiga placa de la Costa del Jan on hi figurava Ai! Si pogués parlar, recordant que aquell carrer contenia la zona de prostitució de la ciutat.

Una de les seves darreres adquisicions va consistir en un mandil maçònic que es va trobar en un cap de biga d’unes golfes de la casa Reixach, que es va enderrocar per ampliar la Paeria, i que fou lliurat a l’entitat pel majordom de l’Ajuntament.

La incoació per responsabilitats polítiques que es feu a Antoni Bergós el 9 de setembre de 1939, entre moltes acusacions, constava la de pertànyer a la maçoneria per participar en reunions a la farmàcia Jacques i a l’hort Xop-Bot.

Auca dels 30 anys:
El Xop-Bot té el seu misteri,
és un miracle dels més grans.
Porta ja trenta anys de vida
vivint sempre com germans.



 *Les fotografies d'aquest article s'han extret del llibre Xop-Bot, de Miquel Roig i Nadal


Bibliografia:
Antoni Bergós i Massó, Memòries, Ed. La Paeria, Lleida (1990).
Miquel Roig i Nadal, Xop-Bot, Ed. La Paeria–IMAC i Pagès editors, Col·lecció La Banqueta, Lleida (2010).
Miquel Roig i Nadal, Els renoms de Lleida, Ed. Pagès editors, Lleida (2005).
Romà Sol i Clot i Carme Torres i Graell, La petita història de Lleida, Ed. La Mañana, Lleida (1989).
Conxita Mir, Fabià Corretgé, Judit Farré i Joan Sagués, Repressió econòmica i franquisme, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona (1997).
Josep Pinyol, Morera i el Xop-Bot, Revista Lleida núm. 49, Lleida (1927).
Jesús Castillón Zazurca, Cristianizar a los “negritos”, Diari La Mañana, diumenge 30 d’octubre de 2011, pàgina 10, Lleida (2011).

LO MARRACO DE LLEIDA, ÉS VIU!

El Marraco originari, de 1907,
tenia unes característiques diferents a l'actual. 
Fotografia: Arxiu Municipal de Lleida
La segona versió del Marraco, de 1941,
necessitava de 5 portadors per desplaçar-se.
Fotografia: Arxiu Municipal de Lleida






L’any 1982, el dia 8 de novembre, Lleida pateix la devastació de la riuada ocasionada per una gota freda al nord de la província, que fa sortir de mare el riu Segre. L’aigua afecta també un magatzem municipal de l’antiga Nitris, lloc conegut per les Barques d’en Tòfol, a la partida de Butsènit, aixopluc i casa del Marraco, que és envestit per les aigües. 

Lleida el dóna per mort, com una més de les víctimes d’aquells fets, tristos per a tots; fins i tot, surten a la premsa notes malenconioses i de comiat al nostre estimat personatge, que no volíem pas mort i menys per aquest motiu. Un d’aquests articles, publicat al diari La Mañana, el dia 17 de novembre titulat “Adéu Marraco!” i signat per Ll.D.T., inicials de l’arquitecte Lluís Domènech i Torres, el seu constructor.

Però el dia 19 de novembre la premsa i la ràdio de Lleida donen la gran notícia: “lo Marraco”, encara que malferit, és viu. L’aigua del Segre no va poder amb la seva feresa. El fet, però, de la seva salvació fou que una de les columnes del magatzem serví de fre. “Lo Marraco”, amb el seu cap encastat en ella, no va seguir aigües avall com algunes carrosses, automòbils i altres elements que tingueren aquest trist final. No, ell, “lo Marraco”, se salvà i la ciutat tota féu un esglai en ésser sabedora de la bona nova: “Lo Marraco” és viu!

Si hi ha una imatge representativa de Lleida, a part de la Seu Vella, aquesta és Lo Marraco. Amb unes mides poc discretes: alçada 3,75 metres, amplada 2,90 metres i llargària 8,50 metres, lo Marraco és un drac estretament lligat a la cultura tradicional de la ciutat i que, lluny de tenir una imatge salvatge i despietada que pot espantar als nens, té una màgia que el porta a tenir una connexió especial amb la gent, especialment amb tots els lleidatans.

El nom de “Marraco” sembla que comença a utilitzar-se a les darreries del segle passat i que, en hipòtesis del lingüista lleidatà Gili i Gaya, pot derivar del mallorquí “és moroco”, esfereïts crit d’alerta de l’època islàmica. Altres assenyalen que aquest esdevé una derivació de marrecs o marocain (moros), relacionat, doncs, amb les escenificacions de les lluites entre moros i cristians.

Els orígens del nostre “Marraco” son llunyans. Cal situar-los a l’edat mitjana, quan els entremesos i les escenificacions sacres i autos sagramentals són protagonistes en festes i diades com la del Corpus. En aquests, elements com dracs i dimonis representen el mal i el pecat; després foren incorporats a les processons. Una figura d’un animal com dracs i dimonis representen el mai el pecat; després foren incorporats a les processons. Una figura d’un animal monstruós, d’aparença d’un drac, rodava com un vehicle, treia una llengua molt llarga i encapçalava la processó del Corpus de Lleida.

La presència del drac i altres personatges es constata quan el Consell General que regia la ciutat l’any 1486 va destinar diners per solemnitzar la festa i arranjar aquests elements. L’any 1551 i per primera vegada, un drac antecedent del modern “Marraco” assisteix a la processó de l’Assumpció.

L’any 1654 el Concili Provincial de Tarragona privà les processons de Corpus i altres com la de l’Assumpció, de la concurrència d’entremesos i representacions sacres. A Lleida, el bisbe Agustí, l’any 1656, va promulgar un edicte amb les mateixes consideracions que el Concili de Tarragona i suprimeix tota representació sacra, especialment les protagonitzades per persones, encara que quedaren les de caràcter escènic i simbolista, substituint així els gegants, els cavallets i el drac “lo Marraco”.

Aquestes prohibicions s’esdevingueren a causa del fet que amb el temps les representacions degeneraren i foren considerades fins i tot abusives i irreverents i poc d’acord amb les festivitats religioses que volien solemnitzar i festejar.

No obstant això, l’any 1671, el capítol de la Seu de Lleida va decidir construir un drac semblant al que hi havia abans de la guerra de Felip IV, que degué fer-se malbé durant aquell període, conegut popularment per la Guerra dels Segadors. Aquell fou fet “...en memòria del matà lo comte de Barcelona en la muntanya de Montserrat”.

Des d’aquella data fins a les darreries del segle XIX, poques coses sabem d’aquest drac, si més no, tenim la vaga notícia que en els últims anys d’aquest segle existia un drac que anava a les processons i que era guardat en una cambra de mals endreços a la parròquia de Sant Llorenç.

Segons l'expert en cultura popular Ramon Fontova, és un ésser fantàstic i malèvol al qual apel·laven els adults quan volien espantar la canalla per tal que fossin més obedients. Fontova apunta que, al Maestrat valencià també se l'invocava, i a Menorca cridaven al ‘Marreco' quan volien fer por als infants. Per tant, segons Fontova, arreu dels Països Calans s'hauria utilitzat la idea del Marraco com a una bèstia similar al més modern home del sac.

A principis del segle XX, un conjunt de lleidatans, juntament pel tinent d'alcalde i republicà Manuel Soldevila i Carrera, van decidir donar una forma tangible a aquesta bèstia imaginària, fent la seva primera aparició en públic el 1907. Aquest primer Marraco tenia com a característica principal que s'empassava les criatures per la boca i les expulsava per la cua, ja que la llengua actuava com un tobogan articulat.

Aquest primer Marraco, després de vàries vicissituds, va aparèixer per darrera vegada el 1915. La bèstia, però, havia calat tant en l'imaginari col·lectiu lleidatà que molta gent en demanava el retorn amb insistència.

No va ser fins el 1941 que el desig popular es va materialitzar amb una segona bèstia que també s'empassava les criatures, dut per un grup d'homes. L'alt cost que suposava treure el Marraco cada any va fer que, el 1955, deixés de sortir, amb el compromís de fer-ne un de més portable.

El tercer Marraco de la història va aparèixer el 1957, amb rodes per fer-lo més portable, muntat sobre un xassís automòbil i moviment de cap i de coll. La nova bèstia, però, va perdre la seva característica principal: empassar-se la canalla.

És aquesta tercera versió del Marraco la que ha perviscut fins els nostres dies, amb una sèrie de retocs i millores realitzades el 1982, l’any 1993 , per Joan Miró que va reforçar l’esquelet del Marraco, i al 2004, Agustí Ortega, va fer el famós “lifting” de lo Marraco pintant-ho per complert, esdevenint una part indestriable de la festa major lleidetana en honor a Sant Anastasi.




Bibliografia consultada:

Jordi CURCÓ i PUEYO,  “Lo Marraco” i els Gegants de Lleida i Comarques, Ed. Ribera&Rius, Alcoletge (1996)

Joan AMADES, Costumari català, Edicions 62, Barcelona (1982) 

Webgrafia:

http://elsgegantsdelleida.files.wordpress.com/2011/07/lo-marraco.pdf

MAGRANERS CONTRA EL FRANQUISME

Magraners és un barri relativament jove en comparació amb els mil·lenis de vida de la ciutat, ben just farà 70 anys el 2015. Els seus orígens es troben en la postguerra andalusa, o com diu el professor Víctor Bretón, en el feixisme agrari del règim. El pacte de la gana i el control de la mà d'obra garantia un cost salarial molt baix als latifundistes andalusos estalviant-se la mecanització del camp, això només podia aconseguir-se amb una duríssima repressió, una repressió que es va afluixar durant la república i que va donar lloc a fortes reivindicacions per part del camperolat andalús durant el període. Les millores exigides eren ben justes per a aconseguir unes condicions de vida una mica dignes. Malauradament, les expectatives d'unes condicions de vida més dignes pels jornalers es van esvair per la poca fermesa dels republicans (el mateix president de la república era un latifundista, Niceto Alcalà Zamora) i per la victòria franquista a la Guerra.

La solució no es va fer esperar, a la més mínima possibilitat, una part important d'aquells jornalers miserables van agafar les maletes i van anar a buscar-se la vida a un altre lloc (us sona actual la història?). El 1945, Manuel Moral, Trinidad Jurado i els seus cinc fills van agafar les maletes al seu poble de Martos (Jaén) i van anar a parar a Lleida. Les dificultats d'una família amb pocs recursos i sense cap arrelament a la capital del Segre va fer que busquessin un lloc per fer-se un habitatge amb el mínim cost. Van trobar aquest lloc en un tossal, a uns quilòmetres del centre de Lleida, prop d'un antic aeròdrom republicà, amb poc valor agrari - l'horta era més atractiva que aquest secà - i mig deixada de l'acció humana, així era l'antiga partida de Magraners quan hi va arribar la primera família. Van construir-se la casa i van servir d'exemple dels centenars de famílies que vindrien després, moltes també de Martos i de la veïna Fuensanta de Martos. L'origen dels pobladors donaria lloc als primers carrers del barri, els carrers Martos, Real i Campinya. L'arribada d'immigrants al barri es va allargar durant tres dècades, les darreres onades de finals del segle XX i XXI no l'han afectat, com diu el president de l'Associació de Veïns (Antonio Àguila), Magraners s'ha mantingut com un petit poble de 2.800 habitants.
Panoràmica del barri de Magraners el 1953. Foto: Ciudad, 1954.

Aviat es van solucionar modestament alguns dels problemes bàsics dels primers pobladors (feina i lloc per allotjar-se), però en venien dos que generarien una important participació en la vida pública lleidatana. D'entrada, aconseguir legalitzar l'assentament (propietat privada) i, en segon lloc, les millores materials bàsiques pel barri, una reivindicació que encara dura, segons el president de l'AA.VV. No seria un camí fàcil.

La legalització de l'ocupació del sòl (okupació, s'escriuria amb "k" en termes actuals) va tenir diversos protagonistes. Primerament, els veïns que aviat van haver de fer front a la demanda dels propietaris del lloc on s'havien instal·lat que els compressin els terrenys, si hi volien continuar residint. Els primers residents de seguida van accedir a la demanda dels propietaris, però els que havien arribat més tard, les condicions econòmiques de misèria no els hi permetien pagar-se l'espai que ocupava la trista barraca on residien. Això va començar a generar tensions entre propietaris i immigrants, tot i que el terreny era un erm i no tenia cap interès pels propietaris abans de l'arribada dels nous inquilins.

Els propietaris van tirar de beta de les relacions que tenien amb els dirigents locals i provincials del règim franquista i aviat es va amenaçar amb l'ús de la força. Com que els nous lleidatans havien decidit quedar-se i millorar les seues condicions de vida en la mesura que els recursos els ho permetessin i en aquell moment no podien, van decidir plantar cara al règim amb l'ajut dels jesuïtes i, concretament, del pare Jaume Nadal que havia centrat part de les seues activitats missioneres a Lleida al barri. La tensió va pujar de to fins que entre 1953 i 1954 l'ajuntament va contactar amb el governador civil perquè hi enviés la guàrdia civil a desallotjar als veïns que havien ocupat el terreny sense autorització (la data exacta ens ha estat impossible de trobar, a veure si algú ens hi ajuda). La guàrdia civil i la guàrdia urbana van arribar al barri acompanyats de tractors i excavadores per fer efectiu el desallotjament i enderrocar les barraques que els fossin assenyalades.
Magraners, carrer Martos 2011.

El que poc s'esperaven les autoritats franquistes és el que hi va succeir, lluny de llençar la tovallola, quan els veïns que hi havia en aquell moment del dia van veure arribar les excavadores, van córrer a avisar el pare Nadal. El capellà es trobava a l'escola que havien muntat els jesuïtes al barri, Nadal va sortir corrents i va avisar les dones perquè l'ajudessin a aturar la demolició. Immediatament, el pare Nadal, imitat per les dones del barri van llençar-se a terra, tot envoltant la maquinària. Pel que sembla, un guàrdia urbà va disparar diversos trets a l'aire per espantar a la gent, però la tossuderia dels veïns, en aquest cas de les veïnes, va fer desistir l'enderrocament de les cases. Finalment, la intervenció del pare Nadal, que va fer de mediador amb l'ajuntament i els propietaris, va aconseguir aturar el procés i que els propietaris acceptessin els fets consumats i venguessin als veïns el bocí de terreny on havien fet les seues cases.

Aquesta lluita per un sostre seria la primera mostra de dignificació d'uns veïns que no s'aturarien davant de les autoritats franquistes. Les reivindicacions de caràcter material anirien en augment, tal com explica Antonieta Jarne. I és que les condicions de vida van ser durant dècades força precàries, cases petites d'una sola habitació, on no hi havia ni llum (va arribar el 1955), ni aigua corrent (fins l'any 1974 no s'habilitaren uns dipòsits d'aigua existents a la Vilanoveta), ni clavegueres (construïdes a partir de 1972), els jesuïtes hi havien organitzat una escola privada amb les mancances que això comportava (l'escola pública Sant Josep Obrer es va construir el 1961). Tot això crearia una consciència social al barri que, ajudat per la voluntat de millorar les condicions de vida, portaria a aquests veïns lluitadors cap a l'antifranquisme i a alguns a militar al PSUC. Aquest esperit lluitador ha portat moltes millores al barri, però ens diu el president de l'Associació de Veïns que encara els queda molt per fer, com ara tenir terreny per fer-hi habitatges, ja que els polígons competeixen pel sòl amb els veïns.

Magraners és un barri jove, on els seus habitants es van endur el millor de l'Andalusia llibertària que mesclat amb l'emprenedoria catalana va aconseguir aixecar un barri del no res. Pocs catalans han mostrat amb tanta força la seua voluntat de ser-ho com els habitants de Magraners, quan llençant-se a terra per aturar les màquines van agafar-se a aquella nova terra que els acollia. Actualment, canviar les coses és una tasca difícil, però fer-ho en el marc d'una dictadura que venia d'una guerra amb un cost de vides tan elevat i a sobre des d'una posició social tan humil en va ser tot un repte. La millor prova és la invisibilitat per les autoritats franquistes de les protestes i reivindicacions dels veïns, l'enfrontament de les dones del barri amb les màquines per evitar l'enderroc no apareix en cap diari o revista de l'època (ni tampoc actual), només algunes webs del barri en recullen breument el testimoni. Queda espai per a investigar sobre les primeres reivindicacions veïnals a Lleida i Magraners ofereix terreny per a la història recent.

Bibliografia:

Antonieta JARNE, L'oposició al franquisme a Lleida, Pagès Editors, Lleida (1998).
Magraners el nostre barri, Associació de Veïns de Magraners, núm. 1 (2010).
Encarna LÓPEZ, Magraners, estimat barri, Diputació de Lleida, Lleida (1995).