AQUELLS CALOROSOS DIES DE JULIOL (IV I ÚLTIM). LA DESFETA

Dilluns 20 de juliol es despertava amb un canvi important de la situació a Barcelona, el general Goded havia anunciat la seua rendició, cosa que deixava molt tocat l'aixecament a Barcelona on encara quedaven nuclis de resistència per part dels colpistes. A Lleida, seguiren arribant aquestes notícies, les comunicacions no quedaren tallades del tot, un fet que ajudà moralment als resistents i enfonsà a militars i dretans.

La vaga general convocada pels sindicats el dia abans es feia efectiva des de primera hora del matí, cap a les vuit del matí petits grups d'obrers, dones i criatures anirien sortint als carrers i engruixint-se a mesura que anaven passant les hores. Les ràdios dels cafès anunciaven des de bon matí i a tot drap la derrota colpista a Barcelona, això animava encara més gent a sortir.


Mostra Guerra Civil a Lleida en un mapa més gran

Mentrestant, els militars seguien a les seues posicions, però no per massa temps. El comitè de vaga va ser qui es feu càrrec de la resistència al carrer en tots els sentits. El comitè era format per Josep Rodés, Joan Farré Gassó, Sebastià Garsaball (POUM), Joaquim Vila Claramunt, Llorenç Ribes Sánchez, Josep Pach Roselló, Josep Torres Solé (UGT i PSUC), César Broto, Justiniano Villaverde, Pons i Martínez (CNT).

Des de la matinada es percebia ja el canvi en la situació, el tinent coronel Martínez Vallespí havia ocupat el lloc del coronel Rafael Sanz, i es va presentar a la Paeria, on es trobava el tinent Mora, anunciant-li el canvi. Mora, coneixent els antecedents polítics del tinent coronel, no se'n va fiar, però va accedir a l'ordre de Martínez Vallespí de conduir la meitat dels soldats que l'acompanyaven a l'edifici consistorial a situar-los en un edifici de l'actual plaça sant Joan per poder defensar millor el pont. Unes desenes de soldats sortiren al carrer i a l'alçada dels Porxos de Baix foren assaltats per un grup de civils amagats a l'altre costat (on actualment hi ha una cafeteria i el Teatre Principal), desarmant-los. Els soldats lluny d'oposar-s'hi s'uniren als civils.

La ciutat començava un matí molt mogut, l'exemple seguit pels soldats sortits de la Paeria fou seguit en diversos punts de la ciutat on els manifestants es fongueren i desbordaren els grups de soldats, la majoria poc interessats amb el cop i que acabarien ajudant als resistents a rebutjar als colpistes. Martínez Vallespí va continuar la tasca de desmobilització dels militars iniciada amb l'acció de la Paeria, va anar de grup en grup anunciant als soldats que quedaven llicenciats i que podien marxar cap a casa. Això va ajudar a alliberar al tinent Montoro i a la resta d'efectius de la Guàrdia d'Assalt detinguts a la delegació de la Generalitat que es sumaren immediatament als resistents contra el cop.

Des del castell i la Paeria es sentien trets, però sense saber-ne la procedència, cosa que sotmetia a una intranquil·litat creixent i a una incomunicació important als colpistes. Això va fer que el grup de la Paeria decidís tancar-se dins, esperar i resistir. El capità Emilio Lláser es trobava acantonat al balcó de Pilatos,a les muralles del castell, amb quatre metralladores des de les vuit del matí. Pels volts de les onze del matí, va veure com un grup important de soldats barrejat amb un altre grup de civils entrà a la caserna amb actitud d'aturar la revolta. El desconcert dels oficials va venir quan els soldats que hi havia aquarterats enlloc de fer-los front i aturar-los van confraternitzar amb ells. Posteriorment, es van detenir els oficials favorables al cop i els civils allí concentrats (principalment, falangistes i requetès). A continuació, es formà el Comitè de Salut Pública entre els soldats i els civils que començaven a fer-se amb el poder i a organitzar-lo.



Edifici de l'antiga casa Cros S.A. a rambla Ferran

Els pocs civils colpistes que es trobaven dispersos per la ciutat van fer-se forts al terrat de la casa Cros S.A. (cruïlla entre el c/ Vila Antònia i rambla Ferran, tocant al restaurant El Bodegón), des d'on falangistes i requetès disparaven als seus opositors que els feien front des de l'antiga avinguda de la República (avui rambla Ferran).

La tarda va passar més tranquil·la, tot i que els opositors al cop no tenien el control total de la situació (Gardeny, el turó de la Seu i la majoria de carrers, excepte la Paeria). A la nit, ja controlats els revoltats al turó de la Seu un grup de militars format per Martínez Vallespí, el sergent José Barrachina, el comandant Gil Otero i tres civils hi pujaren. La seua tasca consistí en interrogar i separar de l'exèrcit alguns oficials, que serien obligats a presentar-se cada dia al Comitè de Salut Pública. Aquest grup salvaria la pell, però no els principals responsables com Rafael Sanz que seria afusellat aquell mateix dilluns 20 de juliol a Gardeny o el capità Ramiro Martínez, que es suïcidaria el mateix dia. També tingueren la mateixa sort dos capellans i un civil, però foren morts al mig del carrer. Paral·lelament, s'incendià l'església de sant Llorenç, fet que marcava algunes tendències que marcarien els primers moments de la revolució que estava a punt d'iniciar-se.

Tot i les primeres morts, els colpistes encara no havien estat derrotats del tot. La resistència del grup de la Paeria arribaria a la matinada del dimarts 21 de juliol, quan un grup de civils armats i encapçalats pel sergent Barrachina es van acostar fins a les portes. Dins, i d'acord amb Barrachina, hi havia l'artista lleidatà i sergent Enric Crous Vidal (vinculat a les esquerres locals) que va intentar desarmar per la força als oficials. Llavors s'inicià un tiroteig dins l'edifici i contra els que s'acostaven per fora, fins que algú va aconseguir obrir la porta i fer entrar les forces resistents. Immediatament, els soldats deixaren de disparar i s'afegiren als nouvinguts.Acabaven amb el darrer focus de resistència colpista a Lleida, requisaven les armes que s'endugueren un òmnibus.

Aquesta escena va ser contemplada pel cedista Diego Abizanda Puntas i el carlí Lluís Besa Cantarell que estaven amagats als locals del Banco Hispano Americano situat a la mateixa plaça de la Paeria. Era el final per uns i l'inici per a altres, començava la revolució i acabava el cop d'estat contra la república, el final de la guerra quedava lluny encara i el front tardaria prop de dos anys a arribar a Lleida, tota una altra història.


Bibliografia:

Jaume BARULL, Les comarques de Lleida durant la Segona República (1930-1936), L'Avenç, Barcelona (1986).
Joan SAGUÉS, Una ciutat en guerra. Lleida en la Guerra Civil Espanyola, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona (2003).
César BROTO, La Lleida anarquista, Pagès, Lleida (2006).

AQUELLS CALOROSOS DIES DE JULIOL (III). ELS COLPISTES PRENEN LLEIDA

El diumenge 19 de juliol al matí, amb la notícia de l'aixecament de l'exèrcit d'Àfrica del dia abans, l'exèrcit va ocupar els carrers de Lleida, tal com ho feu a Barcelona. Es plantà davant de la Paeria on proclamà l'estat de guerra i a continuació ocupà els edificis de la Paeria, la delegació de la Generalitat, la presó, Ràdio Lleida, l'estació de tren, la central de telèfons, telègrafs i correus i alguns punts estratègics, entrades i sortides a la ciutat, com ara el pont i les carreteres i vies principals. 

Un fet curiós va passar quan els militars van entrar a la central de telèfons. Els oficials van dir als treballadors que allí obraven que prenien l'edifici perquè defensaven la república. Molts historiadors han intentat esbrinar quines eren les intencions i plans dels militars per després del cop en els primers moments de l'aixecament, si donar un cop de timó a la república, si instaurar una breu dictadura o un règim feixista. Potser el comentari s'inscrivia en aquesta indefinició dels plans colpistes.

Per la seua banda, la Guàrdia Civil comandada per Acacio Sandoval i pel tinent José Sánchez Zamora va sortir amb dues camionetes amb la intenció de reprimir el moviment obrer i republicà. Va ser aquesta institució qui va clausurar els locals sindicals i dels partits, però no van fer cas de les ordres de Mola de reprimir amb duresa als seus integrants (detencions i afusellaments sense contemplacions). També la comandància de carrabiners va participar amb una vintena d'efectius a la sublevació, tot i que l'endemà el tinent coronel Enrique Bosch Grassi va decidir canviar de bàndol.
Paeria vista des del carrer Major. Foto: Viquipèdia

Sorprenentment, les forces obreres, que ja s'havien mobilitzat des de la tarda del dia abans, no van intervenir durant la sortida de l'exèrcit. César Broto, militant de la CNT de Lleida, explica que van estar vigilant les sortides de les casernes fins al matí del diumenge 19, quan a dos quarts de nou del matí van escoltar el comunicat per la ràdio del govern central que explicava que s'havia frustrat l'intent de cop d'estat. L'efecte mediàtic d'aquelles paraules no va tenir repercussió en els militars que van seguir amb els seus plans, però sí en els obrers lleidatans que en sentir aquelles paraules van entendre que serien immediatament desarmats. Això va fer que els obrers s'esmunyissin per evitar perdre les armes de què disposaven i les tornessin als seus amagatalls de l'horta, temps suficient per tornar a la ciutat i veure com els militars ja havien pres posicions.

L'ocupació de la ciutat va ser relativament ràpida, sembla ser que hi va haver un tiroteig en prendre l'edifici de la delegació de la Generalitat. Els guàrdies d'assalt, sempre fidels a la república i encapçalats pel tinent i socialista Montoro, van ser desarmats amb facilitat, però des d'un balcó pròxim es va sentir un crit de "Muera España" i immediatament tot un seguit de trets que van acabar amb el civil que disparava mort i diversos soldats ferits.

Un cop proclamat l'estat de guerra per tota la ciutat, els civils implicats en el cop es van concentrar als quarters del castell, inclosos els empresonats que amb l'ocupació de la presó havien quedat alliberats. Allí van formar esquadrons per patrullar i rellevar els soldats, relleu que no es va produir mai pel tomb que va fer la situació.

Mentrestant, els obrers, que havien trobat tancades les seus de partits i sindicats, durant la tarda es van anar concentrant a l'altre costat del riu, entre Magraners i el Recorrido (al dipòsit de classificació de màquines). Allí s'hi organitzà un comitè de vaga format per la CNT, la UGT i la ULS (poumistes) va declarar la vaga general per l'endemà. Les noies de les Joventuts Socialistes i de la Joventut Comunista Ibèrica (poumistes) recorregueren els carrers de la ciutat entregant pamflets als vianants anunciant la vaga general per l'endemà i explicant que els soldats de lleva quedaven llicenciats per ordre del govern central.
Polígon de la Vilanoveta. Foto: Viquipèdia

Les notícies que arribaven de Barcelona no eren gaire esperançadores pels revoltats i a sobre s'hi va afegir la notícia que una columna de guàrdies d'assalt es dirigia a Lleida. Això va fer que s'instal·lés a l'ajuntament una secció de metralladores apuntant des de les finestres i balcons cap al pont, on travessaren un camió.

El canvi de situació a Barcelona, que s'anà produint durant la tarda del diumenge i es confirmà durant la nit i matinada de dilluns amb l'al·locució del general Goded per la ràdio anunciant la derrota, va fer que Martínez Vallespí agafés el relleu en el comandament militar a Rafael Sanz i el protagonisme entre els militars. Aquest canvi va ser important per al futur immediat de la revolta, però sobretot, dels revoltats. Un canvi que s'observaria a l'alba del dilluns 20 de juliol.

El canvi de comandament era alguna cosa més, ja que no tots els militars estaven d'acord amb la sublevació, si bé en un primer moment quedaren sota les ordres dels colpistes, a mesura que avançaren les hores començaren a fer passos per unir-se amb els civils i obrers que s'hi oposaven, sobretot, soldats, però també alguns oficials (alguns exemples són el comandant Antonio Gil Otero, el capità Rodríguez Bosmediano, el sergent Santiago González, l'oficial Jaime Monclús o el comandant Perez Salas). Entre aquesta colla hi destaca justament el tinent coronel Josep Martínez Vallespí, en arrest domiciliari segons algunes fonts, altres diuen que estava concentrat al castell, junt amb Rafael Sanz, i que l'havien vist repartint menjar als soldats revoltats per la ciutat acompanyat d'un falangista, cosa que explicaria que no aixequés sospites. Sigui com sigui, els mateixos militars l'acusen de catalanista, republicà, maçó i de ser un element influent sobre els obrers. 

La posició que acabà prenent el tinent coronel Martínez Vallespí la sabrem a la matinada del dia 20, això serà en el següent post.

AQUELLS CALOROSOS DIES DE JULIOL (II). ELS COLPISTES AL CARRER

La nit del 17 al 18 va ser tensa a tot l'Estat, l'endemà el cop es va estendre per la Península, mentre el govern republicà s'ho mirava expectant. A Barcelona, els militars hagueren de fer front a dissensions internes, cosa que endarrerí la seua sortida per prendre la ciutat.

A Lleida, l'exèrcit restà a l'espera, probablement pel desenvolupament dels esdeveniments a Barcelona. En canvi qui no esperà foren els grups de civils pertanyents a Falange, Requetè i Joventuts d'Acció Popular que sortiren al carrer i prengueren posicions estratègiques a la ciutat des de primera hora del matí del dissabte 18 de juliol. Conscients que les forces d'aquests grups eren limitades, i més si pensem que una part dels pocs militants que tenien estaven detinguts des de feia pocs dies, no van ocupar cap edifici públic. Per la seua banda, les organitzacions obreres no els feren front esperant la reacció de l'exèrcit, però el més curiós va ser que tampoc ho van fer les forces d'ordre públic (Guàrdia Civil i Guàrdia d'Assalt) a les ordres del delegat d'ordre públic Hermenegild Cle.
Encreuament dels carrers Tallada i Cavallers, a la vista la Seu Vella

A la tarda, obrers i escamots de dretes començaren maniobres a la recerca de suports o a exigir respostes als seus teòrics aliats, segons es miri. Les forces obreres unides, d'acord amb el pla acordat dies abans, es presentaren a la delegació de la Generalitat a Lleida (actual edifici de la Diputació de Lleida). La CNT estava representada per Broto i Villaverde, els socialistes per Vila i Torres, i el POUM per Farré i Rodes. Segons sembla, Broto va portar la veu cantant i va preguntar al delegat què pensava fer davant l'estat de revolta en què es trobava l'Estat. Aquest va respondre-li, com en moltes altres províncies, que no havia rebut instruccions. Després de discutir durant una hora per fer canviar de parer al representant de la Generalitat i adoptar mesures contra la revolta, els representants obrers van marxar sense cap compromís del delegat i amb la única esperança per aturar els colpistes i la sortida imminent de l'exèrcit que la de mobilitzar els propis militants i armar-los amb el que fos. A l'escala esperaven el resultat de la reunió alguns guàrdies d'assalt i entre ells el tinent Montoro que es van quedar al costat del delegat.

Mentrestant, els escamots favorables al cop pendents de les ordres dels seus dirigents anaven i venien de les cases de Josep Abizanda Puntas i Manuel La Rosa (CEDA) i dels locals de la CEDA i Falange (aquest partit tenia els seu punt de trobada en un local propietat de Simón Clavera al carrer Tallada). Empresonat el dirigent provincial de Falange Francisco Boldú, li prengué el relleu l'estiuejant a Lleida i professor a Madrid José Martínez de San Miguel Falcó. Aquest veient que l'exèrcit no intervenia, es va reunir a la tarda, en representació dels escamots colpistes, amb el coronel Rafael Sanz García, cap del regiment i governador militar de la plaça, per conèixer de primera mà si l'exèrcit mantenia el seu compromís. Sanz García s'havia compromès dies enrere a donar suport al cop, un suport que feia efectiu el seu fill falangista des de Pamplona i que ell personalment reiterava a Martínez de San Miguel, però li feia saber que no havia rebut ordres de Barcelona i que restava a l'espera del que succeís a la capital catalana.
Rambla Ferran i edifici de la Diputació (antiga delegació de la Generalitat)

Pel que sembla, el coronel no esperà massa perquè a les set de la tarda del mateix 18 manà aquarterar a tot el regiment. Els oficials li donaren suport i Sanz García donà ordre al segona batalló del regiment que es mantingués alerta perquè al primer avís sortiria al carrer. El mateix va fer el tinent coronel de la Guàrdia Civil Acacio Sandoval Asensio, va concentrar la cinquantena llarga d'efectius de què disposava a la comandància, els va reunir en dos habitacions separades, oficials per una banda i números per l'altra per tal d'explicar-los la situació de revolta militar ("no política") i saber si estaven d'acord a participar del cop "per a salvar Espanya del caos del Front Popular". El sí va ser unànime i a continuació es van preparar dues camionetes a les ordres del tinent José Sánchez Zamora per intervenir al carrer quan fes falta.

Les forces obreres, després de sortir de la delegació de la Generalitat, van organitzar-se i van prendre posicions amb armes a la mà de diferents carrers de la ciutat com la rambla Ferran o el carrer Cavallers des d'on controlaven les entrades i sortides de la caserna de la Seu Vella. A la mateixa nit, els obrers van organitzar un míting al cafè Montmartre per tal de mantenir en alerta la població perquè el moment del conflicte es veia imminent.

Aquella nit, n'hi van haver molts que no van dormir, però n'hi havia d'altres que esperaven l'alba del diumenge 19 de juliol, era el seu moment.

AQUELLS CALOROSOS DIES DE JULIOL (I). L'INCI DE LA GUERRA CIVIL A LLEIDA (LA PREPARACIÓ DEL COP)

Seu Vella, antiga caserna del regiment de l'Albuera (Foto: H. Blanco - Wikipèdia)
A dia d'avui, tots sabem que el divendres 17 de juliol de 1936 l'exèrcit d'Àfrica s'aixecava contra l'ordre republicà. L'endemà al matí, l'aixecament s'evidenciava en altres punts de l'estat, però la resistència de la societat civil organitzada va aturar el que només havia de ser un "pronunciamiento" més (cop d'estat) en la història espanyola, per convertir-se en una guerra civil.

Lleida, capital de província, no en restà al marge. Ja uns dies abans, el cop es preparava també a la capital del Segre. La trama colpista no sols tenia un component militar, sinó que va tenir la complicitat d'una petita xarxa civil. Aquesta xarxa civil - militar va començar a teixir-se amb la visita del diputat de la CEDA, Manuel Álvarez de Toledo al cap del seu partit a Lleida, José Abizanda. A partir d'aquell moment es posava en funcionament una maquinària que arribaria fins al 18 i 19 de juliol. Al cap de pocs dies de la visita d'Álvarez de Toledo, es connectaven a la conxorxa els caps dels partits carlí (Ramon Bernat i Joan Recasens) i falangista (Francisco Boldú), que formarien la trama civil del cop. Entre els militars destacats hi havia el comandant d'infanteria Lluís Josa de Gomar, el capità lleidatà Jesús Martínez Lage, el capità del govern militar Manuel Martínez García o el coronel Rafael Sanz (que feia viatges a Pamplona, centre d'operacions del cop amb Mola al capdavant), tots ells elements clau per contactar amb els militars dels diferents regiments establerts a Lleida (la Seu Vella i Gardeny). Dins les casernes sembla que s'estenia més el rumor que la participació directa, però això ajudava a confeccionar llistes d'afectes i desafectes a la causa colpista promoguda per alguns militars de la Unión Militar Española (UME).

Les torres de l'horta de Lleida eren un bon amagatall per reunir-se i passar desapercebuts per preparar el cop d'estat, encara que la militància d'esquerres estava a l'aguait de l'activitat colpista, com veurem més endavant.

Els esdeveniments van anar precipitant-se, el dilluns 13 de juliol a Madrid Calvo Sotelo, el líder de la dreta espanyola, va caure abatut per un grup de Guàrdies d'Assalt en represàlia per la mort del tinent de la Guàrdia d'Assalt José del Castillo. La mateixa matinada del 13 al 14 de juliol a Lleida es reproduïen els incidents, la impremta del periòdic El Correo, portaveu de la dreta lleidatana, patia un incendi i poc després la seu de Joventut Republicana (actual seu de l'IMAC, av. Blondel) un atemptat.

L'endemà dimarts, les forces d'ordre públic registraren la casa del cap falangista Francisco Boldú. En l'escorcoll hi trobaren armes, cosa que motivà la seua detenció i la d'una cinquantena de falangistes més (inclòs un grup de Falange de l'Espluga Calba) i posà en alerta republicans i organitzacions obreres. Dels autors de l'incendi a El Correo poc en sabem, però sí que sabem que alguns membres del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT treballaven al diari, contradiccions de la vida (El Correo tenia la seu als baixos del Col·legi dels Maristes al carrer Anselm Clavé, actual CEIP Príncep de Viana).
Castell de Gardeny (Foto: Wikipedia)

Si els preparadors del cop mantenien un tràfec important, les organitzacions obreres no es quedaren enrere. Lleida ja havia viscut un intent revolucionari al gener de 1933 amb la FAI ponentina al capdavant i un intent de reconduir la situació política i social de caire obrerista - nacionalista l'octubre de 1934. Els intents com tots sabeu van acabar en fracàs, però el context de tensió política i social (conseqüències de la crisi de 1929) no van fer perdre els ànims als obrers d'un canvi social radical. Soldats afectes a la CNT i FAI que feien el servei militar a Lleida entraren en contacte amb militants d'aquestes organitzacions a la ciutat partidaris del cop revolucionari (no tots els cenetistes ho eren). Això serví per dues coses, per aconseguir municions i per obtenir informació de la conxorxa militar. Tampoc els ugetistes s'havien despistat, els militants que feien de soldat a la ciutat comunicaren els moviments dels caps militars de la trama a l'UGT local.

La informació obtinguda va servir per posar en alerta l'obrerisme organitzat i establir vies de col·laboració en cas de cop. Els militants joves del POUM, també assabentats dels moviments colpistes, feien guàrdia davant les casernes durant les nits per advertir de qualsevol sospita. Els republicans feien guàrdia als seus locals, la tensa espera del que havia d'esdevenir va acabar aviat.

Finalment, la nit del divendres 17 de juliol arribaren a Lleida les primeres notícies de l'aixecament de l'exèrcit establert a les colònies africanes. La Guerra Civil estava a punt d'esclatar. El matí del dissabte 18 de juliol es produïen els primers moviments a la ciutat.

PER QUÈ ALTRES HISTÒRIES DE LLEIDA?

Dani Cortijo va obrir fa un temps un blog titulat Altres Barcelones. L'autor i impulsor d'aquest blog va gestar-se com a historiador si fa no fa en la mateixa època que l'autor d'aquest altre. Això significa que el camí per arribar a ser historiadors que els dos perseguim és el mateix. Un camí difícil, poc valorat, socialment no massa comprès, invisible molts cops i que ha de lluitar contra una crisi econòmica molt semblant a la de 1929, si ja ho és per a professions molt més valorades imagineu per a un historiador. Així i tot, la voluntat de fer d'historiadors persisteix.

Monument a Indíbil i Mandoni (Lleida).
La persistència ens condueix a dos camins: o a la recerca o a la divulgació. Si optem per la recerca, aquell que s'hi dedica sabrà ràpidament que aquest camí envia directament l'historiador al "quarto fosc" i que només n'ix quan publica o presenta els resultats en unes jornades o congressos (que sol ser uns pocs cops l'any). La sociabilitat d'aquest historiador és només entre els col·legues i els resultats poques vegades arriben al gran públic. La universitat n'és el principal valedor.

En canvi, si es pren la decisió de treballar en el camp de la divulgació de seguida ens trobarem almenys amb dos problemes, la competència amb altres especialitats (guies turístics, periodistes, etc.) o amb un cert menyspreu dels col·legues que es dediquen a la recerca. Darrera d'aquesta opció hi ha editorials, museus, premsa, empreses de turisme o gestió cultural.

La fórmula ideal és casar els dos camins, no pot ser que la recerca quedi arraconada en una biblioteca polsosa i solitària, i tampoc pot ser que la divulgació sigui camp adobat d'intrusos, poc rigor i sensacionalisme.

No serà aquest blog qui solucionarà aquest divorci, però intentarem posar el nostre gra de sorra per bastir el pont necessari. Com el company Cortijo i tants altres, pensem que les noves tecnologies poden ser d'una gran ajuda per tal de compartir i socialitzar coneixements que fins ara van de l'arxiu al congrés i d'aquí en un racó de biblioteca.

La història la fem entre tots i totes, aquesta és la intenció d'aquest blog. La diferència amb l'espai d'en Dani, és que aquest centra la seua atenció en la ciutat de Lleida.

ELS AUTORS: PAU LLOP

Pau Llop, graduat en dissenyador gràfic a l'Escola d'Art i Disseny Eina, màster en "Tipografia Avançada" a la mateixa escola. Treballa com dissenyador freelance a l'estudi UOIEA (Lleida) i com a professor de la Universitat de Lleida.


Des d'UOIEA, ofereix serveis de comunicació i identitat a empreses, institucions, entitats, associacions i particulars. Aposta pel treball en xarxa amb diverses col·laboracions, trobant solucions comunicatives i creant projectes globals d'identitat; amb especial cura del tractament tipogràfic.
Ha treballat amb: GREC-Resolució de Conflictes; Casal Ocell Negre; Taverna Popular “La Falcata”; Castellnou Arquitectes; Jornet Llop Pastor, Arquitectes; Campanya “Som lo que sembrem”; Escalivada; PDE - Plataforma en defensa de l’Ebre; Restaurant Tickets, Albert i Ferran Adrià; Màster en desarrollo urbano y territoria; Universitat Politècnica de Catalunya; Regidoria de Polítiques d’Igualtat, Ajuntament de Lleida; Escoles associades a la UNESCO de Lleida; Càtedra UNESCO de Ciutats Intermèdies-Urbanització i Desenvolupament, de la Universitat de Lleida; Cultures Trobades, Slow Food Terres de Lleida; Ajuntament de Lleida, Suggeriments SCP; Meritxell Gené; Kòdul; Projectes i construccions Segarra; Ajuntament d’Esterri d’Àneu; Companyia de comediants “La Baldufa”; Bildi Gràfiks; Grafica Design; Lleida Decideix; Les Fadrines; Faràndula So Insistent; Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida; Hotel Apartaments Trainera; Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori - Universitat Politècnica de Catalunya; CETT-UB Escola de Turisme; Associacó Alba-El Rosal; Cooperativa l'Olivera; Agència de l'Energia de Lleida; Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida; Magda Ballester Comunicació; etc.



Membre del Casal Independentisa Ocell Negre de Lleida, ballador dels Bastoners del Pla de l'Aigua del Casal Ocell Negre i cantant del grup de música Escalivada.


Col·labora en l'assessorament gràfic d'aquest bloc.

ELS AUTORS: JORDI SOLDEVILA I ROIG

Jordi Soldevila (Linyola, 1979), llicenciat en història per la Universitat de Lleida, màster i Diploma d'Estudis Avançats per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment, està treballant en la seua tesi doctoral.

Les recerques giren entorn de diferents temes. Temes polítics: carlins, catalanistes, republicans, comunistes i anarquistes (segles XIX i primer terç del XX a les comarques de Ponent). Temes socials: obrerisme i lluites pageses (entre la Restauració i la Segona República).

Membre del consell de redacció de la revista linyolenca Barret Picat des de 1999, impulsor del Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà, membre i impulsor del Casal Popular l'Arreu (Pla d'Urgell), soci del Centre Excursionista de Linyola. Forma part del consell de redacció de Mascançà. Revista d'Estudis del Pla d'Urgell. Participa de la colla castellera dels Castellers de Lleida. Ha participat en la fundació de la Colla Gegantera de l'Arreu. Com a ornitòleg aficionat ha participat en diverses publicacions sobre ocells. És un dels integrants del projecte de recuperació de la memòria històrica "La Memòria del Pla 1931-1955" que dur a terme el Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà.

PUBLICACIONS:

Història

L'alcalde de Cervera afusellat. Domènec Puigredon (1874-1939). El republicanisme cerverí: de la Restauració a la República, Pagès, Lleida (2010).


Jordi SOLDEVILA et al., Memòria Llibertària. 100 anys de moviment llibertari a Ponent, CGT, Lleida (2011).

Etnologia
L'àliga de Cervera. Bestiari festiu als Països Catalans, segles XIV-XX, Monografies del Museu Comarcal de Cervera (2008).



PARTS DE LLIBRE, CAPÍTOLS I COMUNICACIONS:

"Obrers i llibertaris a les comarques de Ponent (1868-1936)", dins DD. AA., Història de l'anarquisme a les comarques de Ponent, CGT (2011)

"Joventut Republicana de Lleida: sociabilitat i política a les comarques del Pla de Lleida (1900-1923) ", dins Santesmases, J. (Ed.), Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana, Actes del VI Congrés de la CCEPC, Cossetània, Valls (2008)

"Marxisme i alliberament nacional a les comarques de Ponent: L'Espurna", dins DD. AA., Actes del I Congrés d'Història de l'Independentisme Català, Cercle de Lectura, Reus (2007)

"Joventut Esquerrana. Intel·lectuals, marxistes, republicans i nacionalistes a Lleida en l'impàs de la Dictadura a la Segona República", dins Pich, J., Delgado, J., Riudor, Ll., Ibáñez, J. (Ed.), Homenatge a Antoni Saumell i Soler, Universitat Pompeu Fabra, Agrinova, Institut d'Estudis Penedesencs (2007)

ARTICLES:

"Col·lecció <Argumenta>. Balanç cultural de la Transició", dins Lluc, Lleonard Muntaner Editor, Mallorca (2011)

"600 anys de diables a Cervera", dins Segarra Actualitat (dossier central), Associació Segarra Actualitat, Cervera (juliol, 2011)

"Radiografia social i evolució política del republicanisme a Mollerussa (1880-1936)", dins Camps, J. (et al.), Mascançà. Revista d'Estudis del Pla d'Urgell, núm. 2, Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà, Mollerussa (2011)

"Casal Popular l'Arreu. Ideologia, cultura i oci", dins, Arts, Cercle de Belles Arts, Lleida (2011); p. 14-17.

"Aproximació al republicanisme al Pla d'Urgell", dins Mascançà. Revista d'Estudis del Pla d'Urgell, núm. 1, Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà, Mollerussa (2010)

"Josep Carner-Ribalta. Memòries. De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló" dins Mascançà. Revista d'Estudis del Pla d'Urgell, núm. 1, Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà, Mollerussa (2010)

"Més enllà de Barcelona: la Setmana Tràgica a les comarques de Ponent. Una primera aproximació" dins, Urtx, núm. 23, Museu de Tàrrega, Aj. de Tàrrega, Arxiu Comarcal de l'Urgell, Tàrrega (2010)

"La Segarra, territori de memòria. Històries en primera persona", dins Capcorral, Museu de Comarcal de Cervera (2010)

"República: la premsa republicana a la Segarra", dins Actes de la Jornada La premsa d'Esquerra Republicana de Catalunya 1931-1975, Fundació Irla, Barcelona (2009)

"El republicanisme a Cervera 1875-1923", dins Miscel·lània Cerverina, núm. 18, Centre Municipal de Cultura, Cervera (2008)

"L'àguila de Cervera", dins Revista d'Etnologia de Catalunya, núm. 31, Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona (2007)

"Canal d'Urgell: caciquisme i regs. El conflicte de 1906", dins Urtx, núm. 19, Museu de Tàrrega, Aj. de Tàrrega, Arxiu Comarcal de l'Urgell, Tàrrega (2006)

CONFERÈNCIES:

"600 anys de diables a Cervera", dins Dia Mundial dels Arxius, organitzat per Arxiu Comarcal de la Segarra / Diables Carranquers de Cervera, Cervera (2010)

"Projecte de recuperació de l'àliga de Cervea", dins Jornades Reviure el Patrimoni 2011 (Corpus), organitzat per Museu Comarcal de Cervera / Seny Major, Cervera (2011)

"120 anys del Centre Obrer Instructiu d'Unió Republicana de Cervera", organitzador Centre Obrer, Cervera (2010)

"L'alcalde de Cervera afusellat", dins Jornades Reviure el Patrimoni 2010 (memòria històrica), organitzat per Museu Comarcal de la Segarra / Consell Comarcal de la Segarra, Cervera (2010)

"La Memòria del Pla", dins La memòria oral al Pla de Lleida, organitzat per Museu de Tàrrega, Tàrrega (2009)

"L'àliga de Cervera", dins Parlem de Festa, organitzat per La Carrutxa, Reus (2008)

ALTRES PUBLICACIONS:

Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.), Atlas dels ocells hivernants a Catalunya (2006-2009), Lynx, ICO, Generalitat de Catalunya, Barcelona (2011)

Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.), Atlas dels ocells nidificants a Catalunya (1999-2002), Lynx, ICO, Generalitat de Catalunya, Barcelona (2004)

Calvet, J., Estrada, J., Mañosa, S., Moncasí, F., Solans, J. (eds.), Els ocells de la plana de Lleida, Pagès, Lleida (2004)

Estrada, J. et al., Els ocells de Ponent, La Mañana, Lleida (1997)

"El Racó Verd. Els ocells de Linyola", dins Barret Picat, Associació Cultural Alorenil, 1999-2009 (Linyola)