100 ANYS DE LA PRIMERA ESTELADA A LLEIDA

Lleida seguia els esdeveniments de la Primera Guerra Mundial amb atenció, el propi Francesc Macià va ser corresponsal de guerra pel periòdic La Publicidad. La passió amb què es seguia la contesa bèl·lica europea va ser la mateixa quan aquesta va acabar. L'11 de novembre de 1918 es signava l'armistici entre les potències en conflicte. La notícia va córrer com la pólvora i córrer va ser el que va fer una multitud de lleidatans i lleidatanes pels carrers de la ciutat.

Estelada penjada sobre el Segre l'11 de setembre de 1924. Foto: Amadeo Bordalba Armengol.

L'endemà de la signatura de l'armistici ja s'havien imprès uns fulletons volants que van ser repartits per Lleida. Era una convocatòria sense signar, que convidava als ciutadans a sortir a celebrar la victòria aliada i a penjar domassos als balcons.

Entre les entitats que penjaren domassos hi hagués les republicanes i catalanistes, però també la Paeria i altres edificis públics, particulars. Entitats com el Casino Principal i la Cambra Agrícola van optar per afegir una pancarta al costat del domàs on hi posava "Per la pau", cercant una certa neutralitat entre els contendents. Cent anys més tard la neutralitat de la via pública seria motiu de discussió.

Pels convocants de la manifestació festiva, la victòria aliada significava la de la Llibertat, del Progrés, del Dret i de la Civilització. La convocatòria només va trobar un impediment, el governador civil va negar el permís perquè la celebració es fes de nit i això va fer que enlloc de celebrar-se el mateix dia 12 es celebrés l'endemà dia 13 de novembre al migdia.

La manifestació va tenir una gran acollida, va ser acompanyada per una banda de música, un nombrós públic masculí, però també hi va haver una petita representació femenina, segons les cròniques del moment. Entre les entitats que hi van assistir hi havia les republicanes (Joventut Republicana, el Centre Republicà Radical d'en Lerroux) o  l'Associació Cultural Catalanista d'en Macià i l'Enric Arderiu. Els assistents va començar a caminar des de la plaça Paeria, seguint pels carrers Major, Palma, Tallada, Cavallers, plaça de Sant Joan, de l'Estereria (actual plaça de la Sal), Baixada de l'Audiència i Rambla Ferran on es va entregar un memorial al cònsol francès i Humbert Torres, aleshores alcalde de la ciutat, va pronunciar un discurs des del balcó de l'Arrendatària de Tabacalera on treballava el cònsol.

Estelada en un cotxe aturat al pont vell a l'inici de la Guerra Civil. Foto: Ramon Rius.

Durant la manifestació es van veure nombroses banderes dels països que formaven la Triple Entente (Anglaterra, França i Rússia) i els Estats Units. A més a més, s'hi van poder veure nombroses banderes catalanes "alguna de estas con una gran estrella, suponemos que como enseña de Cataluña libre". Era tan poc freqüent que el periodista del Correo de Lérida va suposar que significava. I va afegir que entre les banderes que no hi estaven representades hi "faltaba la española". S'hi va cantar La Marsellesa nombroses vegades, no Els Segadors, però sí "vivas a Cataluña libre" i la república entre altres i algun "muera". 

100 ANYS DE LA VAGA DEL ROYAL CONCERT

El febrer de 1915 es declaraven en vaga els cambrers d'un dels locals festius de moda de Lleida, el Royal Concert. El motiu va ser l'acomiadament d'un dels cambrers que va suposar la solidaritat dels seus companys. La vaga va durar 40 dies, hi va haver un boicot al local i va comptar amb el suport de la resta de societats obreres locals reunides al Centre Obrer. A més, la solidaritat es va estendre cap altres societats de cambrers de l'Estat (València, Saragossa, Barcelona). En la vaga s'hi va implicar el conegut sindicalista català Salvador Seguí, El Noi del Sucre, que el 19 de març va participar en un míting a Lleida, d'on era originari. Finalment, els cambrers van guanyar la vaga. El resultat no va implicar sols la readmissió del company acomiadat, sinó un canvi important en el moviment obrer lleidatà que el portaria a finals dels anys deu a incorporar-se a la CNT, a esdevenir un moviment revolucionari i a una xifra propera als 10.000 afiliats arreu de les comarques de Ponent.

Vegeu aquest article que vam publicar en aquest mateix bloc sobre la vaga. 

La Vanguardia del 21 de febrer de 1915 publicava un breu sobre el tema.

COL·LABORACIÓ A CATALUNYA RÀDIO

Altres Històries de Lleida ha col·laborat a la secció "El Reportatge" que presenta el periodista Roger Escapa, dins el programa El Suplement d'estiu conduït per Ricard Ustrell a Catalunya Ràdio. La col·laboració ha consistit a explicar el paper dels grups violents de l'extrema dreta lleidatana en el procés de canvi de règim. La història s'ha explicat a partir del cas de la crema del xalet d'Eulogio Vallina, líder antifranquista, el 1976. La col·laboració s'ha titulat "La "Transició" a Lleida". Ha comptat amb la col·laboració de la professora d'història contemporània de la Universitat de Lleida, Antonieta Jarne.

La col·laboració s'inscriu en un seguit de col·laboracions on també han participat companys de blocs amics com Jordi Bonvehí (Històries Manresanes) o Dani Cortijo (Altres Barcelones).

Podeu tornar a escoltar el document sonor AQUÍ.

UN XALET A LA CARRETERA D'OSCA (i IV)

El de Vallina era un cas paradigmàtic, però no aïllat. L’atemptat més conegut d’aquest grup va ser el de la revista satírica El Papus, el setembre de 1977. Els detalls dels atemptats a la casa d’Eulogio Vallina els explicava en una entrevista Francisco Fernández Paredes, "Pacucho", un dels seus autors, al periodista Xavier Vinader el 1977 per la revista Interviú.

La llista d’accions violentes de l’extrema dreta a la ciutat de Lleida, l’atemptat del Papus i les dues visites a la casa d’Eulogio Vallina no són més algunes de les accions que grups d’aquest estil van reproduir a tot l’Estat. Tot plegat ens deixa alguns interrogants. Per què no hi va haver detencions o empresonaments? Per què la justícia ho va tolerar i permetre durant aquells anys? Què pretenia? A qui afavorien? I per què en alguns territoris, com al País Valencià encara segueixen reproduint-se a dia d’avui?

Manifestació pro-amnistia i llibertat l'11 de juliol de 1976. Foto: Diario de Lérida 13/7/1976.

Totes les respostes apunten a l’ús polític del franquisme per rebaixar les reivindicacions ciutadanes, democràtiques, socials i nacionals. Han passat trenta vuit anys i alguns dels problemes d’aquella època no s’han solucionat, continuen ben vius. Potser ha arribat l’hora de tancar una Transició mal tancada?

Una altra imatge de la manifestació de l'11 de juliol de 1976 a Lleida. Foto: Diario de Lérida 13/7/1976.

 Bibliografia:

• Antonieta JARNE, L'oposició al franquisme a Lleida, Pagès, Lleida (1998).
• Antonieta JARNE, "Memoria de la transición. Resistencias y cambios en la Cataluña rural", dins el congrés Historia de la Transición en España. Sociedad y Movimientos Sociales, Asociación de Historiadores del Presente, Madrid (2009).  En línia: http://historiadelpresente.es/sites/default/files/congresos/pdf/37/antonietajarne.pdf
• Ventura MARGÓ, La lluita per la democràcia. Lleida 1960-1975, Paeria, Lleida (1992).
• Mariano SÁNCHEZ SOLER, La transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España 1975-1983, Península, Barcelona (2010).
• Ferran SALES, "Gómez Benet murió en Andorra, tras esconderse en EE. UU. y en Brasil", El País 18/10/1982 (vegeu la notícia aquí).
• Vicenç XIMENIS, Demócrata i socialista. Memòries de setanta anys de lluita política apasionada, Pagès, Lleida (1998).

Disseny del bloc Pau Llop.

UN XALET A LA CARRETERA D'OSCA (III)

I és en aquest context on retrobem la visita inesperada a casa d’Eulogio Vallina. La data escollida va ser la matinada del 6 d’octubre de 1976. Els visitants eren vuit persones membres de la Guàrdia de Franco, encapçalades per Gómez Benet. Els expedicionaris es van reunir i van dirigir-se cap a una benzinera. Allí van comprar diversos litres de gasolina. Posteriorment, van conduir fins al quilòmetre 101 de la carretera d’Osca, on tenia el xalet Vallina. Aquell dia la família no era a la casa. Els franquistes van trencar un vidre d’una finestra i van entrar a l'habitatge. Un cop a dins, van ruixar tot el seu interior i mobles amb la gasolina que havien comprat. Van sortir i van encendre el combustible. L'immoble es va incendiar. 

 

Estat en què va quedar una de les estances del xalet de Vallina després de l'incendi. Foto extreta del llibre de Ventura Margó "La lluita per la democràcia. Lleida 1960-1975", La Paeria (1992).

L’endemà, la premsa de Lleida es va fer ressò de la notícia. Els dubtes planaven sobre el fet, no se sabia que havia causat l’incendi, si eren còctels molotov o algun artefacte incendiari. Les pèrdues materials ascendien a mig milió de les antigues pessetes (uns 3.000 €), una quantitat considerable per l’època. 

Titular del Diario de Lérida 7/10/1976.

Dies més tard, el dia 4 de desembre de 1976, Eulogio Vallina es trobava a Madrid en un congrés en representació dels socialistes catalans. La primera visita no va satisfer als assaltants i novament va rebre una altra visita inesperada. Encara no havien passat ni dos mesos de la primera. Els mateixos membres de la Guàrdia de Franco tornaven al seu xalet. Entraven sense invitació per una finestra lateral i ruixaven tota la casa de combustible, aquest cop de gasoil roig amb la intenció de causar més danys, ja que aquest producte en incendiar-se taca més. Mobles i terra de l'immoble van ser mullats i incendiats altre cop. La seva família tampoc hi era, evitant mals majors.

Notícia del segon atemptat al xalet d'Eulogio Vallina. Diario de Lérida 9/12/1976.

No hi havia dubtes sobre l’autoria, la mateixa premsa assenyalava l’endemà a l’extrema dreta local. En canvi, qui sí que tenia dubtes eren les forces de l’ordre i la justícia, tot i que la ciutat assenyalava els culpables, mai van ser detinguts, interrogats, ni jutjats. La premsa intuïa les dificultats de la justícia i “la difícil labor de averiguación de los culpables responsables de este atentado”. El que no deia la premsa ho deia Ventura Margó a les seves memòries: “les actuacions de la Guàrdia de Franco eren avalades i protegides per personalitats amb elevats càrrecs oficials de Lleida. Eren aquells que sempre estaven darrera però mai no donaven la cara”.

Disseny del bloc Pau Llop.

UN XALET A LA CARRETERA D'OSCA (II)

Acte de la Guàrdia de Franco de la província de Lleida, juliol de 1974. Foto: Diario de Lérida 2/7/1974.

Mentrestant, el franquisme es dividia entre els que apostaven per un canvi perquè res canviés i els que apostaven perquè el règim sorgit del 18 de juliol de 1936 continués com l’endemà d’haver-se acabat la guerra. Fuerza Nueva i la Guàrdia de Franco foren alguns d’aquests grups involucionistes. Guardians de les essències de la dictadura van començar a veure que una part dels vells franquistes es decantaven per un rentat de façana. Ara bé, per fer-ho necessitaven eines per negociar amb avantatge i pel que sembla no n’hi havia prou amb tenir les estructures i la maquinària d’un estat (exèrcit, aparells judicial i polític, mitjans de comunicació). També es van valdre de l’ús de la violència paraestatal per rebaixar les demandes de la societat.

Imatge de l'interior del Teatre Principal de Lleida durant l'acte ultra. Foto: Diario de Lérida 6/4/1976.

A Lleida, un grup de joves i no tan joves s’agruparien entorn de la Guàrdia de Franco, liderats per Miquel Gómez Benet, lloctinent a la província. Nascut a Barbens, fill de guàrdia civil, va fer carrera en el franquisme. A principis dels anys setanta, Gómez Benet es va saber envoltar d’un grup de joves disposats a sostenir el règim per qualsevol mitjà.

 

Miguel Gómez Benet. Foto del llibre de Ventura Margó: "La lluita per la democràcia. Lleida 1960-1975" La Paeria (1992).

Les primeres accions els enfrontaren a joves esquerrans, però progressivament van anar pujant de to, així que a mesura que el franquisme arribava a la seva etapa senil les accions van anar prenent un caire més violent. Primer es va produir l’assalt a la llibreria de Ventura Margó, seguides de les pallisses a sindicalistes com les rebudes per Antonio Chacón, els còctels molotov contra cases d’antifranquistes com Txema Palou, l'assalt al local de l'Associació Catalana de la Dona, els trets contra aparadors d’algunes botigues de carrers cèntrics, el més sonat el de la botiga de discos Orley, les cremes de cotxes com el del dirigent d’Òmnium Cultural Jaume Roca, la crema de llibreries com la Guimet o els intents d’atemptat contra governadors i exalcaldes franquistes com Miquel Montaña. El grup va començar a relacionar-se amb mercenaris i feixistes internacionals, alguns d’ells detinguts per intentar atemptar contra el ministre Martín Villa, es van organitzar camps de tir a les muntanyes del Montsec i altres punts de la Noguera. El ressò del grup s’anava estenent entre la societat ponentina i fora d’ella.

Notícia de l'atemptat a la botiga Orley de Lleida, al carrer Major. Fotos: Diario de Lérida 12/12/1976.

Disseny del bloc Pau Llop.