EL ROYAL CONCERT, EL LOCAL DE MODA DE LLEIDA

Si pensem en locals festius de moda a Lleida molts dels lectors pensareu en la zona dels vins que s'arreplega als voltants del carrer Sant Martí o damunt del turó de Gardeny. Si a més a més, es demana que penseu en algun local amb música en directe la cosa ja es simplifica més. Fa prop de cent anys, va establir-se a Lleida un local que de seguida va fer-se un lloc a les vesprades i nits lleidatanes. El local portava per nom Royal Concert, un nom que es repeteix en altres ciutats com Barcelona o Saragossa i que en copiava també l'activitat. El Royal era un music hall, un tipus de local molt de moda a Europa i que a Barcelona s'arreplegava al voltant del Paral·lel, s'hi barrejaven diversos tipus d'espectacle, comèdia, música en directe i ball. 

El local de Lleida estava situat al número 9 del carrer Cavallers, possiblement on fa un temps s'hi va instal·lar una botiga d'electrodomèstics i on encara la seua façana té rastres del què va ser, amb una planta baixa, un primer pis de llotges i un escenari al fons. El Royal no era freqüentat per dones i algun diari de l'època parlava de la presència de "cambreres" (eufemisme que designava a les prostitutes), hi havia taules de joc, s'hi cantava flamenc, pel que sembla era un dels locals d'aquest tipus de música als Països Catalans, cupletistes i, sobretot, alcohol i festa, molta festa. El local tancava ben tard a la matinada. A Lleida, hi havia altres locals que reflectien l'èxit del music hall com el Paris o el Colom, però cap dels tres va passar de 1923, el Royal casualment va tancar un mes més tard d'haver-se produït el cop d'estat de Primo de Rivera. La fama adquirida va arribar lluny, superat l'any 2000 Romà Sol o Joan Bellmunt en feien record a la premsa comarcal.

Tanmateix, la història que volem contar avui té lloc en aquest local de moda de la nit lleidatana, però no té relació amb la seua activitat habitual. Era un dijous de mitjans de febrer de 1915 quan el propietari del local, un forà conegut com senyor Melich, va acomiadar un cambrer. El senyor Melich no va parar atenció que gairebé tots els cambrers del Royal estaven afiliats a la Societat de Cambrers la Unió, i es va vantar de l'acomiadament davant dels seus treballadors.
A la dreta el local que va albergar el Royal Concert.

Un grup de cambrers del local immediatament, entenent que s'havien trencat els acords entre el propietari i els treballadors, van proposar declarar-se en vaga. Una part dels treballadors s'hi van negar i la qüestió va passar a instàncies de la Societat de Cambrers que es reuní al Centre Obrer per mirar d'aclarir el conflicte. Lluny d'arreglar la problemàtica entre els cambrers del Royal, les coses van anar a més, la Societat de Cambrers la Unió va donar suport als cambrers en vaga, fet que va provocar l'escissió dels contraris a la vaga. Els detractors van fundar la Societat de Cambrers la Fraternal. La qüestió no acabà aquí, ja que s'establí una lluita entre La Fraternal i La Unió per ser el referent sindical dels cambrers lleidatans.

Això no hagués passat de ser un conflicte entre cambrers si no fos perquè els dos sindicats van disputar-se el lloc dins del Centre Obrer. La casa dels obrers lleidatans era un referent a la ciutat i si es volien guanyar les vagues i reivindicacions valia la pena tenir-lo al costat, però el Centre només acceptava una societat per ofici, fet que complicava les coses. Com que cap de les dos societats volia perdre la seua adhesió al Centre, el conflicte es va traslladar al conjunt d'afiliats al Centre Obrer, però aquest ja tenia problemes d'aquest tipus força recents.

A principis de 1915, el Centre Obrer sortia d'una altra escissió. La Societat d'Ebenistes va separar-se'n després de no rebre el suport del Centre en la vaga que reclamava la jornada de nou hores, tan sols uns pocs ebenistes que no compartien la reivindicació van quedar-se al Centre. Aquest precedent va fer que, en un primer moment, el Centre no es decidís per cap de les dues societats de cambrers. En canvi, qui sí ho tenia clar eren les societats de cambrers L'Aliança de Barcelona, El Porvenir de Saragossa o La Unió de València, que donaren suport a la vaga. El detall important era que totes elles pertanyien a la CNT i aquest suport capgiraria la relativa neutralitat del Centre Obrer.

Mentre el Centre es decidia, els cambrers en vaga no es van aturar, van empasquinar Lleida demanant el boicot al Royal i des de l'1 de març van muntar-hi guàrdia per tal de dissuadir a la gent que hi anés. El poder públic va enviar la policia, cosa que va conduir a un enfrontament amb els obrers i la detenció d'un d'ells.

La solidaritat dels sindicats anarquistes de la CNT va donar ales als vaguistes que veien reforçada la seua posició, una posició que es refermava amb la tenacitat al carrer. Poc a poc, el Centre va anar decantant-se per la Societat La Unió que va acabar obtenint el seu suport i expulsant La Fraternal. Això va facilitar l'organització del míting del divendres 19 de març en què hi van assistir un grup d'oradors de la CNT de Barcelona, entre els quals Salvador Seguí. El sindicalista s'estrenava a la seua ciutat natal com a orador i el seu suport va tenir més repercussió dins el Centre Obrer que en el desenvolupament de la vaga. Després de quaranta dies en vaga i haver aconseguit que Salvador Seguí trepitgés Lleida, els treballadors del Royal van fer claudicar a Melich que va haver d'acceptar les condicions dels obrers.
El carrer Cavallers a la part baixa, al fons el Royal Concert.

 Malauradament, la divisió del cambrers va significar que les dues societats presentessin diferents bases per negociar amb els patrons, cosa que va provocar una vaga dos mesos més tard. En aquesta segona vaga es visualitzà el canvi d'orientació del sindicalisme local, el Centre va donar suport a la vaga de La Unió, però a més s'hi van sumar solidàriament els paletes, els blanquers, els metal·lúrgics, els fusters i els teulers. L'èxit dels cambrers de La Unió els havia convertit en un referent per a la resta de societats lleidatanes. Lleida va restar paralitzada, els partidaris de l'acció directa demostraren la seua força, la solidaritat els va fer més forts. El suport de la CNT els va acostar a aquests sindicats, cosa que va significar la marginació de les altres tendències existents dins el Centre Obrer (republicans nacionalistes, republicans radicals i socialistes), partidàries d'un altre sistema de negociació, el seu futur era a la UGT.

La vaga dels cambrers del Royal Concert va donar un tomb important dins l'obrerisme lleidatà sense voler-ho, l'anarcosindicalisme va passar de ser una tendència més dins el sindicalisme local a ser majoritària. L'ajut dels sindicats de cambrers de la CNT i del carismàtic Salvador Seguí de ben segur que hi van ajudar. El 5 de setembre de 1916, el Centre Obrer passà a anomenar-se Federació Local Obrera, encaminant-se cap al sindicalisme cenetista, un gir que influiria a la majoria de sindicats de les comarques de Ponent que imitarien els seus companys lleidatans en poc temps. El prestigi de la CNT en les lluites laborals va fer que arribés a tenir 10.312 afiliats a la província, segons dades del congrés comarcal de juny de 1920, tot un rècord que començar amb l'acomiadament d'un cambrer del Royal Concert una nit de febrer de 1915 i la negativa dels seus companys a acceptar-ho.

1 comentari:

  1. Pel que dius, i per les informacions rebudes oralment del meu pare, que va ser contemporani del ROYAL, l'espai que ocupava aquest Cabaret o Cafe cantant, era, el qual posteriorment va ocupar el Cinema Granados. Sense oblidar, que aquest va ser, el segon cinema Granados. El primer tenia la porta d'entrada per l'actual Òptica Lux. Cantonada Cavallers amb Carrer Major.

    ResponElimina